Estiu 1993, la lucidesa a la mirada dels nens

Avui hem sabut que Estiu 1993 ha estat preseleccionada per la propera edició dels Oscars. Recuperem la videocrítica de Joan Burdeus del debut cinematogràfic de Carla Simón. Basada en la pròpia vida de Simón, la pel·lícula va fer saltar la banca quan va guanyar el guardó a millor òpera prima a la Berlinale i des d’aleshores no ha parat d’acumular reconeixement. No deixeu escapar aquesta joia fílmica i correu cap al cinema!

“Amb només 6 anys, la Frida ha perdut els pares per culpa de la SIDA i haurà d’aprendre a viure amb els seus tiets en un entorn rural desconegut per a ella. L’estiu serà el primer banc de proves on l’Esteve (David Verdaguer), la Marga (Bruna Cusí) i la petita Anna (Paula Robles), cadascun al seu ritme, intentaran fer sentir a la Frida com una més de la nova família. Al marge de les inevitables tensions que sorgiran durant el procés, l’autèntic repte de la Frida serà amb ella mateixa: prendre consciència del significat de la mort dels seus pares.

Dirigida per Carla Simón, Estiu 1993, guardonada com a millor òpera prima a la Berlinale i aconseguint magnífics números de taquilla arreu d’Espanya, està cridada a ser la pel·lícula catalana de l’any.

La primera cosa que es percep de la pel·lícula és el seu caràcter autobiogràfic. A través de plans tancats i una posada en escena naturalista, les imatges arriben a un nivell de detall només a l’abast d’algú que ha viscut allò que explica. Simón transforma els seus records en seqüències impecables, plenes d’intenció narrativa i substància emocional.

Traieu-vos del cap qualsevol prejudici respecte a les pel·lícules amb nens: des del primer cop que veiem els ulls de Laia Artigas, l’actriu que interpreta la Frida, quedem atrapats per la seva lucidesa insubornable, que expulsa qualsevol rastre de manipulació sentimental. Un dels grans mèrits del film és atrevir-se a mostrar la mesquinesa dels infants sense demonitzar-la ni excusar-la, retratant a una Frida que busca el seu lloc al món a còpia de prova i error, i li costa entendre què s’espera d’ella i perquè tothom la tracta diferent.

Estiu 1993 és una història rodona, capaç de mostrar un procés de transformació interna duríssim amb molta llum i vitalitat. La mirada de la Frida és la nostra àncora emocional amb la pel·lícula que aconsegueix que en un relat personalíssim sobre el dol i la mort, hi puguem reconèixer una important veritat universal.”