Esmeralda Berbel: “Ficava el cap en el text i plorava”

25.07.2018

Esmeralda Berbel ha escrit un llibre que es diu Irse, un dietari punyent, ple de literatura, d’una veu pròpia que un cop s’acaba tens ganes de seguir escoltant. Per això, just després d’acabar-lo encarrego Detrás y delante de los puentes i li pregunto si puc entrevistar-la. Em contesta les seves preguntes per escrit i em sento afortunada de seguir llegint-la.

Esmeralda Berbel. © Ester Roig

El teu llibre m’hauria interessat exactament igual si t’haguessis separat d’un hàmster i no d’un actor conegut. Què ha donat al llibre i què li ha tret, que no a l’escriptura, aquest fet de “premsa rosa”.

La premsa rosa, que no ha estat tan rosa, entre altres raons perquè jo no ho sóc, s’ha ocupat de nomenar el que no he desitjat nomenar per considerar-ho totalment innecessari. De qui parlo no és d’un actor conegut sinó d’una persona, un home que realitza el seu ofici amb serietat igual que tu o jo realitzem el nostre, per aquest motiu seria igual si fos un hàmster, un poeta, un forner o un actor conegut. La premsa, com és la seva tasca, el que ha fet és donar publicitat al llibre, no crec que li hagi sostret res. L’escriptura se sustenta en la bona literatura o en la mala literatura. És la mà i el cor de qui escriu el que fa que escriure sigui un assumpte seriós i honest o tot el contrari.

El llibre està escrit amb pulsió, sang i desesperació –o abatiment–, en definitiva, és un text que batega i a la vegada és una obra destil·lada, treballada… i té un argument, una evolució… com has aconseguit aquesta passió freda? 

El llibre ja estava escrit. El diari constata la immediatesa del dia. Ja havia passat, només havia d’obrir les llibretes i ser capaç de fer literatura amb el que havia escrit sense ocupar-me de com ni de qui narrava. Em vaig refugiar en un poble de l’Empordà, a Saus, sense internet ni cobertura de mòbil, sense bars, ni botigues de queviures ni ningú. Ficava el cap en el text i plorava, alhora corregia amb la mateixa passió que corregeixo qualsevol text meu o dels meus alumnes. Després sortia a passejar. Vaig ser minuciosa amb el ritme, els detalls i la veritat. No vaig tenir en cap moment la sensació d’escriure-ho amb distància ni amb fredor, sinó tot el contrari. L’única distància era el temps que ja havia transcorregut i l’habilitat que em procurava el llenguatge.

Durant el procés de separació escrius i llegeixes compulsivament, creus que per escriure funciona el “quant pitjor, millor”.

Crec que l’estat tan alterat em va fer ser valenta, dir el que havia de dir sense cap por, escriure no em feia por. Em feia por viure, però escriure era la meva línia de fuga, de sortida i d’arribada. El malestar pot ajudar a narrar des de les entranyes, però insisteixo, no és això el que fa que el teu ofici millori, no, és millor quan entres en un lloc de silenci, t’escoltes a fons, llegeixes fins a la sacietat, escrius sense interrupció, tens bons lectors que t’aconsellen i al final ho fas una mica millor.

Esmeralda Berbel. © Ester Roig

Tria: una bona vida sense escriure, o una vida amb moments de merda però fent grans llibres com aquest. 

En una bona vida sempre hi ha moments nefastos, de desesperació, de malaptesa, i d’incomprensió; si no, no seria La Vida, i en els moments fatals pots escriure grans o petits llibres només si t’has dedicat amb passió a l’ofici. No és l’estat anímic el que et fa escriure millor o pitjor, és el teu talent, dedicació i alguna cosa irracional, misteriosa. No se sap. I com que no se sap, cal escriure. Escullo la vida amb els moments dolents i si d’ells puc aprendre, que siguin benvinguts.

Diria que el llibre no és el que va passar sinó el que vas viure, que hi ha tot el que has volgut que et passés, que has desitjat, que has temut… tota la vida interior de la protagonista fent de demiürg en l’escriptura. Creus que això s’entén? Que queda clar que no és una escriptura literal? 

