Escriure per, dins, entre, contra un paisatge

26.10.2017

El Montseny ha sigut testimoni d’un dels darrers esdeveniments d’aquest any del cicle Poesia als parcs, que organitza la Diputació de Barcelona amb la col·laboració de la Instituciò de les Lletres Catalanes. Aquesta vegada, però, ha sigut una trobada singular, ja que durant dos dies, deu poetes han conviscut sota una mateix sostre a una casa rural, la Morera, on han creat sota una única consigna: el paisatge.

Clara Saperas, de Tramoia Produccions Culturals, que ha coordinat el cicle de Poesia als parcs d’aquests dos darrers anys, ha volgut celebrar el comiat reunint una colla de poetes que han gaudit de l’experiència de fer poesia als nostres paratges naturals aquest parell d’anys. La comitiva final ha resultat estar formada per  Núria Martínez-Vernis, Meritxell Cucurella Jorba, Martí Sales, Guim Valls, Anna Gual, Lluís Calvo, Esteve Plantada, Xevi Pujol, David Ymbernon i Gemma Casamajó.

El recital i resultat del cap de setmana serà un recull inèdit de poemes sorgits entre els boscos i els murs de pedra de la Morera, sota els auspicis de Collformic i el pla de la Calma. Poemes tendres, inacabats, efímers. Escrupolosament gravats (vegeu canal YouTube) i juntament amb el procés creatiu del cap de setmana, en mans de  la també poetessa i vídeo-artista Ester Xargay.

Jo arribo diumenge al matí, amb alguna boira que trenca el blau límpid i el sol que encara no ha escalfat la vall. El silenci  matinal i el bosc que arriba fins al coll, just damunt nostre, ho envaeixen tot. La tardor lenta, encara no ha ofert plenament el seu espectacle de colors i tan sols s’anuncia amb alguna taca nítida enmig de la verdor. El trajecte fins a la Morera, però, ja és un bàlsam i un parèntesi per agafar aire i distanciar-se una mica d’aquesta tumultuosa actualitat.

Els més matiners ja esmorzen. Els temes se succeeixen fluidament. De seguida ens avisen. Avui hi ha caçadors i val més no passejar gaire pel bosc. De fet al llarg del matí ens acompanyaran els crits, els lladrucs i els esgüells de senglar, fantasmagòrics des dels Emprius, l’altra vessant de la vall on ens trobem.

M’expliquen què han fet fins ara. Dissabte van arribar al cor del parc del Montseny, sota Collformic. Un lloc plegat de boletaires, excursionistes, badocs i, aquest cap de setmana, poetes. Allí els esperava en Pol, l’ambientòleg, que els guià per racons del bosc de roures, de la castanyeda, seguint el rierol que travessa la vall… Explicant-ne també la geologia, els oficis, les llegendes que poblen el Montseny. Després del vermut i el dinar, cadascú ja va anar a cercar la inspiració. Pel bosc, fent la migdiada, pels voltants de la casa o mirant-se el guarà de la casa.

Van baixant escalonadament al menjador i una conversa s’enllaça amb una altra. Parlen de poetes, de música, de casa, del dormir, de la partida de dòmino d’anit, de la situació del país… De mica en mica retornen a la feina i amb la llum del dia, els poemes que van fer ahir, generen alguns dubtes o necessiten una embranzida. Si ahir va ser un moment de recés, avui comparteixen amb els companys allò que van fer, demanant consell, aprovació o escolta. Recitant en veu alta veuen si el so, el joc, funciona. Retoquen. Queda una hora per baixar al poble. Hi ha algú que encara compta versos repicant els dits sobre la llibreta, d’altres fan una últim passejada.

Finalment arriba el moment del recital on podrem veure què han aconseguit els poetes amb tant poc temps i tan aire pur. Malgrat el bon temps que ha fet al llarg del cap de setmana, cap al migdia de diumenge, s’ha tapat i girat un vent fresc.  Per tant, en comptes de fer el recital a l’hort del rector, a l’aire lliure, es fa al recer de l’església de Sant Martí del Brull. Una estranya litúrgia comandada per deu veus i estils completament diferents. Cada poeta amb la seva eina de treball més primigènia: la llibreta. Pocs recitals trobarem que no hi hagi cap llibre en mà, a l’hora de recitar. Com que la Gemma Casamajó va haver de marxar ahir a la nit però l’Ester Xargay, a part de gravar, també ha escrit, continuen sent deu recitant davant de l’altar.

Presenten l’acte Ferran Teixidó, alcalde del Brull i Josep Melero, responsable de la Xarxa de Parcs de la DIBA, que també ha compartit estada amb els poetes i ens recorda que el poeta mallorquí Bartomeu Roselló- Pòrcel morí al Brull quasi fa 80 anys. També fa una intervenció poètica Albert Cartanyà, regidor del poble. Es dedica el recital a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, empresonats des de dilluns passat per convocar manifestacions pacífiques. A part dels que hem vingut expressament a veure els poetes, als bancs de l’església, hi seuran també veïns encuriosits i fins i tot la majordoma, estarà una estona escoltant atentament les deu diverses veus.

Comença Lluís Clavo amb “Plaça carbonera” fent referència a un dels oficis ancestrals del Montseny. Per ell, l’experiència ha sigut continuar en bona part el que acostuma a fer: escriure a l’aire lliure, com reflectirà el seu segon poema, una excursió fins a la Calma. Continua la Núria Martínez-Vernis amb un llarg poema furgant les paraules “Montseny – mon seny” a la segona part només ens dirà “ Hem deixat volant un dron”. Deu ser el record de l’espiadimonis que ens ha visitat al pati de la Morera poc abans de marxar? La segueix en Xevi Pujol amb breus poemes dedicats al bosc. Acabarà amb la sentència “Del bosc en cal aprendre sols la ceguesa”. Anna Gual continua amb una “realitat paral·lela” la que han viscut aquets dos dies per contra de la que ha passat a “fora” de la muntanya. També tindrà paraules per una llegenda negra i temps per acabar un poema que duia mig començat de casa “Espai-temps”. Guim Valls ens duu a passejar per un paisatge mental que acaba amb piràmides i un relat de l’experiència contrària del que ha viscut aquí. Meritxell Cucurella-Jorba ha fet tot de poemes brevíssims del no, minúscules negacions, retingudes sobre la bassa quieta. Continua Martí Sales, relacionant imatge i vivència, “tot paisatge és una mentida”, diu. Ester Xargay ha escrit un poema al Bartolo i la seva singularitat ja que “Tot espai repetit ocupa un espai únic”. Esteve Plantada, a través d’elements molt concrets extrets de la ruta d’ahir (una bassa, un castanyer buit i l’únic llop dels Pirineus), construeix tres poemes. Finalment, David Ymbernon, veient les clofolles de castanyes, que li recorden als eriçons de mar, es crea una imatge marítima i fabula sobre un exercit carbassa.

D’una mateixa experiència ha sorgit un mapa del Montseny peculiar, ric i suggeridor, deu mirades sobre el paisatge que l’han engrandit, difuminat i apropat a les nostres orelles. A part de veure aviat la gravació de l’acte al canal de Youtube de Poesia als Parcs, Josep Melero, abans de finalitzar l’acte proposa reunir els poemes gestats aquest cap de setmana en un recull o publicació. Esperem, doncs, veure cap on vira aquest experiment de l’efímer, tant com un cop d’ull sobre el paisatge.