Està passant. Sàtira contra el xoc de trens

14.09.2017

Està passant és el retorn de Toni Soler al capdavant d’un informatiu satíric, fet que activa els mecanismes pavlovians de nostàlgia per l’època daurada dels late shows en català. Ni nostàlgia ni late show: aquest nou programa d’humor basat en fets reals s’apodera de la intempestiva franja d’abans del telenotícies i dispara acudits d’un to rabiosament contemporani a un ritme frenètic. Després de la primera entrega, queda clar que ens trobem davant del producte amb més àcid per centímetre cúbic de tota la graella catalana que, si manté la densitat d’humor intel·ligent exhibida ahir cada dia de la setmana, està cridat a petar-ho.

Toni Soler presenta “Està passant”, el nou informatiu satíric de TV3

Soler obre amb un petit monòleg i es manté a l’ull de l’huracà durant tot el programa, flanquejat per Jair Domínguez i Òscar Andreu, que entren i surten de plató per oxigenar el discurs del host amb les peces respectives. Com a Caiga quien caiga, no hi ha joc de rols diferenciats, sinó un estil compartit que després deixa espai per als matisos idiosincràtics. Soler troba un bon equilibri entre la seriositat impostada que exigeix el gènere i l’evidència que duu el xip de pallasso activat. No pot evitar riure d’acudits propis i aliens, més del que és habitual en papers com el seu, però és un riure espontani que no entorpeix gens el programa. En Jair (no em surt dir-li “Domínguez”) s’especialitza en l’anàlisi de temes superficials i el posat càustic, sense arribar a la violència verbal que es permetia a La segona hora, mentre que l’Òscar (l’altre), juga amb un somriure ambigu i mostra una tendència natural cap a l’humor incòmode després de la punch-line.

La fórmula funciona com una metralladora nova de trinca, que ens manté sota un foc ininterromput d’acudits contundents. En la línia del colossal Last Week Tonight, el late show de John Oliver a l’HBO que s’intueix com a principal referent, la clau de l’èxit rau en el fet que la velocitat extrema no fa abaixar el llistó humorístic, fins al punt que els 30 minuts de programa passen com si fossin 15. Els altres factors que greixen la màquina són una bona feina periodística, capaç de tractar els espectadors com a éssers vertebrats, i una línia editorial sense por de posicionar-se, el sine qua non de l’humor de qualitat.

Més difícil encara: el programa és en directe. En el primer episodi, vam poder veure una connexió amb Toni Cruanyes que servia d’avenç del TN, apuntat cap a una simbiosi natural entre els dos espais (a la presentació del programa, Toni Soler va definir-lo com “la catifa vermella cap al telenotícies”). Però la sorpresa va ser l’entrevista a pantalla partida amb Gerardo Pisarello: un format que promet establir un repte comunicatiu de primer ordre per als polítics que, convertits pels spin doctors en màquines de repetir argumentari i tirar pilotes fora, suaran si accepten posar-se sota un focus que els obligarà a triar entre honestedat o silencis incòmodes. El tinent d’alcalde se’n va sortir amb nota, tot i que un desafortunat decalatge entre pregunta i resposta per culpa de problemes tècnics va frustrar la fluïdesa del gag. Coses del directe.

La victòria de Donald Trump ha encès un debat molt viu entre els humoristes americans sobre la responsabilitat de la crítica política i el possible efecte banalitzador que acompanya tota forma d’humor. Això afecta a Està passant, que neix per aprofitar la gasolina que subministrarà una tardor políticament calenta que, si segueix l’escalada d’antagonismes, conduirà a situacions greus. Però la por a la banalització és una collonada: la sàtira ben feta vigoritza la nostra percepció dels fets i la capacitat per a la ironia és condició de possibilitat d’una democràcia adulta. Gràcies a aquest nou programa, quan arribi el mambo estarem preparats per fotre’ns-en.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ni un pas enrere. L’1 d’octubre és imparable. L’1 d’octubre és imparable perquè ja no tenim por. No tenim por de les repressions, dels jutges o dels tribunals (anti)constitucionals. Ningú pot frenar la voluntat d’un poble. Tant si es vol com si no es vol els catalans tenim el destí a les nostres mans. Votarem, guanyarem i marxarem. S’ha acabat la democràcia de fireta. És el temps dels valents.