Esplendor (abans del naufragi) al Romea

6.07.2016

Esplendor del foc que arriba des del districte Sud per la carretera. Esplendor d’una tirania que s’acaba. D’una primera dama que es queda per custodiar sola el seu palau. Esplendor és el títol de l’obra escrita per Abi Morgan i dirigida per Carme Portaceli que podreu veure al Teatre Romea en el marc del Festival Grec fins el 17 de juliol. Abi Morgan, filla de dues persones directament vinculades a l’escena teatral de Gran Bretanya, també és autora dels guions de Shame (2011), La dama de ferro (2011) i Sufragistes (2015). Només per aquests antecedents cinematogràfics basats en guions de Morgan ja valdria la pena veure l’obra.

Míriam Iscla

Míriam Iscla brilla a ‘Esplendor’ | Foto d’Albert Armengol

Quatre dones en un espai que penja d’un fil, a pocs metres de la guerra civil. Micheleine és la dona del president tirànic Oleo (Míriam Iscla), Genevieve la millor amiga de Micheleine (Lluïsa Castell). També hi ha una fotoperiodista nord-americana Kathryn (Gabriela Flores) i la intèrpret Gilma (Laura Aubert), que té un nom “típic del Nord” i que ha d’aconseguir que periodista i primera dama s’entenguin però que a la pràctica no ho fa gaire. La situació inicial és d’espera: cal fer una foto al president, un tipus que fa acudits sobre goril·les que violen monges. A fora neva i hi ha aldarulls. El context polític és un enfrontament nacional entre Nord i Sud que podria ser a qualsevol lloc, però que fa pensar en alguna democràcia particularment titella en algun punt de l’est d’Europa. Ho he pensat, en part, perquè la primera dama beu vodka com si fos aigua. És clar que Abi Morgan és gal·lesa i a Gran Bretanya hi passa el que hi passa. En última instància, però, resulta irrellevant de quin país es tracti: és la història de sempre (que no per repetir-se s’ha d’explicar menys) sobre la tirania covarda i sobre veïns geogràfics que no se suporten. En el cas d’Esplendor, l’enemic són “els del Nord”, com la intèrpret i lladregota Gilma. Genevieve ha aparegut perquè l’ha incitada a fer-ho Micheleine, la seva millor amiga des de fa vint-i-cinc anys. Genevieve és vídua d’un pintor i té uns fills que no se sap on paren. L’imperi dictatorial trontolla, encara que d’entrada no ens ho sembli. Oleo, tirà absent, fa estona que fa tard.

L’esplendor és una sola escena que es repeteix amb alteracions: a cada repetició apareix una nova capa de realitat, un nou matís de cada història particular. El dilema de cada dona se’ns desplega de manera pogressiva, amb un halo d’inquietud accentuat pels efectes visuals i sonors. No és només que la violència exterior, la dels aldarulls revolucionaris als carrers i a les carreteres glaçades, entri a l’interior. La violència és també a l’interior: a les sabates de zebra de Micheleine, a la paret on penja el quadre del marit mort de Genevieve. Violència és que la criada no hi sigui i que al rebost de la reina no hi quedin embotits ni formatges. Violència és el ring del telèfon que sona com una amenaça. El quadre és a l’anomenada “quarta paret”, allà on som els espectadors: no el veiem, ens el descriuen. Aquest recurs funciona molt millor que no pas veure un quadre pretesament abstracte fet per algun/a escenògraf. Personalment m’he imaginat el Gernika, o un Pollock verd, vermell i negre. “El quadre és el peu que manté oberta la porta”, intueix Kathryn.

Fotografia d'Albert Armengol.

Fotografia d’Albert Armengol.

L’actriu Míriam Iscla fa un paperàs. Oscil·la amb naturalitat de la nostàlgia a la histèria i a l’autoritarisme refinat. Sorprèn com explica l’enamorament amb el marit quan eren nens, com li riu les gràcies encara ara –els acudits pesats i l’aparent bon sentit de l’humor el retraten sense que aparegui—, com acaba per perdre. A mesura que beu se li esquinça la careta de gran senyora i d’àvia carinyosa, però mai no es doblega. Les quatre actrius han estat a l’altura de l’obra, però per la subtilesa i força dels seus gestos Iscla s’emporta el primer premi. Al final Micheleine exigeix ser retratada com a figura històrica, pel perfil bo. Li diu a la fotoperiodista: “Tu ets una paràsit, jo sóc la història”. Com la figura de Saddam Hussein que cau i s’esberla, com Cleopatra immortalitzada.

Laura Aubert interpreta Gilma, supervivent nata. La seva funció és fer de traductora i arreplega tot el que pot de casa la senyora. Festeja un soldat del Sud que té les dents corcades. Ve del Nord però procura ser a prop dels que fins ara eren els guanyadors, l’establishment del sud capitanejat pel dictador Oleo. Gilma és la picaresca, una més de la majoria silenciosa que menysprea el tirà però li riu les gràcies. L’Espanya franquista en devia anar plena, de “Gilmes”. Lluïsa Castell interpreta la figura més derrotada, la dona del pintor mort i l’ombra de la Micheleine, algú que s’ha quedat sense família i sense identitat. A mesura que avança l’obra creix el desig de Genevieve d’explicar la seva història a Kathryn, però parlen llengües diferents i no s’entenen. Gabriela Flores interpreta la periodista de guerra que ha estat al Nord per retratar-hi la repressió i la dissidència. És un persontage que m’ha semblat rodó: marcada per l’horror que ha fotografiat al llarg de la seva carrera professional però també envejosa de les periodistes que estan més a primera línia que ella. Llàstima que es repeteixi el tòpic: no té fills ni parella i la resta de personatges femenins no cessa de recordar-li.

El text, d’una sola escena, és més que notable (la traducció de Neus Bonilla també) i obre múltiples reflexions: l’exili interior forçós de les víctimes del totalitarisme; la falsa heroïcitat dels soldats; el sentiment de buit que deixen els conflictes bèl·lics;  la dificultat de parlar sobre la guerra i la impossibilitat d’esborrar el que s’ha vist durant la guerra. També entra en joc el tema de la representació artística honesta de la tirania en l’art —”un quadre d’un pasiatge horrible”, comenta Micheleine— i les seves conseqüències. A nivell tècnic, un deu per il·luminació, so i escenari: el clic de la càmera a cada repetició, el tro dels trets, el ring del telèfon, la neu que cau. Els espectadors sentim l’angoixa i la sensació contínua que alguna cosa queda per resoldre fins al final. Sense excessos, l’ambient que es genera és idoni.

Si busqueu evadir-vos de la vida i riure com si res no cal que sortiu de casa, perquè Esplendor requereix certa atenció i ganes de trencar-se una mica la closca. Però val la pena.

Informació de preus i horaris aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La traducció, efectivament, és més que notable, però diguem-ho tot: és feta per Neus Bonilla i Carme Camacho.