Ets addicte als mems… y lo sabes

14.03.2018

“Quan el meu avi tenia un mal dia a la feina, perdia un dit, quan jo tinc un mal dia a la feina, un pavo em troleja a Facebook”. Aquesta observació que hauria de valdre una càtedra en estudis culturals a l’humorista Carlo Padial, resumeix l’inexorable declivi de la civilització occidental que culmina amb la popularitat dels mems. Però Padial no era al CCCB per les seves credencials d’antropòleg, sinó per fer de mestre de cerimònies del primer festival dedicat a les divertides imatges fora de context acompanyades d’una frase que ens arriben cada dia per les xarxes. La primera edició del Memefest era un meló per obrir, però això no va impedir que l’enorme hall del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona quedés desbordat: monòlegs amb cervesa barata o xerrades serioses per reflexionar sobre l’univers dels mems? Les dues, però sempre amb humor.

Imatge de Julio Iglesias que serveix de base pel cèlebre meme “Y lo sabes”

El cartell va ser el principal culpable de l’èxit: Dolors Boatella, community manager i creadora de mems al programa Està Passant, Tomàs Fuentes, guionista de La Competència i redactor de El Mundo Today, Júlia Cot, guionista del Polònia, El Hematócritico, autora de projectes d’humor a Internet, Oye Sherman, guionista a l’Estat de Gràcia i YouTuber; Ana Polo, humorista, guionista i reportera de La Segona Hora, Christian Flores, creador audiovisual conegut pel cèlebre Velaske, yo soi guapa?, Ana Belén Ribero, ninotaire a El Jueves, Alba Rihe, incitadora cultural, Noel Ceballos, periodista cultural especialitzat en internet, Felipe G. Gil, investigador de noves narratives, i el grup de música Los Ganglios. La idea d’ajuntar-los va ser de Les filles d’Internet, un col·lectiu format per Edgar Riu, Maria Farràs, Clara Duch i Lucia Calvo, quatre treballadors del CCCB que es van organitzar per impulsar aquest nou festival que va veure la llum el passat 3 de març.

Per al connaisseur, una alineació de superestrelles. Però per al connaisseur de què, exactament? La gràcia del Memefest és apostar per una fauna que neix, creix i es reprodueix a través de mems i vídeos poca-soltes a les xarxes. La combinació entre precarietat laboral i Internet ha creat una nova espècie d’humoristes que, amb la finestra dels mitjans de comunicació inaccessible per culpa de l’esclerosi d’un sistema tietes-oriented, han canalitzat el seu desig de fer riure a través de nous formats digitals. No queda clar si al primer contracte sucós del Club de la Comèdia engegarien això dels mems i YouTube a la merda i es llençarien a fer monòlegs sobre deixar aixecada la tassa del vàter. Probablement sí. Però el mal ja està fet: durant uns anys han estat pobres i lliures, i això ha cristal·litzat en un nou tipus d’humor alliberat de les exigències aplanadores de la tele que ha florit a les xarxes. El resultat és una bretxa generacional, mediàtica i estilística entre universos humorístics: el CCCB estava abarrotat, però no hi havia gairebé ningú per sobre els 40 anys.

El cas és que Dolors Boatella i Felipe G. Gil van intentar explicar què tenen de propi els mems, i Júlia Cot i Tomás Fuentes van portar l’apàtic debat sobre els límits de l’humor a l’ecosistema memètic amb moltíssima traça. La conclusió és que els mems reflecteixen les virtuts i els defectes de la democratització de la comèdia: d’una banda, la creativitat col·lectiva desborda la individual en termes d’originalitat i, de l’altra, la importància de la compartibilitat per a la supervivència dels mems fa que es vegin restringits a l’humor més blanc. L’altre factor important és la manca de context: com que el mem s’ha de poder explicar a si mateix, està limitat per una imatge que serveix com a unitat de sentit mínima per orientar el text, però no pot valer-se de les habilitats refinades d’un comediant per fer funcionar certs tipus d’acudits. Ara bé, com deien els ponents quan la cosa es posava massa acadèmica, si voleu saber-ne més, busqueu-ho a Google.

L’altra meitat de la vetllada va ser pur espectacle. Com ja hem comentat, els monòlegs de Padial lubricaven el pas entre actes amb generositat i eren el millor reflex de la manera de fer que el festival volia explicar. Padial ridiculitza com ningú la tribu que s’havia reunit al CCCB perquè en forma part i és un expert en fer que el seu públic rigui del patetisme propi. Ho resumim amb els seus 3 consells per als assistents: “Sigueu amables amb els molts cretins que veureu, perquè potser tenen una productora o una agència de disseny, comenceu totes les frases amb ‘Doncs quan jo vaig estar a Nova York’ i aneu amb compte de no confondre un possible objectiu de networking amb un homeless”.

Carlo Padial, mestre de cerimònies del Memefest

Passades les xerrades i els monòlegs van venir els dos actes en forma de concurs. Noel Ceballos i El Hematocrítico van fer la proposta menys reeixida de la jornada perquè no acabava d’adreçar-se als referents adequats: una competició per identificar a quin famós s’assemblaven un grup de persones anònimes que s’havien presentat a una agència de dobles de famosos. L’exercici era divertit perquè les semblances eren realment fallides, però no va acabar d’engrescar al públic perquè parlava de celebrities de la televisió i el cinema quan, precisament, la majoria del públic es defineix per haver superat aquest imaginari. El clímax de la nit era l’esperada batalla de mems, sobretot perquè tots volíem saber què era. El format consistia a fer que l’elenc de convidats, tant els que havien parlat com els que quedaven a la recambra, sortissin a l’escenari a enfrontar-se entre ells tot imitant l’estil dels concursos tronats dels noranta. El repte era veure com els humoristes professionals respondrien a l’exigència de fer gràcia sota la pressió del temps que limitava les diverses proves, sempre relacionades amb fer acudits a partir de mems. El resultat va ser interessant: d’una banda, va quedar clar que la gent que es guanya la vida fent riure està molt més entrenada que el profà i, de l’altra, que el guió sempre és millor que la improvisació.

Els mems van ser el fil conductor del festival, però el que lligava la salsa era el folklore d’Internet. El més important de la nova generació d’humoristes no és que facin servir mems i vídeos curts, sinó que parlen d’un món que als mitjans convencionals no existeix. L’humor sempre s’alimenta de tòpics, i el combo de cultura digital i precarietat ha creat un fotimer de llocs comuns que demanaven a crits ser ridiculitzats. El Memefest ha tingut l’encert de saber posar en contacte l’oferta i la demanada barrejant la perspectiva pròpia dels estudis culturals del CCCB amb l’estricta voluntat de fer riure al personal. Un to inspirat en el que l’any passat ja es va celebrar al mateix CCCB, el Serielizados Fest: el festival sobre sèries on les cerveses i la reflexió es justifiquen mútuament.

A part de fer-nos pixar de riure, l’acte ens va oferir una fotografia del present a partir d’una bretxa generacional que és més evident i significativa que mai. A una diferència radical entre les perspectives econòmiques de pares i fills s’hi ha sumat un canvi en les maneres de comunicar-se i consumir continguts culturals. El Memefest sembla un primer pas cap al relleu, aquest cop en les institucions, i ho fa exhibint les característiques de la nova fornada que l’impulsa i el protagonitza: arribar més tard que mai a les posicions de poder havent sublimat la frustració i la injustícia a través de l’humor àcid. Perquè al CCCB quasi tots érem autònoms i/o precaris, però conscients que amb un iPhone a la butxaca hem après a riure’ns de tot plegat molt abans que a combatre-ho.