Espiritualitat agònica

Hi ha una certa idea banal del Romanticisme que pateix l’acumulació d’estereotips i corre el risc de diluir-se en la vaqüitat més absoluta i naïf quan es trasllada directament a la nostra època, difícilment igualable en hipocresia, impostura i artifici i embolcallada a més amb la depravació quotidiana. En alguns aspectes del fingiment podem assemblar-nos (artifici que segons Novalis és l’essència del romantisieren donat que “romantitzar” no és més que donar aparença d’infinit a allò finit: el món, la vida, l’art); però ja no hi ha somnis, bogeries ni triomf sobre el principi de Realitat: la realitat s’imposa i ens aixafa, i els somnis i bogeries són quincalles amb les quals es fa negoci en cada cantonada.

Tot això per parlar de la distància que ens separa, tot i ser hereus de porcions –ruïnes– del passat musical romàntic en el qual se centrava l’últim programa de l’OBC a l’Auditori. L’orquestra va ser dirigida per Harmut Hanchen, una batuta absolutament experimentada en el repertori, i s’esdevingué el debut d’un jove violoncel·lista que és ja una realitat brillant del panorama actual; el madrileny Pablo Ferrández. Un programa rodó, amb Schumann i Schubert: en tots dos batega la mateixa espiritualitat agònica, tant per saber-se en un final com per estar immersos en una lluita que sempre és impotent per restaurar la integritat espiritual del passat. La mateixa que batega en les teles d’Overbeck o en les paraules de Friedrich Schlegel quan escriu, a principis del mateix segle, que l’artista és aquell que té una visió original de l’infinit. Tot això s’ha d’aconseguir transmetre amb claredat, tot un repte quan amenaça el perill de la vaguetat o banalitat de la qual parlàvem.
No va ser així al Concert per a violoncel de Schumann, que va començar amb una orquestra de so equilibrat en les seccions i ben ajustat amb el solista. Haenchen es va mostrar flexible en el gest, encara que la falta de matisos dels vents en el lent i el so una mica eixuc de l’orquestra en certs moments de l’últim moviment va deslluir el resultat.
En un concert orgànic que enllaça els tres moviments, es va aconseguir no obstant això donar fluïdesa a una interpretació en la qual Ferrández va fer esglaiar l’auditori des del seu Stradivarius. Amb una immensa potència lírica, fidel a l’esperit schumannià abocat sobre el violoncel, va oferir una interpretació superba i madurada, sense vertigen en les transicions, intel·ligent en l’exigent diàleg-xoc amb l’orquestra en l’últim moviment i amb una precisió d’irreprotxable nitidesa sonora mostrada des de la primera intervenció.
El moviment lent, gairebé agermanat en aquest aspecte amb les Kinderszenen op. 15, exigeix una infinita delicadesa en l’articulació i el fraseig, i la va trobar a l’arc de Ferrández, que va aconseguir obtenir un sostingut estat de recolliment. L’halo de somni que va deixar amb la partitura de Schumann, el va rematar amb una propina tan aplaudida com inesquivable, tenint en compte la força sempre simbòlica d’El cant dels ocells, transmutant a la capital catalana, de Pablo a Pau.
La Simfonia “Gran” és l’imponent comiat de Schubert en el punt culminant de la seva trajectòria vital i musical cap a la gran simfonia a través dels quartets, que va acovardir totes les orquestres europees a mitjans del XIX. No va ser el cas aquesta vegada. No sense dificultats però amb temperament a la batuta, Haenchen la va cuidar com un petit rebrot, mitjançant un treball de nitidesa en les superfícies sonores i de profunditat en el discórrer melòdic. La “longitud celestial” de la qual el propi Schumann va parlar en referir-s’hi al monument simfònic de Schubert, va trobar fluïdesa i claredat en una versió jovial i enèrgica producte tant del detallisme i la clarividència del director alemany, com de la bona resposta de l’orquestra. No anunciaven tot això uns primers compassos massa precipitats en el tempo, que a més van acusar el fraseig exagerat que malauradament va imprimir el director a les cordes. Malgrat això, la claredat estructural de Haenchen i l’excel·lent rendiment de trombons i trompa solista van culminar un excel·lent inici, al que va seguir una lectura cuidada de la simfonia, versàtil –entre el minimalisme i la grandiloqüència– amb unes fustes brillants, tan càlides i sensuals com vigoroses. El moment més destacat va ser no obstant això abans: la precisió matemàticament emocional que l’orquestra va aconseguir en l’últim acord, que tanca un dels moviments més magistrals de tot el Romanticisme, l’Andante con moto d’aquesta –en molts sentits– “gran” de Schubert. Al cap i a les mans, irrompen les paraules de Franz von Schober en el poema An die Musik que servirà de text pel conegut Lied de Schubert: “Ein süßer, heiliger Akkord von dir/den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen/du holde Kunst, ich danke dir dafür! (“un dolç i sagrat acord teu/m’ha obert el cel de temps millors/¡Oh preciós art, et dono les gràcies per això!”).