Sí, no és el que va succeir sinó el que jo vaig viure, per això també és una ficció, la realitat succeeix fora. La realitat no està en els llibres, és una recreació, una deformació, un artifici literari. La protagonista passeja, busca, demana, desitja, es mou en les pàgines, jo la sostinc, la narro, l’empenyo. Ella sola aguanta tot el llibre, jo només he d’acompanyar-la amb les paraules, saber anomenar-la.

Què guanya la teva protagonista en separar-se i què perd?

La protagonista guanya en saviesa, en comprensió, es fa més humil, més humana. Es torna tribal, solidària. Perd tot allò que ja no necessita encara que ella no ho sap.

Per què fa tanta por passar a l’altra banda? El fet de no poder sentir-se enamorada? Què creus que hi ha?

Què hi ha a l’altra banda del riu, dels ponts? En aquesta riba ella coneix els peixos, les xapes i la brutícia de l’aigua, tem que el pas a l’altre costat sigui pitjor. Això és el que hi ha: por.

La pèrdua també és vista com la possibilitat de descobrir un nou jo que no hauria emergit d’una altra manera.

Sí. Tots hem anat perdent coses pel camí i això ens fa més lleugers, emergim diferents. Cal saquejar la motxilla de tant en tant.

Esmeralda Berbel. © Ester Roig

La teva protagonista parla de la persona de la qual s’ha separat en segona persona del singular, només hi ha un altre tu en el llibre, quan la protagonista parla de la nit que acaba de passar amb una altra dona. Aquesta història em sembla important però només apareix una vegada.

Només apareix una vegada perquè només passa una vegada. És un dels moments bells dins de la selva que transita, però ella ha de transitar fins al final i ho ha de fer sola i acompanyada a trams, a salts.

Aquesta història fa de “dona-mirall” perquè és la primera relació que és l’altra el que té por de ser abandonat, quan li diu “em voldràs tornar a veure?”

La paraula abandonar és una paraula impossible, ningú pot abandonar un adult encara que l’adult ho senti així. Aquesta bella dona ho va dir somrient, no anàvem a desfermar-nos les mans i no ho hem fet, i les dues ho sabíem.

El tòpic de la dona abandonada i amb la síndrome del niu buit per a res surt representada en el teu llibre, i la força de les amigues és molt important.

També els homes són “abandonats” i pateixen els nius buits. És un estat de buit, d’abisme, no pots fer res més que mirar, mirar el buit i veure què hi ha, quina creença, quin espant, quina mentida. Les meves amigues van estar i estan per recordar el que m’invento, no estava sola encara que sentia la soledat amb una força de volcà.

Esmeralda Berbel. © Ester Roig

Literatures que t’han portat a la teva literatura, com ara els dietaris d’Anaïs Nin. 

Tots els llibres conviuen en mi i fan la seva tasca. No hi ha un sol llibre que no hagi fet la seva tasca. Anaïs Nin, Margeritte Duras, Virginia Woolf, Christa Wolf, Clarice Lispector, Maria Zambrano, Mercè Rodorera, M. M. Marçal, Cortázar, Borges, J. Cheever, Alice Munro… La poesia, els llibres d’assaig….

Què opines del món literari, de com està actualment, allò que tu deies “les teves coses”…

Per a mi el món literari transcorre a casa meva, a la biblioteca, de vegades en un bar i de vegades nedant. Està com estan la majoria de les coses: tergiversat. Escriure és un exercici de fons, no de pujar muntanyes. El premi més gran, més important, d’escriure és escriure.

Completa les frases:

Escriure és… creure.

Escriure no és… l’art del birlibirloque.

L’amor calmat i amb temps, és el que vaig demanar. Un luxe d’amor.

L’amor que et treu i et dóna la vida és La Vida. Cal vigilar-ne el pols.

Alguna pregunta que no t’he fet i que sempre has volgut contestar?

Sí. Sap l’escriptor què és el que ha escrit en realitat? Creus que tries el que escrius? Aquestes dues i la resposta, en el meu cas, és NO.