Etnicisme

7.08.2018

Quan la sobirania nacional va esdevenir moneda corrent, al segle XVII, la seva principal funció era evitar que els estats interferissin en els afers interns dels seus veïns. Així, a dins dels estats, els grups etnoculturals majoritaris, o superiors tecnològicament, van poder bastir l’estat modern a partir de la dominació i anhiliació de la diversitat. El paradigma: França.

Jordi Graupera

Aquest problema s’allargà fins a la Segona Guerra Mundial. Els camps d’extermini són la fusió d’aquesta dinàmica destructora amb la mentalitat industrial. No és fins a la postguerra que prenen força les idees que van fer revisar els principis de dominació que havien desembocat en els estatismes.

Però els estats només van acceptar l’universalisme pluralista per endegar processos de descolonització. A l’interior dels països, l’única diversitat que s’acceptà és la individual, la que cap dins de la noció de ciutadà. La col·lectivitat només s’admet unívoca, uniforme, segons els valors substantius que l’Estat promou i que provenen del supremacisme etnocultural anterior.

Per això les constitucions dels estats estableixen d’entrada una superioritat etnocultural que anomenen «comuna» (com la llengua), o «neutral», i que serveix per a considerar tot pluralisme un particularisme sense traducció política.

Passa també amb el feminisme o l’antiracisme. El feminisme fa un segle i mig que mostra que la neutralitat de l’Estat és, fonamentalment, masculina. I l’antiracisme, que la «por» que duu un policia a justificar l’assassinat preventiu d’un negre no és neutral, sinó amarada de supremacisme blanc.

En el cas de les comunitats nacionals, el dret a l’autodeterminació i el principi democràtic són les eines que el discurs universalista posa en circulació per mirar de resoldre la repressió de la diferència en nom de la neutralitat. Quan l’Estat les rebutja, la seva millor arma és atiar el conflicte ètnic i justificar així la repressió en nom d’aquesta mateixa neutralitat.

Columna d’opinió, publicada al número de juliol-agost de «Serra d’Or», sota la capçalera «Ho aniré explicant», de Jordi Graupera.

Etiquetes: