‘Et planto’ o com ser el que no ets

28.11.2015

La Mostra d’Igualada es presenta repleta d’obres i una d’elles és Et planto, una obra teatral sobre el desig i les relacions amoroses escrit i dirigit per Clàudia Cedó. Aquesta autora ha estat guardonat amb el Premi Butaca amb Tortugues i ha guanyar el V Torneig de Dramatúrgia Catalana. Arriben a Igualada un temps després de passar amb èxit pel Temporada Alta i el Tantarantana de Barcelona, entre d’altres espais com Girona.

Clàudia Cedó estrena 'Et planto' a Banyoles

‘Et planto’, de Clàudia Cedó

Amb un títol d’allò més significatiu, Et planto és una tragicomèdia que parla del desencant que suscita la monotonia de la vida de parella i la patacada psicològica que suposa l’assoliment del desig, l’espurna del qual s’apaga sense concessions i amb macabra rapidesa fins que la sacietat ens comença a perforar l’ànim. Aquesta és la història de la Júlia, que decideix plantar el seu nòvio perquè, senzillament, està tipa de la seva previsibilitat. I se’n va: el planta.

Però el seu nòvio, en Miquel, un jove avorrit i carrincló, no es quedarà contemplant aquesta fugida amb la resignació dels abatuts que claudiquen o amb l’immobilisme i la indiferència de les plantes, i, contravenint la seva pròpia identitat, iniciarà una persecució en espiral desesperada i la mar de divertida. La referència a les plantes no és gratuïta: en Miquel, a més de ser un avorrit previsible, un paio insípid com el peix bullit, és un aficionat a la jardineria. La Júlia, vital, romàntica i addicta a la insatisfacció, s’ofega en aquesta rutina botànica, i fot el camp amb l’esperança –la necessitat– de trobar un tipus més dinàmic i agosarat, un home més interessant.

En Miquel es trasbalsa, reflexiona. I parla. Parla molt. Perquè resulta que la seva posada en escena està personificada per tres protagonistes, tres veus que, tot i compartir el caràcter, tenen diferents punts de vista a l’hora d’emprendre la seva comesa: recuperar la Júlia. I la Júlia es trobarà amb una successió d’episodis hilarants que frustraran els seus plans. A partir d’aquest moment, tot el món que l’envolta semblarà confabular-se perquè no tingui altre remei que tornar amb en Miquel. Primer, les seves amigues, després els seus pares, més endavant les companyies de transports, encabat la ràdio… Fins i tot el Vesuvi tindrà nassos de posar traves a la seva fugida.

L’execució d’aquestes escenes és d’un dinamisme i una agilitat admirables, amb uns actors capaços de camuflar-se en diferents personatges arquetípics sense perdre els trets característics d’en Miquel, que desplega un exercici camaleònic esbojarrat, desorbitat, que de seguida aconsegueix captar la complicitat del públic i, gràcies a les seves transformacions, l’atenció de Júlia. El repte interpretatiu dels protagonistes és d’una gran envergadura, amb situacions còmiques que evoquen l’humor de Plats Bruts tenyides amb la idiosincràsia local, principalment a través de l’accent de la parla.

La persecució funciona. El que passa és que, amb aquest camaleonisme extrem per recuperar la xicota, en Miquel (els Miquels) s’acaba transvestint fins a un extrem totalment oposat a la seva personalitat. “No vull que siguis el que no ets”, li diu la Júlia abans de plantar-lo, donant-li a entendre que no hi ha cap més remei. Però el laberint d’identitats que crearà, malgrat ell mateix, potser no serà en va. I la paraula plantar, per la Júlia, potser deixarà de tenir el mateix significat que en el moment de marxar de casa.

Potser, és clar. Per saber-ho, és imprescindible que aneu a veure l’espectacle, interpretat per Júlia Falgàs, Eduard Serra, Genís Casals i Arnau Nadal. Un espectacle que –sigui dit de passada– és realment bo. Aquest cap de setmana, doncs, teniu una cita a la Sala La Planeta