Ex Abrupto, arts a la fonda

15.08.2014

Així com sempre resulta complicat buidar el mar amb galledes, també ho és provar de mesurar els efectes d’un festival dedicat a les arts contemporànies com Ex Abrupto Moià. Entre el 8 i el 10 d’agost el que s’ha ofert a la capital de la “nova” comarca  del Moianès ha convocat artistes multidisciplinars i públics de totes les edats. Ha sorprès, ha agitat i ha commogut.

Ex Abrupto, fonda La Masia. Foto, Arxiu

L’antiga fonda, “La Masia” al costat de l’Ajuntament i centre del festival, semblava una instal·lació o un manifest. Vaig recordar aquestes paraules de Bernardo Atxaga[1]: “Las casas que jamás han sido habitadas o las que, como las de los veraneantes, han sido construidas  para ser ocupadas solamente durante ciertas épocas del año, no suelen tener fantasmas. (…) En cambio, las que en una época tuvieron vida y han sido abandonadas parecen más vacías de lo que están, y comienzan a hablar en cuanto se quedan solas. (…) Y tras escuchar esa revelación, el paseante comprende que todas las casas abandonadas claman por que alguien entre por su puerta y se ponga a vivir en ellas.”

Es pot afegir que les fondes, per la seva naturalesa, estan avesades al transitar de la vida. Triar “La Masia” IN/OUT/OFF com a espai on fer parlar les obres, imatges i instal·lacions d’artistes desconeguts o coneguts va ser un encert. La naturalitat de la convivència era impressionant. La mateixa naturalitat amb què als carrers de Moià, en una parada es mostraven llibres autoeditats o un grup de nens construïa petits robots per dibuixar i a poc a poc el festival anava prenent múltiples formes.

El tors de Sant Sebastià que presideix la plaça que porta el seu nom, per unes hores va deixar de ser el recordatori d’una mutilació de guerra per transformar-se en una altra representació. Talment com les múltiples adaptacions, recreacions o reinterpretacions que l’art, també el religiós, ha anat integrant al llarg dels segles. Gaudí i Passolini són dos dels molts exemples possibles.

Hi havia  jazz a l’estudi, obert a tothom, d’Eudald Font. Algunes parets de bars i restaurants foren cedides per a mostrar dibuixos, pintures i collages, la millor música DJ emergent a la plaça, activitats de dia i de nit, recitals poètics, performances. Impossible seguir-ho tot.

Ex Abrupto. Instal.lació de Mercè Rodríguez. Foto: Zoè Valls

“Som un col·lectiu”

Els  organitzadors  es presenten: “Som un col·lectiu de professionals del camp de l’art, del disseny, de l’educació i de la gestió cultural. Reivindiquem la descentralització territorial i institucional de l’art contemporani, i per això, produïm i impulsem propostes en aquest sentit.

Activem escenaris artístics nòmades i descentralitzats convidant a artistes, consolidats i sobretot emergents, a intervenir-hi. Donem visibilitat a qualsevol de les disciplines existents i per existir, i valorem sobretot les propostes contundents, rebels i fetes amb absoluta llibertat. (…). Som nòmades. No tenim camp base per executar els nostres projectes; funcionem, per tant, de forma errant. Plantegem els espais d’execució com a llocs de convivència entre artistes, creatius i públics (…)”.

Una ullada al  web de ExAbrupto permet reconèixer en les motivacions del col·lectiu,  la seva programació i la seva organització, analogies i connexions amb una xarxa d’iniciatives i d’espais de creació des d’on s’impulsen projectes similars.  Festivals com Tornem de Sant Hilari Sacalm,  la intensa activitat generada des del Knvent cal Rosal al Berguedà, o la propera edició (21 i 28 d’agost) de Delicadeses Art de tros  a les Garrigues, en són alguns exemples.

Tampoc a Moià no serveixen de gaire les xifres de resum. Quina mena de xifres? Les del comptapersones, les del tacòmetre d’emocions, les del termòmetre de la creativitat, les de la bàscula de descobriments o els metres quadrats de nous coneixements?

Suggeriria, a títol personal, parar atenció a les trajectòries més que no pas a les xifres:  Mercè Rodríguez la Piròmana d’Argos, Marc O’Callaghan, Guim Valls, Els Inaudibles, Johanna Sellent,  Zoè Valls, Geni Pla… i a totes les futures propostes d’arts contemporànies “out” Barcelona.

Montserrat Roig clou “El temps de les cireres” amb un Moià, octubre de 1976”. Va escollir el desaparegut Hostal del Remei,  per a tancar-se a redactar la novel.la amb què guanyaria el premi Sant Jordi . Avui hauria estat, potser, una artista en residència, somrient i igualment rebel.

 


[1] Obabakoak . Barcelona, 1993.Ed. B