Estimada Rodoreda

28.11.2017

La frontera entre el públic i el privat es confon i dilueix en tots els epistolaris. Què són les cartes sinó l’expressió més íntima de l’escriptura? Hi ha res més proper que les paraules escrites en la intimitat? L’epistolari inèdit de Mercè Rodoreda ha vist la llum gràcies al volum Cartes de guerra i d’exili (1934-1960),  publicat per la Fundació Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans. El primer volum de la correspondència de l’escriptora, que retrata la joventut de l’escriptora i compta amb 226 cartes inèdites.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Fa unes setmanes, arribava de la mà de Club Editor la reedició de La mort i la primavera. El rebrot de Rodoreda? Dues obres amb dues mirades molt diferents. Les dues, però, amb un profund rerefons polític i existencial.

El recull de cartes és fruit de l’acurada edició de la seva estudiosa, Carme Arnau. Segons Joaquim Mallafrè i Joandomènec Ros, qui foren presents a la presentació del volum la setmana passada a l’Institut d’Estudis Catalans, la introducció d’Arnau és un valor afegit a l’obra. Si bé les cartes de Rodoreda són per se obres literàries i parlen per si soles; la tasca de cribratge d’Arnau és fonamental: poleix els petits diamants que s’amaguen entre les seves cartes, els llustra i ens els regala en aquest volum.

Quina legitimitat té publicar unes cartes inèdites pòstumes?, es preguntava Arnau, posant veu als seus propis dubtes i inseguretats a l’hora de compilar l’epistolari d’una de les escriptores més prolífiques en llengua catalana. On està la frontera entre el que és publicable i el que no ho és? Entre el públic i el privat?

No són les cartes un gènere fronterer entre el públic i el privat? Tal com deia Emil Cioran, els llibres són mers accidents: l’autèntica sobirania literària rau en les cartes, són els autèntics esdeveniments. Era conscient Rodereda que, potser, algun dia algú acabaria llegint la seva correspondència? Tal com remarcà Arnau, fins i tot en les seves cartes més íntimes, les paraules de Rodoreda són mesurades. Les justes. En cap moment escriu en va. Segons la seva estudiosa, escriu per necessitat. Les seves paraules neixen de la necessitat i en les seves cartes, aquesta necessitat no és altra que la confessió marcada per la guerra i l’exili. El seu epistolari s’esbossa el rerefons polític convuls a Catalunya però també a França. Traspuen entre línies les pors, inseguretats, temors i dificultats de les acaballes de la guerra i el seu exili francès. En algunes de les seves cartes, Rodoreda s’acaba desdoblant, convertint-se en una mera narradora, en observadora: contemplant un món que “l’asfixia”.

D’alguna manera, el seu epistolari traça, també, la història de molts. Una cartografia de l’exili català? Com recordà Mallafrè, citant els versos de Pere Quart, com molts, va “fugir del foc per anar a parar a les brases”. No fou l’única. Rodoreda es cartejà amb Carles RibaAgustí Bartra, Josep Carner, Joan Puig i Ferreter, Josep Tarradellas i Lluís Companys, l’aleshores president de la Generalitat de Catalunya. 226 cartes amb familiars, coneguts i amics que no deixen de ser un testimoni de l’exili català. L’epistolari de Rodoreda no és només el recorregut per la seva trajectòria personal i literària, sinó el de molts.

Cartes de guerra i d’exili és un recorregut a través dels pensaments íntims de Rodoreda. Un retrat íntim a través de la seva lletra, tal com remarcà Arnau. El traç de la seva lletra, també, ens parla: en algunes cartes es palpegen les seves emocions. Els nervis, la tensió, l’emoció, etc. No é sla lletra l’expressió del retrat secret, com solia dir Stefan Zweig? Què passarà quan deixem d’escriure’ns cartes a mà? En deixar d’escriure a mà, l’ànima dels mots acaba desapareixen en un fred mirall.

Les cartes de Rodoreda són d’alguna manera un mirall (o molts). De freds, però, no en tenen res. Són miralls plens de vida, d’emoció, carregats d’històries i atzars. Un mirall que ressegueix els anys en què, com ella mateixa confessa en algunes cartes, va haver de fer “de pedra que rodola”. Que no rodolem tots pels atzars de la vida?