Estimat Miquel

2.07.2014

Amb motiu del centenari Joan Vinyoli, Editorial Empúries ha recuperat del seu fons Barcelona/Roda de Ter, l’edició de la correspondència entre el poeta i Miquel Martí i Pol, poeta amic i afí en moltes coses. Empúries ha tingut la cortesia de cedir-nos aquesta carta, en què Vinyoli parla de la seva poesia.

Miquel Martí i Pol

Estimat Miquel: Fa poc vaig tenir una gran alegria perquè vaig retrobar la teva carta del 4 de gener de 1981, que se m’havia esbarriat feia dies i la buscava amb desfici. En recordava el contingut però no les frases concretes, i estava molt neguitós perquè, tal com ara he pogut comprovar, són molt «constructives » i «sàvies» les coses que dius quant a les meves angúnies respecte al problema de la creació poètica. Seguint pel camí de les meves actuals preocupacions, m’adono que insensiblement podríem retornar als plantejaments mallarmeans i que la «transsubstanciació perfecta, sense residus, de la matèria en forma lírica» vol dir la «poesia pura». I, tot i respectar al màxim el que significa això, penso justament que no és desitjable de cap manera o que per a alguns no pot visceralment ser-ho. Perquè, si bé és cert que la poesia és en definitiva un artifici per produir uns determinats efectes «catàrtics», o, si vols dir-ho més senzillament, «lúdics» o «placèvols», per tu i per mi i per «tots» els que ens sabem, i no cal citar-los, és el «canvi de vivències doloroses, tràgiques inclús, en forma alliberadora», «que a la vegada, evidentment, ha de complir la funció purificadora per al mateix autor i per als altres», que en definitiva en són coautors amb l’acte de la lectura feta des de llurs vivències o situació particular. I tant de «residu humà» com hi ha d’haver en qualsevol poema! La «suprema tensió del llenguatge» i la màxima capacitat catàrtica, m’atreviria a dir, provisionalment, que la hi dóna la «intensitat de la vivència», perquè en ella rau, en el poeta, si ho és, la força de realitzar una «transformació més perfecta»:

No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari…

Deixant ara de banda el «destinatari» del crit i el to moral de l’afirmació, aquests versos meus foren molt criticats perquè en «la línia de l’art», diuen, el que interessa és la «cançó perfecta». El realisme social afirma, naturalment, tot el contrari. Jo el que vull dir és que, si no hi ha «crit» (interpreta-ho metafòricament), no hi ha cançó perfecta, o, dit millor, que la «cançó perfecta» és justament el resultat de l’«operació » d’aquest crit, vivència passional, visió, conflicte —tota paraula és bona per «al·ludir a la importància del contingut», «cosa humana» prèvia i simultània a la confecció del poema.

En una carta teva deies que «no hi ha grans temes, sinó grans maneres de dir», i això podria semblar que contradiu el que acabo d’exposar-te. Però m’atreviria a posar a consideració teva si no són els «augustos misteris» —la mort, l’amor, el dolor, la contingència de la condició humana—, i no el «beatus ille», l’«aurea mediocritas», els que han «comportat les grans maneres de dir», per molt bons i ben fets que siguin els versos d’Horaci i de tots els qui podríem afegir en aquesta línia. El grau de catarsi que produeix, per exemple, Shakespeare o Èsquil és molt més profund.