Eulàlia Comas: “La revolució del 36 té molts paral·lelismes amb l’avui”

9.03.2014

La Fundació Palau ha estat distingit amb el premi de l’Associació de Crítics Catalans d’Art (ACCA) per l’exposició “Jo em rebel·lo. Nosaltres exisitim”, comissariada per Pere Almeda i Martí Sales. L’anunci de l’ACCA ha coincidit amb la projecció del documental “Economia col·lectiva. L’última revolució d’Europa”, dirigit per Eulàlia Comas que ha estat la comissària de la sala: “La Revolució Silenciada” de l’exposició “Jo em rebel·lo. Nosaltres existim”. 

 

Eulàlia Comas

 

Bernat Puigtobella: Què té d’extraordinari aquest moment de col.lectivització en la història europea?

Eulàlia Comas: Antoni Castells, doctor en economia, autor del llibre “Les col·lectivitzacions a Barcelona 1936-1939”, assenyala al documental: “És la transformació econòmica i social més radical que hi ha hagut mai al segle XX, sense cap dubte”.

Aquesta experiència és extraordinària al món perquè constitueix un exemple únic de posada en pràctica dels principis llibertaris, és a dir, de l’autogestió, de l’horitzontalitat. I suposo que això explica, en bona part, que sigui tan poc coneguda a la nostra societat… malgrat el seu interès des d’un punt de vista històric, econòmic i social. Poc coneguda perquè, evidentment, conèixer els processos d’empoderament és un instrument per transformar la societat.

Per a molts i moltes pensar en el 1936 és sinònim de guerra i violència… Però és molt més que tot això. També és construcció. És l’any en què s’inicia una revolució social que capgira tots i cadascun dels aspectes de la quotidianitat, una revolució anheladíssima que va engrescar a molta gent.

Ahir remenava llibres en una biblioteca, a casa d’una persona molt gran, que tenia una col·lecció de llibres dels anys 20 i 30. La pàgina de crèdits d’un d’aquests llibres hi posava que l’editorial mateix del llibre feia constar que era una empresa col·lectivitzada.
Era de l’editorial Seix Barral? El 80% de les empreses de Catalunya varen ser col·lectivitzades….des de tallers fins a empreses com General Motors o Aigües de Barcelona… L’abast de l’autogestió obrera va ser impressionant. I això és importantíssim per calibrar la importància del que va succeir a Catalunya entre el 1936 i 1939.

El teu documental ja es va poder veure parcialment a l’exposició col·lectiva “Jo em rebel·lo. Nosaltres existim”, on tu ocupaves un espai important de la sala. Quina actualitat té la col·lectivització en els processos comunitaris que engegeuen els joves d’avui en espais cooperatius, o antisisitema.

Sí, de fet, les fotos, els documents i els diaris que es mostren a l’exposició col·lectiva “Jo em rebel·lo. Nosaltres existim” de la Fundació Palau formen part del material recollit durant el procés d’elaboració del documental.

Parlar de la la col·lectivització és parlar d’autogestió al lloc de treball, una autogestió construïda des de baix no des de dalt, no des de l’estat, si l’entenem des del punt de vista llibertari.

La revolució del 36 té, al meu parer, molts paral·lelismes amb l’avui. En aquella època encara cuejava la crisi del 29, molts anhelaven un canvi, un nou sistema en què imperés l’ajuda mútua, la cooperació, la solidaritat, que els permetés, en definitiva, viure en dignitat.

Avui cada cop som més els que creiem que aquest sistema actual, el capitalisme, és extremadament violent i que cal trobar noves maneres d’organitzar-se, relacionar-se i produir. I el procés col·lectivista pot donar-nos eines, pot inspirar-nos en la construcció d’espais d’empoderament col·lectiu, d’espais d’autogestió i horitzontalitat.

La revolució del 36 ens mostra que un altre món no només és possible sinó que és també factible. Una altra cosa és que no hi hagi interès perquè se sàpiga.

En general, els processos d’empoderament o no s’expliquen o s’expliquen malament (de forma intencionada). És molt interessant veure com el PSUC, dominat aleshores per l’estalinisme, es va convertir en la força que va capitanejar l’oposició més ferma en contra de les col·lectivitzacions. Stalin no volia de cap de les maneres que la revolució catalana, inspirada en els principis llibertaris, tinguis cap mena d’èxit ni de difusió.

Quins plantejaments tècnics t’has fet per explicar el relat d’aquest moment extraordinari?
És un documental que podríem qualificar d’acadèmic o d’investigació, teixit a base d’imatges d’arxiu i entrevistes -a testimonis i experts-, que segueix un ordre cronològic. També té força gràfics i introduïm moltes cites de documents de l’època.

Quina difusió creus que pot tenir aquest documental més enllà de les projeccions a la Fundació Palau? Tens prevista o programada emissío a la televisió?

Ara estem acabant de corregir els subtítols per poder-lo presentar a festivals. Emetre’l a la televisió (d’aquí i de fora) és una opció, però abans volem que rodi una mica. El DVD, per exemple, no està en venda i només el tenen (o el tindran d’aquí a poc) els i les mecenes, les persones que van col·laborar en la campanya de finançament col·lectiu. És interessant recordar que el documental té una llicència creative commons que entrarà en vigor el 19 de juliol de 2015.