Eufònic. Territori d’exploració

4.09.2018

La temporada acaba o comença, segons es miri i s’escolti. L’Eufònicel festival d’arts sonores i visuals de les terres de l’Ebre és, a parer meu, un suggeridor inici de programació cultural perquè d’entrada –com ho fa el paisatge on s’emplaça– ens demana una obertura de la mirada i de l’oïda, i ens convida a aventurar-nos pels racons de comarques allunyades de punts de vista massa gastats i del rebuf de converses repetides de la ciutat comtal.

Concert d’STA als Ullals de Baltasar, a l’Eufònic 2018. Fotografia de Dani Cantó

Ara bé, que una vegada dins el mapa de l’Eufònic la idea de fer drecera no hagi estat tan bona i hagi sigut Google Maps qui finalment et rescati del laberint de camins entre oliveres, tant li fa, perquè el temps que passes anant d’una proposta a l’altra és un temps geogràfic plaent. Les terres de l’Ebre a mi personalment em fascinen –em trobi entre oliveres, amb l’arròs als peus del delta o com un musclo de costa, entre Amposta i Sant Carles de la Ràpita. Tanmateix, el valuós periple que proposa l’Eufònic és una cartografia de la creació personal i artística i de moment, i per fortuna, Google encara no l’ha acaparat.

A la setena edició del festival les coordenades d’exploració cap a les instal·lacions audiovisuals són amples. Al magnífic emplaçament del Castell d’Ulldecona hi he trobat la proposta A  Room Listening to itself, d’Adam Basanta, i vaig ser testimoni de la interacció que una família completa feia amb els diversos micròfons de la peça; al Centre d’Art Lo Pati d’Amposta i oberta fins al 16 de setembre, dialoguen les dues peces simbiòtiques de la instal·lació Face to Face II d’Anthony McCall i Mark Fell, que combina la peça visual i la sonora amb el moviment del cos dels visitants; i finalment, visitable fins al 9 de setembre, localitzada al Museu de Tortosa hi vaig trobar l’esplèndida Aresta de Marc Vilanova: formada per un ensemble de vuit saxos autònoms, farcits de llums led que ballen una coreografia lumínica al so de la música generada per ordinador. Una peça –que de tan hipnòtica es fa breu– inspirada en el gran mestre J.S.Bach, que amb un software propi entrenat amb 352 corals de Bach és capaç d’harmonitzar una melodia en temps real.

Actuació de D’Valentina a l’Eufònic 2018. Fotografia de Dani Cantó.

L’exploració sonora i visual servida pel festival Eufònic ens porta d’una punta a l’altra, i d’un costat a l’altre. S’hi celebren gairebé una trentena d’actuacions; s’hi organitza la jornada #supportvisualists amb l’ànim de fer un reconeixement de l’estatus dels creadors visuals i visualistes avui presents en gairebé totes les disciplines artístiques i escenaris; enguany també s’hi ha presentat el YouFonic una nova àrea del festival a tenir en compte, on s’hi han aplegat joveníssimes creadores i creadors (la fotògrafa Anna Pinusflash Álvarez, els cantants MC Buseta o D’Valentina, o el ballarí i influencer #gitanodelfuturo) per debatre sense embuts la seva entusiasta visió i la seva experiència creativa nascuda i viscuda de ple en l’ecosistema digital.

En vint-i-quatre hores a l’Eufònic pots passar de la delicadesa de l’acte inaugural a càrrec de Maotik&Melman a la barroera actuació de Los Ganglios –residu punk en l’era d’internet que canta “Escasez linguística en la red!”–. Durant quatre dies el festival ens eixampla el mapa tal com ho fa amb la visió i l’oïda: sigui amb concerts, itineraris o tallers desplegats pel paisatge: de Tortosa a Vinaròs, de Miravet a La Ràpita, i descobreix espais emblemàtics com Lo Sindicat de La Ràpita o l’oasi natural dels Ullals de Baltasar. És així que de l’Eufònic els visitants ens emportem postals sonores i visuals, vivències creatives i revelacions musicals, com la de l’actuació Lawrence Rothman juntament amb el treball visual –sempre esplèndid– de l’Alba G. Corral. Unes postals que són alhora un indici i un inici estimulant de nova temporada que, ara sí, ja arriba a la capital.