Sergi Borges

Sergi Borges

Postgrau de Correcció Lingüística de la UAB

Espriu i l’Alquimista

El primer lustre sense l’Alquimista coincideix de ple amb les celebracions de l’Any Espriu. Quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre? Què en pensava d’ell, l’Alquimista? Qui avisa no és traidor: passar pel sedàs d’en Palau i Fabre acostuma a deixar esgarrinxades i ferides.

Fa cinc anys que una boira alquímica – del tot alquímica — embolcallava la ciutat de Barcelona per anunciar-nos la mort de Josep Palau i Fabre. El primer lustre sense l’Alquimista coincideix de ple amb les celebracions de l’Any Espriu. Quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre? Què en pensava d’ell, l’Alquimista? Qui avisa no és traidor: passar pel sedàs d’en Palau i Fabre acostuma a deixar esgarrinxades i ferides.

En primer lloc, Josep Palau i Fabre expressa la seva admiració pel geni arenyenc i el considera — si més no al principi– el seu amic. Palau i Fabre era quatre anys més jove que Espriu i anaven junts a la universitat. A finals de l’any 1935, principis de 1936, mentre Palau començava la carrera, mirava embadalit aquells que estaven a punt d’acabar-la, els de la ‘generació fallida’. Per a Palau i Fabre hi destaquen dos noms per sobre de la resta: el ‘prosista’ Salvador Espriu i el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A les seves memòries intitulades El monstre — que apareixen tant en el segon volum de la seva Obra Literària Completa, com en un volum independent amb el mateix títol –, Palau i Fabre expressa l’admiració per Espriu: ‘Però jo, el qui admirava més, en absència de Rosselló-Pòrcel, era Salvador Espriu, del qual coneixia, almenys Laia i Miratge a Citerea’.

La guerra (in)civil ho estroncà tot. La por s’instaurà al país i els intel·lectuals catalans s’havien de posicionar. Josep Palau i Fabre es posicionà, des de la rauxa, en una defensa activa de la llengua i la cultura catalanes. És des d’aquesta rauxa que intenta sacsejar els intel·lectals catalans en temes tan vitals com la supervivència del català. Segons consigna Palau mateix cap al ‘’1939 o 1940’’, quan abordà Espriu sobre el problema de la llengua, aquest li respongué: ‘’D’això, potser en podran començar a parlar els nostres fills… Si és que en tenim…’’. A Palau i Fabre li va saber greu aquest ‘acte de defunció’, el fet que no hi hagués ‘cap mot d’indignació’, fins i tot ‘ni el més lleu senyal de disconformitat o rebel·lia’ en Salvador Espriu.

Des d’un punt de vista estrictament literari, Josep Palau i Fabre no va entendre mai el perquè del gir que féu Salvador Espriu cap a la poesia. Palau valorava molt l’obra en prosa d’Espriu i no entén que ‘desviés les seves forces vers la poesia, actitud que em sembla altament significativa i que no sé que hagi estat analitzada’. En el seu article La bandera més alta dels Quaderns de l’Alquimista, Palau i Fabre fa una defensa encesa sobre el fet que la poesia havia de ser la bandera de la identitat catalana, sempre i quan la poesia, vehiculada en català, servís per integrar i recuperar la pròpia llengua. Per a Palau, aquest és un procés incomplet perquè acaba essent només un procés ‘polític’. Diu Palau: ‘’[…] no és veritat que la nostra llengua i la nostra poesia siguin respectades mentre la primera no és mestressa a casa nostra en tots els àmbits i en totes les circumstàncies […]’’. Aquest és un tema molt interessant avui dia quan ens volen vendre Espriu com el poeta del poble. Va ser Salvador Espriu un instrument polític gràcies a la seva poesia? Un dels poemes ‘monstre’ que denuncia Palau i Fabre en aquest mateix article podria ser ‘Assaig de càntic en el temple’?

Si seguim en el terreny literari, una de les obres literàries de Salvador Espriu que van ser motiu d’estudi per part de l’Alquimista és Antígona. Palau i Fabre, en el seu assaig El mirall embruixat, la qualificà d’una de les tres tragèdies ‘’que podien ser preses en consideració’’ de la literatura catalana, juntament amb Mar i cel d’Àngel Guimerà i Nausica de Joan Maragall. Palau torna a destacar la blanesa i el derrotisme d’Espriu. Per Palau, Antígona repren el ‘fil conductor’ de la tragèdia, però és un fil ‘molt tènue, molt fràgil’. Afirma Palau: ‘Ha calgut tot un desastre d’una magnitud gairebé sense precedents [el franquisme], perquè aparegués una tragèdia en to menor en la literatura dramàtica catalana’. El problema d’Espriu és el de sempre: es vol correctíssim. Quan arriba el moment crucial de la tragèdia, quan Antígona compareix davant Creont, és ‘’el moment en què som més defraudats’’. Palau no entén el paper que Espriu li fa jugar a Antígona que ‘‘davant la possibilitat que li és oferta de sublevar el poble, d’atiar-lo contra la tirania, […] prefereix calmar-lo, que torni a casa i que obeeixi Creont’’. Palau i Fabre remata: No es podia dir més amb més pocs mots.

En el terreny estrictament personal, Palau i Fabre no té cap problema a confessar que Espriu el veia com un ‘home curiós’. Per a Palau, Espriu era pessimista. Palau li publicà dos poemes al número 8 de la revista Poesia malgrat ‘l’actitud derrotista’ d’Espriu. La rauxa de l’un i la correcció de l’altre acaben per allunyar-los progressivament. En aquest sentit, vull remarcar dues anècdotes que ho reflecteixen i tenen com a context el comiat de Palau i Fabre a París l’any 1945, i la seva tornada a Catalunya  l’any 1961.

Palau i Fabre s’acomiadava d’alguns intel·lectuals catalans just abans de marxar a París. Salvador Espriu li digué en el seu comiat: ‘’Vós encara podeu ser un bon assagista en llengua francesa…”. Palau s’ho prengué a la valenta i des d’un punt de vista personal: ‘’Vaig comprendre la nosa que li feia, que bé que li anava la meva partença i el desig que tenia que jo no tornés’’.  I a la tornada, al febrer del 1961, un grup d’amics de Palau li reteren un homenatge i li oferiren un sopar de benvinguda. Enmig del sopar, Joan Perucho avisà Palau que Salvador Espriu rondava per allí, ‘’com si esperés que jo anés a demanar-li que assistís al meu sopar.[…] Demanar a algú que participés en un sopar de benvinguda que se’m donava no ho considerava gens escaient, i com és natural, no em vaig moure de lloc. I, naturalment, l’individu en qüestió no entrà’’.

Per acabar, avui que recordem que fa 5 anys de la mort de l’Alquimista, i que cada dia ens recorden que Espriu és el poeta del poble, vull deixar consignat què era allò de Salvador Espriu que de debò li féu mal a Josep Palau i Fabre: ‘’Per això no podré creure mai en aquells qui, com Salvador Espriu, durant els moments de màxima adversitat, durant els anys de la nostra més profunda prostració col·lectiva, es varen quedar a casa seva i no varen fer res per salvar el país.”

Blog de Sergi Borges: Balances Oktoberfest 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació