Estel Solé: “Barcelona ha d’entendre que el teatre és una indústria”

23.12.2015

“Confiant que l’atzar ens portés sort
—perquè el talent ja no ens servia—,
ens rentàvem la cara
evitant creuar la mirada
amb els ulls implacables del mirall
i desitjàvem tenir pèls al pit,
haver-nos d’afaitar la barba
i posar-nos calçotets”

Dones que somiaven ser altres dones, d’Estel Solé.

Poeta, dramaturga i actriu. Estel Solé no necessita presentació. És Dones que somiaven ser altres dones, és Si uneixes tots els punts, és (entre altres) la Marina de La Riera i és Animals de Companyia. L’espectacle que ha demostrat que qui vol pot, que encara que pensem que no, el poble vol cultura i que, a vegades, trencar amb els intermediaris no surt gens malament. Després de triomfar als menjadors de mitja Catalunya i recórrer alguns països d’Amèrica Llatina, Animals de Companyia torna al Teatre Capitol. De tot això i més, en parlem amb Estel Solé.

Estel Solé. Foto: arxiu

Estel Solé. Foto: arxiu

Animals de companyia ha passat de fer una extensa gira per les cases de mitja Catalunya, a fer temporada, per segona vegada ja, al Capitol. Suposo que no t’esperaves aquest èxit.

No, gens. Encara ens segueix sorprenent fins i tot aquesta reposició! De fet, quan vam tornar a estrenar l’obra tot l’equip tenia una sensació de por, com si fos el primer dia. Crec que Animals de Companyia té alguna cosa intangible, en el fons som un grup d’actors que són amics i s’ajunten a fer una cosa amb més voluntat que professionalitat. I per això crec que hem tingut els peus a terra, hem anat patint i, encara ara, ens preguntem: encara hi ha gent que no ha vist Animals de Companyia? I, tot i que ens avalen gairebé tres anys de funcions, ens preguntàvem “agradarà?”

Per tant, no hi ha cap estratègia de màrqueting darrere?

Des del punt de vista dramatúrgic, no, però a mi el món del màrqueting m’agrada molt. Crec que les subvencions i el món del teatre públic funciona bé en moltes coses però crec que a vegades hauríem de posar més el focus a saber com funciona l’empresa privada, no ja en l’àmbit cultural, perquè crec que hi ha coses molt interessants que es podrien aplicar al món del teatre públic i farien funcionar les coses millor. Sobretot perquè una de les meves principals preocupacions, més enllà que l’obra agradi o no, és com portar la gent al teatre. I crec que és responsabilitat nostra, hem d’encomanar la passió pel teatre i, sobretot, que no passa res si aquest producte en concret no t’ha agradat, n’hi haurà d’altres. El que vull que agradi és el fet teatral. I aquesta sí que ha estat la nostra obsessió i potser de manera autodidàcta i inconscient he aplicat algunes coses de màrqueting a l’obra. En tot cas, he fet tot això per arribar a la gent, sense pensar que ens portaria a l’èxit.

A vegades ens oblidem que si aconseguim omplir un espectacle, també estem creant un públic que pot omplir el següent espectacle.

Sí. Jo, per exemple, que compro bastant per Internet, les pàgines que et diuen “t’ha agradat aquest espectacle? t’agradaran aquests altres” m’atrauen molt. De fet, hi va haver una campanya creada per Sixto Paz en la qual es van recomanar entre companyies i ho vaig trobar genial. I crec que aquestes coses s’haurien de fer. Dins del Capitol, per exemple, per què a la gent que surt de veure monòlegs, i per tant vol riure, no els estem recomanant altres obres que es fan als mateixos teatres del grup? Si els agrada riure amb els monòlegs per què no els agradarà riure amb una obra construïda que explica una història? Segurament aquesta gent va al cine i veu comèdies, per què no les veu en teatre? Crec que ens hem oblidat de posar les coses fàcils al públic i sobretot, d’escoltar i entendre perquè no van al teatre.

