Estem vivint sobre l’èxit de la física quàntica i no en som conscients

Fa menys de cent anys que s’han produït els avenços científics que han donat peu a l’existència de la física quàntica. Només les tres últimes generacions d’humans hem conviscut amb aquests nous paradigmes, que no són poca cosa: contradiuen algunes lleis científiques fonamentals del nostre món i demostren l’existència d’una altra forma d’entendre la realitat. Ara, el CCCB en parla a l’exposició Quàntica, una mostra arriscada que barreja art i ciència i demostra el compromís del centre amb els grans debats actuals.

Els fonaments de la física quàntica contradiuen la nostra experiència de la realitat. Amb aquesta sentència, la directora del CCCB, Judit Carrera, comença a presentar l’exposició Quàntica, que aporta les claus per entendre els principis de la física quàntica a través del treball creatiu de científics i artistes. Però per què el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona hauria d’apostar per aquesta mostra? “La física quàntica transforma les nostres vides i, a més, ens permet fer interrogants filosòfics de primer ordre”, diu Carrera. Interrogants com: què és la realitat? Podrem conèixer-ho mai tot del tot? Quins límits té el coneixement humà? Quin és el sentit de la nostra presència a l’univers?

Com deia Hanna Arendt i podem llegir a les parets de l’exposició, “entendre la realitat física sembla exigir no només la renúncia a una visió del món antropocèntrica o geocèntrica, sinó també una eliminació radical de tots els elements i principis antropomòrfics”. És per això que la mostra del CCCB té sentit dins d’un marc humanista, i és per això que aquesta no és només una mostra científica, sinó també filosòfica i artística. De fet, el primer que veiem quan entrem a Quàntica són una sèrie de preguntes, entre les quals, i al mateix nivell, què és l’art i què és la ciència.

Quàntica és un projecte internacional comissariat per Mónica Bello, directora d’Art del CERN (European Organization for Nuclear Research) i José-Carlos Mariátegui, científic i escriptor, i compta amb l’assessorament del físic José Ignacio Latorre. L’exposició fusiona dos itineraris: d’una banda, s’hi exposen deu projectes artístics; d’altra banda, s’hi presenten finestres científiques que situen el visitant davant del treball de recerca dels laboratoris. Dos itineraris que s’entrecreuen entre ells i que requereixen temps i voluntat de comprensió: malgrat que els textos de sala compten amb exemples amens i didàctics, el tema és dens.

La voluntat del CCCB és, sobretot, posar sobre la taula el diàleg actual que s’està tenint al voltant de la física quàntica i com ens afecta com a societat. La intenció és noble, però el repte és gran. Per començar, i com explica l’expert i divulgador José Ignacio Latorre, “de les 50.000 generacions d’Homo Sàpiens, només 3 hem conviscut amb la física quàntica”. Aquesta disciplina científica es troba encara en la seva infantesa. Segons Latorre, tot va començar al segle XVII amb la filosofia de René Descartes, que és el primer que va dir que podíem separar la realitat i la ment humana. Això va permetre deixar de parlar de Déu i, entre altres coses, va suposar l’arribada de físics com Newton.

La mecànica quàntica, però, va arribar al voltant del 1900 de la mà de científics com Max Planck –qui, per cert, deia que un científic pioner havia de tenir una imaginació creativa artísticament-, “i va tenir un part dolorós”. Els postulats de la física quàntica es van escriure el 1930, i a partir d’aquí hem tingut “una invasió de tecnologies d’origen quàntic sense saber-ho”: el 1947 ja existien els transistors i a partir del 1960 van aparèixer els làsers, les ressonàncies nuclears magnètiques i el GPS. Ara estem vivint una segona revolució quàntica que tracta la matèria de forma individual, sempre treballant a nivell atòmic. “Tenim el luxe de viure sobre l’èxit de la física quàntica sense adonar-nos-en”, conclou Latorre.

Precisament ser conscients d’aquest luxe i de les seves conseqüències és el que vol aconseguir l’exposició Quàntica, que ensenya des de com es desintegren les partícules elementals fins a què signifiquen conceptes com “superposició”, “indeterminació” o “entrellaçament”. Ara bé, el CCCB no és un museu de ciència, i insisteix constantment en el plantejament filosòfic de la disciplina. Per exemple: quan mirem el món microscòpic, estem afectant el que veiem. Aleshores, podrem conèixer mai la realitat del tot? “El que observem no és la naturalesa en si, sinó la naturalesa que mostra la nostra manera de preguntar”, deia Werner Heisenberg, físic que potseriorment s’ha convertit en una estrella del món de les sèries.

I quin paper pot tenir l’art en tot això? Científics i artistes comparteixen una curiositat imperant i les pràctiques artístiques poden contribuir a la comprensió de la ciència. Això és el que practica el CERN, el centre d’investigació nuclear de Ginebra, que acull artistes residents en les seves instal·lacions. Precisament, les deu obres que podem veure al CCCB són seves. Per exemple, la peça La teoria hologràfica de l’univers de la història de l’art de Suzanne Treister projecta més de 25.000 imatges cronològiques de la història de l’art (des de les pintures rupestres fins a l’art contemporani). Per què? Per formular la hipòtesi que els artistes podrien haver estat intentant descriure inconscientment la naturalesa hologràfica de l’univers molt abans que qualsevol científic.

De tot això i molt més parla l’exposició Quàntica del CCCB, que fa un esforç per fer arribar un argot extremadament complicat a la ciutadania. El resultat és dens i el visitant ha d’anar-hi amb la predisposició de bregar-se amb teories i objectes complexos que s’intenten exposar de la manera més amena possible, però que continuen sent complicats. Qui accepti el repte, pot veure la mostra fins al 24 de setembre.

Articles relacionats: Vols entendre millor la imatge del forat negre? Vés al CCCB.