Estrella fugaç

18.08.2017

Corrien apostes per si Diego Salazar “El Cigala” apareixeria o no per Peralada. Una senyora, amb cara d’espant, va comentar que encara l’esperava de l’últim concert a Girona. Va perdre l’avió, dona! Ja se sap, aquestes coses passen. El marit era tot candidesa! La gent, cal dir-ho, té fe. I la fe, de vegades, té recompensa. Qui pot negar-ho? Bé, és un dir. El Cigala va aparèixer, efectivament. Llarg, elegant, amb vestit fosc, camisa blanca i un magnífic mocador vermell a la butxaca alta de la jaqueta. Cabells grisos llarguíssims i una barba mig emblanquinada d’aquestes d’ara, semblava la tornada d’un sant Crist superada la crisi de la creu, més cascat, vaja!

Diego Salazar “El Cigala” | Festival Castell Peralada

La nit havia de servir per presentar Indestructible, el darrer disc del “cantaor”, un intent de fer valdre la mixtura de salsa -síntesi entre el son cubà i el ritme caribeny amb el jazz i d’altres músiques americanes-, amb un flamenc tou i trencat de baixa intensitat. És la mena de cosa popular pensada per arribar a àmplies capes de públic, una fórmula musical simpàtica que li ha funcionat estupendament bé. Només cal recordar aquell mític Lágrimas negras gravat amb Bebo Valdés el 2003. Però, acompanyat per una banda salsera d’allò més potent, el cantant semblava empetitit i sobrepassat per l’espetec contundent de l’esbart, una colla formada per 10 músics de primera capaços de fer vibrar qualsevol ànima de càntir. Ara bé, això de la salsa, extreta del seu context connatural, perd ancoratge i queda una mica a la deriva; més encara si la veu flamenca que l’ha de liderar és afigada i banda a part. Diguem-ho clar, no hi havia gens de química en l’assumpte, la cosa no quallava i, per molts espectadors, el concert va ser un llast inacabable! Sabem que amb Diego Salazar “El Cigala” pot passar qualsevol cosa, ja se sap, l’home és un pur misteri, i més quan té sed. Tots, però, pensàvem el mateix: que sota els focus i a l’estiu l’obvi és que cal combatre la deshidratació de forma directa. Potser l’extravagància sigui un valor, però el passotisme i el bluf deixen un desencís amarg i profund. Fer màgia i desaparèixer de l’escenari a la quarta cançó, deixant completament desconcertats músics i públic, no és ben bé un do artístic rellevant. En tot cas, la cosa va començar amb Nací moreno de Luigi Texidor i Si te contara de Richie Ray i Bobby Cruz, aquí l’intèrpret va agrair l’assistència i va tenir el detall de beneir el públic. Era un auguri. Tot seguit va cantar Amar y vivir de Consuelo Velázquez i Juanito Alimaña d’Héctor Lavoe. En acabat, però, entre aplaudiments, va fer mutis i va desaparèixer. Silenci llarg, murmuris generalitzats a baix de l’escenari, mirades incòmodes entre els músics i, en definitiva, confusió general. Davant del fet, la banda va haver d’improvisar alguns temes per passar el tràngol. Feliç, tranquil i passada una estona, El Cigala va retornar de l’obscuritat. On va anar? A fer què? Ehem! Assossegat i amb aquella naturalitat d’home immaculat va tornar per asseure’s al tamboret disposat, ara sí, a actuar!

El concert havia de durar 80 minuts, però en va durar 130. En condicions normals, una tal generositat produiria elogis i joia en elpúblic. No va ser així. Haig de confessar que només vaig veure l’autèntic Diego Salazar “El Cigala” després de quatre cubates i cantant en solitari, sense la banda,  acompanyat únicament pel llençol magnífic del pianista Jaume Calabuch “Jumitus”. Va ser una mitja hora esplèndida, però fugaç. Com era d’esperar, al llarg de la nit, no van faltar temes estrella com Lágrimas negras, Dos gardenias, i la cançó que dóna títol al disc: Indestructible. Serà veritat, però?