Vosaltres que heu estat ocupant moltíssimes cases de Catalunya, quina sensació us ha quedat de per què no hi van?

Hi ha un factor econòmic però crec que en realitat hi ha un tema d’educació: ningú ens ha fet entendre que el teatre té un valor molt més gran del que ens pensem i que et pot ajudar en molts aspectes: et pot fer créixer, és un miralI, etc…I crec que el tema dels diners amaga això, una falta d’educació cultural perquè bé que ens gastem tots un munt de diners en l’últim telèfon de nova generació o en altres coses. Els diners han acabat sent una excusa. A comarques, per exemple, per a ells sí que és una despesa molt gran anar al teatre perquè han de pagar cangur, peatge, gasolina… I a la vegada el que més els va interessar de veure un espectacle tan a prop és que a vegades aquestes persones quan anaven al teatre sentien que hi havia una distància i una fredor que no els convidava a tornar-hi. Hem d’aconseguir que la gent, malgrat que no els agradi un espectacle, torni al teatre!

Quina creus que ha estat la clau de l’èxit d’Animals de Companyia?

No sé si és la clau de l’èxit però el que tornaria a repetir, faci un muntatge a les cases o en un teatre, és la meva voluntat d’apropar-me al públic des de la producció. Hem de voler connectar amb el públic, no l’hem de complaure, però ha de venir. De fet, amb Animals de Companyia també hi va haver una connexió molt gran amb el públic, perquè en un context de crisi on molta gent està a l’atur, veure una gent lluitar, que no han aconseguit cap teatre i s’estan apanyant. I aquesta lluita va connectar amb el públic.

Per què creus que al principi alguns teatres us van dir que no?

Jo crec que en teatre passa una cosa: fins i tot per la gent del mateix sector, llegir teatre és molt complicat perquè has de tenir una ment molt concreta per imaginar-te aquella obra en 3D. I jo crec, o vull pensar, que va passar això o que senzillament no els va interessar. De fet, crec que cap dels que van llegir Animals de companyia al principi podria arribar a pensar que sortiria aquesta cosa tan argentina que ha acabat sent, amb un punt brut en el muntatge.

Tens la sensació que el públic vol ser més actiu?

Crec que el públic no sap que ho vol, però quan ho té li encanta.

El que és curiós és que tota aquesta voluntat d’apropar-se als espectadors ho esteu fent, principalment, les companyies. Tens la sensació que sales i companyies van per separat tot i que haurien d’anar junts?

No sé si van per separat sales i companyies però el que sí que sé és que podrien anar molt més juntes, i que les companyies estan més acostumades a haver de fer una transformació constant i les sales, en canvi, tenen una posició molt més còmode que fa que no s’acabi d’anar a la una. Ens hauríem de plantejar si realment les ajudes s’haurien de donar a les sales o a les companyies. Veig més una voluntat d’adaptació constant al medi en les companyies i crec que estan en una situació injusta sobretot de reajustament econòmic. I sense les companyies no fem res! En el fons, actualment una sala el que t’ofereix és que tu et portis la teva pròpia producció en general i llogar-te la sala a un preu determinat i, vingui públic o no vingui, tu li has de donar un tant per cent de la taquilla. I jo no dubto que les sales tinguin les seves despeses, però és molt més alt el risc que ha de córrer una companyia que el de la sala i això està paralitzant el sistema. I, a més, ens porta a perdre talents.

Has fet el teatre que t’agrada veure com a espectadora?

Sí. He fet un dels teatres que m’agrada veure com a espectadora, que hi és poc —la comèdia. He fet el teatre que crec que m’agrada i crec que sé fer. Perquè una de les meves preocupacions, tant en poesia com en teatre, és tenir la meva pròpia veu. Podria fer un altre tipus de teatre que també m’agrada veure o llegir, però no sé si seria jo. Estaria copiant l’estil d’algú altre. I crec que Animals de Companyia és la meva veu.

