Exigència festivalera

12.02.2018

Mai m’ha convençut aquella màxima d’allò que funciona, millor no tocar-ho. Més aviat em sembla una aposta fàcil i amb un punt de covardia que pot acabar condemnant a l’estancament un projecte d’èxit. La música n’és un bon exemple. Quants de nosaltres hem deixat de seguir un músic que ens apassionava després de tres discos idèntics? Quants grups han acabat en l’oblit més absolut per no ser capaços de reinventar allò que un dia els va fer triomfar? Tots exigim novetat i renovació -de vegades potser a un ritme excessiu i tot- i qui no és capaç d’innovar està mort, per molta fórmula de l’èxit que pogués tenir en temps passats.

El mateix passa amb els festivals. Estem immersos en una voràgine festivalera permanent en què renovar-se passa a ser imperatiu per a qualsevol programador. Ja no n’hi ha prou en tenir el millor cartell. Ni tant sols el pressupost més alt. Cal trobar fórmules originals, que aportin experiències inèdites a l’espectador que vagin més enllà dels concerts. L’exagerada oferta que tenim al davant ens fa ser cada vegada més exigents i ja no ens val qualsevol proposta.

Per això cal reivindicar els que han sabut anar més enllà, renovant-se any a any per no caure en l’estancament. Aquesta setmana es presentava el festival Strenes, un molt bon exemple d’aquesta renovació constant. Estem davant d’un projecte que s’hauria pogut quedar en una cita més dins la poblada agenda de festivals de les Comarques Gironines però, per contra, en només cinc edicions ha aconseguit posar-s’hi al capdavant.

Enguany ens trobem amb un cartell novament excepcional des del punt de vista musical però, sobretot, davant d’una oferta que busca la exclusivitat. L’exclusivitat que aporta fer concerts a les escales de la Catedral, o enfilar una banda al terrat de l’oficina de turisme en una imatge de postal sobre el riu Onyar. L’Strenes ha sabut diferenciar-se, trobar imatges potents i una oferta única que, a més, sap com generar la complicitat de tots els públics.

Al llarg del mes d’abril ens trobarem amb un concert exclusiu de Dyango, la presentació del nou treball de Luz Casal o amb els històrics Los Sírex, però també podrem veure l’estrena del nou directe de Txarango o sentir el més nou de La Pegatina, Xavi Sarrià (exlíder dels venerats Obrint Pas), Joan Dausà o Ramon Mirabet. Podrem veure un espectacle exclusiu de Maria del Mar Bonet en record dels presos polítics, descobrir la nova generació de fruites de Macedònia o gaudir dels britànics Morcheeba. Pocs festivals poden presumir de tal varietat musical.

La marca Strenes és forta i els seus creadors saben com mantenir-la viva. Aquest any ja ens comencen a dibuixar una de les línies de futur amb una jornada inaugural que vagi més enllà del concert al terrat i que ha d’acabar esdevenint una festa de tot un dia arreu de la ciutat. Una evolució més d’un festival que esdevé un autèntic exemple de com aconseguir un producte únic en un mercat al límit de la sobreexplotació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Comentaré un error greu en la programació de l’Strenes de l’any passat: el concert gratuït del Renaldo & Clara a la sala Yeah. Aquest grup és més aviat per escoltar, no és simple canya. Tant la música com la lletra mereixen atenció i és impossible poder-ho fer dins una sala d’entrada lliure on la gent entra en colla i cridant. Els del grup ho passaven fatal i alguns dels que volíem estar per la música vàrem haver de marxar. Més val posar un preu simbòlic i que pagui qui vol escoltar el grup que no l’entrada de franc que només destrossa el concert. Aquest desastre hauria d’haver estat previst per l’organització.