Esplendor, una crida a l’aventura

1.12.2017

A Esplendor (El Gall Editor), l’escriptor, comunicador audiovisual i cooperant internacional Manel Subirats i Costa (Mataró, 1963), narra una aventura que no transcorre, com estem acostumats, en un temps lineal en la narració, sinó que es dóna entre el temps de la vigília i el temps del somni, entre el temps històric i el temps mític, entre el temps ordinari i el temps extraordinari.

Cal comptar amb la capacitat de les paraules per dir l’extraordinari, tot i sabent que potser no arribaran al punt summe. Però de forma gosada, com és sempre en l’escriptor que s’experimenta a través de la paraula, Subirats se situa en aquest extrem de les paraules per dir-ne els seus esclats de llum a través d’imatges potents. Així ha obrat sempre la poesia. La poesia, el llenguatge poètic, permet ‘veure’ la realitat profunda en aquesta llum suprema, que en la seva refulgència tant pot ser terrífica com gloriosa.

El fil argumental d’Esplendor és una recerca. El protagonista Gunnar rep un encàrrec una mica peculiar: seguir les passes d’algú que no se sap del cert si és viu o és mort. En el transcurs de la recerca, aquest algú es va configurant a mesura que se’n troben algunes traces. Històriques i escrites en personatges que sembla que l’han precedit, però també traces visionàries des del moment en què al buscador li sembla que hi parla. El relat comença amb l’ascensió a una muntanya, on se suposa que al cim de la qual hi trobarà qui busca. Mentrestant, i no se sap quant de temps passa, ja que el relat va endavant i endarrere, però passen moltes coses mentrestant, surten molts personatges mentrestant, algú escriu la història mentrestant, algú llegeix aquesta història i es va visualitzant la història d’una recerca que si en el pla filosòfic ateny a la pregunta de qui som, en el pla metafísic ateny el misteri d’allò superior, de fet interior, que ens habita.

El fil argumental d’Esplendor ens duu de la mà de la recerca d’algú que sembla real, i ho és des de l’instant en què hi ha algú a qui buscar, però també ens duu de la mà de la recerca d’un mateix en aquesta recerca. És el camí de recerca el que mostra tant l’objectiu de la nostra recerca com ens va desvetllant aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, fins al punt que el recercat i el qui recerca esdevenen el mateix, fent bona aquella bonica imatge de la gota d’aigua que reconeix la seva naturalesa en el mateix instant que arriba al mar i s’hi confon.

Una imatge em va cridar l’atenció. Assegut en un balancí blanc, enmig d’una taca de sol, hi havia un home, un ancià més ben dit, abillat amb un vestit perfectament planxat, de cànem de color d’herba seca, amb les mans recolzades en un bastó de canya, còmodament posat, sense moviment; només les pupil·les dels seus ulls es movien de costat a costat mentre llegia el text que tenia entre mans (…) Vostè…?! -vaig exclamar-. Fred? Fred! Què hi fa, aquí?! Em va aguaitar una estona. –Llegeixo –va ser tot el que va dir-. Llegeixo…-va repetir pausadament, i em va mostrar una llibreta. Sí, i tant que llegia…! Estava llegint la llibreta que jo havia perdut enmig de la boira…!

En aquest home d’edat avançada hi podem veure una imatge de l’home i la dona venerable que es va repetint en els homes i dones del món que arriben a aquest estadi de completesa humana. És la mateixa naturalesa humana qui ens empeny a buscar el seu cim. Per aquesta raó abans hi ha hagut la ‘crida a l’aventura’ amb què comença la narració Esplendor. El motiu pot ser divers: una crida a un canvi de rumb en la vida percebuda com a una vida sense un sentit profund, o de concordança amb l’ésser intern, o també una crida de tipus existencial, espiritual, a la qual segueix una conversió radical. Com sigui, a Esplendor es mostra un d’aquests camins que culmina en la trobada amb l’ancià, figura arquetípica de l’home savi (que ja sap d’on prové, qui és i cap a on va), i que en el seu coneixement resplendeix enmig d’una esfera de llum. L’home mostra una llibreta que esta llegint, la llibreta perduda pel buscador amb qui ens podem identificar en el camí de la recerca que es clou precisament en el moment de la trobada. Mentrestant, el llibre de la vida s’ha desplegat davant dels nostres ulls, s’ha escrit amb el mateix doll de vida.