Animals de companyia es pot veure al Capitol.

Animals de companyia es pot veure al Capitol.

A vegades has dit que sents que l’etiqueta de dramaturga et queda gran. Ara que t’avala l’èxit d’Animals, que ja has escrit una segona peça, pel Torneig de Dramatúrgia, i comences la tercera. Encara et sents així?

Saps què passa? La meva mare sempre em deia que era molt tastaolletes i no és que tingui un trauma amb això, però vaig començar com a actriu, tot i que les meves ganes d’actuar i d’escriure es van gestar en paral·lel. Fa tres anys em vaig adonar que la interpretació no fluïa, que malgrat haver estat a la tele amb prou feines em van trucar, i penso que a la vida hi ha coses que persegueixes i passen i altres que passen per sorpresa, com que et llancis a escriure una obra i funcioni. I, el trauma que comento, és que crec que he saltat molt en diferents àmbits: tinc dos llibres de poesia i sóc poeta també, sóc actriu, ara m’acaben d’encarregar una novel·la…M’agrada molt estar dins de diferents disciplines artístiques però em fa por no profunditzar en cap d’elles. En part això em relaxa, perquè puc sortir per la tangent i fer una cosa que ningú s’esperi, però l’important és que he de trobar la meva veu. 

En quina d’aquestes facetes et sents més còmode?

Cada vegada més amb les que tenen a veure amb l’escriptura, sigui com a poeta o dramaturga.

I ara, què? La pressió després d’un èxit com Animals de Companyia ha de ser brutal.

Sí. De fet tinc algunes idees, m’agradaria treballar més l’obra amb la qual vaig participar al Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta, però si no n’estic gaire convençuda, no ho estrenaré perquè tinc por. Sé que he de trencar i que fins i tot seria molt saludable que la crítica em digués que no és tan reixit com l’altre.

Creus, per tant, que a vegades som massa durs, que hauríem de jutjar més la veu que no pas els resultats?

Jo crec que sí. S’ha de confiar en aquell autor i ser més benevolent. Per mi no és “aquesta t’ha sortit malament” sinó “aquesta no m’ha comunicat tantes coses o no m’has enganxat tant. T’espero per la següent”. Aquesta última és la relació ideal amb el públic. Per què hauriem d’agradar sempre al públic amb el que fem?

Canviem de tema. Passat Sant Jordi publicaràs la teva primera novel·la, no?

Sí, em van demanar que escrivís una novel·la sobre Animals de Companyia i no ho vaig veure clar i al final ha sortit una cosa totalment diferent i molt autobiogràfica perquè la novel·la m’ha enganxat en uns moments durs. Ha estat una experiència que m’ha fet patir molt, perquè era un repte molt gran, i un cop més he apostat per trobar la meva veu. Jo no sóc novel·lista i això ho tenia molt clar.

De què tracta?

La protagonista és una mena de Bridget Jones que està a punt de fer 40 anys i, com a Animals de Companyia, té les dues parts de la vida, una més fosca i una més divertida.

I per acabar, com veus la situació teatral a Barcelona?

Una preocupació general que tinc és que no ens perdem talents joves —els que encara no han sortir i els que ja han començat a fer cosetes— per culpa d’una mala gestió cultural: De suport i de diners. Em preocupa que ens perdem coses que poden estar conformant la realitat cultural d’aquest país i potser en uns anys seran grans talents. I, per altra banda, crec que no hem d’obrir més teatres, al contrari. El problema és connectar amb el públic perquè ompli les sales que ja tenim. Per què la gent que no és del sector cultural no sap on està cap de les sales alternatives de Barcelona? Estem molt tancats en l’endogàmia. Els de la professió no som els encarregats d’omplir els teatres! Barcelona encara ha d’entendre que el teatre és una indústria que pot portar molts diners.