Estimat art contemporani: no sento res

11.02.2019

Hi ha una llarga tradició, des de la filosofia clàssica, que emfatitza que l’experiència de l’art és sovint emocional. Una idea que encara perviu és que la major funció de l’art és expressar les emocions de l’artista, teoria del romanticisme de la qual la creació artística ja fa anys que s’ha distanciat. Entre neurona i neurona, la nostra anciana tradició cultural encara escombra cap a casa i fa reflotar en nosaltres uns hàbits de comprensió artística passats de moda, que fan que busquem desesperadament l’explicació d’una obra per tal de satisfer la pregunta més repetitiva de l’home: “I això, què significa?”. Que també vol dir: “I això, què m’ha de fer sentir?”.

Bas Jan Ader, ‘I’m Too Sad to Tell You’, 1971. Gentilesa de Meliksetian / Briggs, Los Angeles.

La creació contemporània és més mental que mai. Com bé apunta Isabel Salgado, directora d’Exposicions de La Caixa, “no és que l’art contemporani hagi perdut la capacitat d’emocionar, sinó que moltes vegades no ho busca”. Ho diu en motiu de la inauguració al CaixaFòrum de Barcelona de l’exposició Poètiques de l’emoció, una mostra que evidencia les diferents maneres de representar emocions que té l’art, barrejant obres antigues amb obres contemporànies.

Però per parlar d’emocions i art, el primer que hauríem de fer és definir a què fa referència cada terme. No és fins ara, amb disciplines com la neurociència, que comença a haver-hi un debat pràctic sobre què són les emocions, pregunta que continua sense tenir una resposta clara. Érika Goyarrola, comissària de l’exposició Poètiques de l’emoció, creu que “l’emoció és la resposta del cos a diferents estímuls dins d’un nivell prelingüístic”.

A l’assaig Deeper than reason (2005), la teòrica Jenefer Robinson recopila i rebat diferents definicions sobre les emocions: hi ha qui creu que són només sentiments, estats mentals privats o estats de consciència als quals arribem només a través d’una introspecció; després hi ha la visió conductista, que diu que les emocions són comportaments o disposicions de comportament, fet que falla en el moment en què hi ha conductes falses que volen transmetre emocions, com demostra l’obra Extrañeza, desprecio, dolor y un largo etc. (2013) d’Esther Ferrer que podem veure al CaixaFòrum.

També hi ha la visió fisiològica, que defensa que les emocions són allò que demostra el cos, fet que no explicaria per què uns mateixos símptomes físics poden remetre a vàries emocions –plorar d’alegria o plorar de riure, tenir la pell de gallina per plaer o per fàstic-; i, finalment, la visió cognitiva, que diu que tendim a sentir una emoció en la mesura que tenim un judici cap a una cosa que ens fa estar predisposats a sentir. Tot i que la discussió encara no ha arribat a una conclusió, sembla ser que els teòrics actuals advocarien per aquesta última teoria.

A part d’això, el que ens demostren exposicions com Poètiques de l’emoció és que, lluny del que el pensament romàntic propugnaria, les nostres respostes emocionals davant de l’art no només depenen de l’estètica pura i aïllada d’una obra, sinó que s’inclouen en un marc interpretatiu i comparatiu respecte la història de l’art. Que els sentiments també pensen, i que la història de les emocions en l’art –i fora d’ell- existeix i s’hereta i es transmet. Al cap i a la fi, com diu el filòsof Noël Carroll al llibre Beyond Aesthetics (2003), l’art és una pràctica cultural, i “una pràctica cultural és una arena d’activitat que es governa a si mateixa de tal forma que es reprodueix també a si mateixa amb el temps”.

Explica Érika Goyarrola que hi ha gent que pensa que la seva mostra “va a contracorrent, perquè l’art contemporani cada vegada és més polític i ha oblidat la capacitat que té de transmetre’ns”. El que és clar és que de l’art actual, sovint el que ens angoixa no és l’obra en si, sinó el fet de no entendre-la; de la mateixa manera que el que ens genera satisfacció no és el significat de l’obra en concret, sinó el fet de ser conscients que la capacitat humana de raonar és infinita i que quadres com Paisatge 17 (1985) de Perejaume no suposen un límit pel nostre pensament, sinó que l’estimulen.

Perejaume, Paisatge 17, 1985. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani © Perejaume

L’art no s’acaba amb una explicació sobre el significat d’una obra. Especialment en art contemporani, el sentir i el pensar mai s’entenen com un acte final, sinó com l’inici embrionari d’un pensament, acció, coneixement o idea que seguirà dins de la ment de la persona i que es podrà desenvolupar si s’escau. Però aquesta màxima expressió de la construcció permanent del sentiment i del pensament en cadascú de nosaltres ens porta a una situació conflictiva: avui en dia no hi ha cap concepció tancada o segura sobre l’art. L’obra, l’artista i l’espectador dels nostres temps estan oberts fins a un punt extrem, i per això arribem a la situació en què res és art i alhora tot pot ser-ho.

Al llibre Contrapuntos estéticos (2005), el professor Antonio Notario Ruiz parla d’”un exercici esgotador cap a l’art”: un exercici que molts no estem disposats a fer, i que per tant, aquest cop sí, limita l’art contemporani, però no com a ens autònom, sinó com a ens que comunica i que no sempre arriba a tocar el subjecte que el mira. Per tant, els límits i les possibilitats de l’art no es trobarien en l’obra, ni tampoc estrictament en nosaltres, sinó en el potencial reflexiu -racional i emocional- de la nostra ment i del nostre cos, que no sempre desenvolupem.

Precisament, l’objectiu últim del projecte comissariat per Érika Goyarrola és ressaltar la capacitat de commoure que encara té l’art contemporani, perquè com diu ella, “les emocions són un mecanisme afegit, i no contrari, a la raó”. Qui accepti el repte de sentir l’art contemporani i reflexionar al voltant de què ens transmet, té temps per visitar l’exposició Poètiques de l’emoció fins al 19 de maig. Si no l’emocionen totes les obres, almenys unes quantes sí que ho faran.