Estimar-se no sempre és suficient

16.12.2017

Què tenen les metàfores tirineres? A Deixa-la Toni, deixa-la, els Manel fan servir tot d’al·legories navals per convèncer al protagonista de la cançó perquè trenqui la seva relació de parella estable. Com si fossin cantants d’havaneres, a la tornada entonen el cant de Sirena que més ha turmentat la generació que ara volta a la trentena: “ningú es mereix que et perdis tot el que t’estàs perdent”. 10.000km, l’òpera prima de Carlos Marqués-Marcet, ens va mostrar com aquest cuc pot rosegar una parella per dins en el marc d’una relació a distància. Amb la seva segona pel·lícula, En Tierra Firme (Anchor & Hope en anglès), Marqués-Marcet dona una altra volta a la pregunta, amb molt sentit de l’humor, molta sensibilitat i moltes metàfores marineres.

David Verdaguer, Oona Chaplin i Natàlia Tena a “Anchor & Hope”, la nova pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet

L’actriu Natàlia Tena viu a Londres en un vaixell -als canals del barri de Candem- i és amiga de l’actriu Oona Chaplin i de l’actor David Verdaguer. La Kat, el personatge que interpreta al film, també. En Tierra Firme és una pel·lícula nascuda del rodatge de 10.000 km, en el qual Verdaguer, Tena i Marqués-Marcet van començar a gestar la col·laboració que ara podem veure a sales. Els mateixos actors, el mateix estil, però uns altres personatges i, en el fons, la mateixa història sobre persones per a les quals l’amor obre tants forats com en cus.

L’Eva (Oona Chaplin) i la Kat tenen una relació estable i unes vides precàries, flotant a la boathouse de la Kat, fins que la mort del Chorizo, el gat negre que havien adoptat, revifa un desig reprimit de l’Eva: tenir un fill. Per a la jove professora de dansa, el desig de la criatura no busca confirmar la seva relació amb la Kat, sinó satisfer una necessitat individual. Tota la pel·lícula gira entre els dos extrems: les ganes de l’Eva de tirar l’àncora d’una vegada per totes, i la reticència de la Kat a deixar de navegar. Diuen que els 30 són els nous 20, però potser no per a tothom ni de la mateixa manera.

El Roger, vell amic comú de Barcelona –mai se’ns diu què hi fa la Kat a Londres treballant de cambrera perquè coneixem tantes Kats al món real que no cal-, arriba a Londres per passar uns dies amb les noies. Ell serà l’encarregat de donar a la parella “els seus peixets” havent signat tots els papers de renúncia a la custòdia. No cal explicar el seu passat perquè l’esgrima emocional del present ja ho explica tot: els tres personatges tenen identitats versemblants i matisades que engalten els conflictes amb mirades diverses. Ningú fa rabieta perquè ningú té mai tota la raó.

En Tierra Firme és un film de diàlegs llargs, deliciosos i d’un naturalisme recalcitrant. Brilla David Verdaguer amb la capacitat de guanyar-se el cor de l’audiència amb el dificilíssim rol de pallasso inesperadament madur que mai es passa de la ratlla. Quin tros d’actor per a la cinematografia catalana, que segueix frustrant el desig de veure’l en un paper diferent del qual l’utilitzen tots els directors i en què aquest film no és l’excepció.

L’únic efecte estrany que travessa la pel·lícula surt del contrast entre l’afany pel realisme i la inexplicable obvietat i reiteració de les metàfores marineres. Encluses que es tanquen quan ja no es pot tornar enrere, aigües turbulentes que enuncien problemes, cops de timó literals i metafòrics alhora, reflexions contraposant la fermesa d’un edifici amb la d’un vaixell, fins i tot una cançó principal que telegrafia el subtext. Tot plegat despulla les reflexions subtils del film i priva a l’espectador del plaer d’omplir els buits per ell mateix.

A En Tierra Firme, Marqués-Marcet demostra el seu talent per explicar històries generacionals. Els amants de moralitats de blancs i negres i els que identifiquen el romanticisme amb un Hollywood i un Diseny determinats, titllaran el film de superficial. De fet, és tot el contrari: mentre que les comèdies romàntiques tramposes posen el focus en l’enamorament i s’obliden del que ve després, les de la nostra generació s’han atrevit a fer-se una pregunta molt més interessant: què passa si amb estimar-se no és suficient?