Escriure en català, una militància assembleària

7.12.2017

“El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho”. A Rodoreda no l’esgotava fer militància lingüística (que és també política). Sempre disposada a salvaguardar els productes de la terra. La llengua o l’oli cru que venerava Estellés: “Cante, llavors, distret raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”. En el camp literari, aquesta lleialtat es tradueix, sobretot, en l’elecció d’escriure en català. Una causa que demana picar fort i paciència. I que ara, aquest 2017, també ha requerit un congrés.

Sebastià Portell en ús de la paraula | © AELC

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que aquesta tardor ha complert quaranta anys, va celebrar el cap de setmana passat el Congrés dels Escriptors en Llengua Catalana. Idea original de Bel Olid -presidenta absent per motius personals-, la reunió congregà més de dos-cents inscrits en els diferents actes: diàleg inaugural, sessions de treball  i presentació de les conclusions. Entre els assistents: autors, traductors (també escriuen), correctors i representants polítics (s’hi va veure a Juanjo Puigcorbé, regidor d’ERC a Barcelona). Una representació variada, amb una presència important del segment jove (en els últims anys la mitjana d’edat de l’Associació ha baixat). La tasca de coordinació del Congrés va recaure sobre l’escriptor mallorquí Sebastià Portell -vocal de la junta del Principat- . Portell traçava un balanç satisfactori de la convocatòria: “Ha estat un èxit d’assistència tenint en compte que feia anys que l’Associació no celebrava un Congrés no temàtic”.

La filosofia del congrés la recollia escaientment el cartell de les jornades, un disseny del valencià Dídac Ballester. Un munt de lletres genuïnes de la llengua catalana (l·l, ç, à, ò, ï) disposades en forma de cercle en expansió sobre un fons rosa. “Cadascuna ve del seu lloc i totes generen una unitat”, resumia Portell. La disposició de les cadires en l’acte de clausura també anà en aquesta direcció. Seients agrupats en corona. L’AELC és una associació assembleària i així vol funcionar.

El principal objectiu del Congrés va ser reunir l’experiència i les propostes dels escriptors catalans d’avui amb una incidència doble: per una banda, en les directrius futures de l’Associació i, per l’altra, en les polítiques culturals de les institucions del país. Tampoc es va evitar col·locar la lupa  sobre el passat. Cal, de fet, examinar l’ahir per encarar els desafiaments del futur. “El repte és recollir totes les pilotes i veure com es materialitzen les queixes i les propostes, valorant-ne, abans, la viabilitat”, afegia Portell. “No volem escenificar comunicació sinó partir d’aquesta”.

Cinc van ser, per separat, les sessions de treball. És a dir, cinc grans qüestions van ser abordades àmpliament, més aquelles complementàries que cada taula generés. Drets, traducció, gèneres populars, tria sobre la llengua i nous públics. Entre els parlaments conclusius, val a dir que hi va comparèixer més la proposta que la queixa. La fotografia: discursos esparsos; unió des de la diversitat.

Guillem-Jordi Graells | © AELC

L’autor teatral Guillem-Jordi Graells va ser l’encarregat de coordinar la taula sobre drets. En un principi, el grup de Graells havia de discutir sobre com s’ha de bregar pels drets dels escriptors. Es decidí, però, canviar el sentit de la taula. Van abordar, simplement, per quins drets cal lluitar. Uns drets que, de moment, s’han de defensar dins del marc jurídic espanyol. Tres grans punts (i algun altre de menor) foren els examinats per Graells i el seu grup.

Voldrien una traçabilitat del producte-llibre “com la dels ous o els enciams”. “Un dels problemes no resolts de la Llei vigent és el control de tirada i, en conseqüència, la veracitat de les liquidacions de vendes que fan els editors dels llibres. Un sistema de traçabilitat semblant a la que tenen altres productes permetria saber quants són els llibres que ha fet l’editor, d’una manera més veraç que amb les certificacions que ara haurien de fer –i no fan– els editors sobre els exemplars impresos”. Es pretén un sistema com l’italià, “de numeració dels exemplars, o una etiqueta numerada”.

Cal solucionar, també, el buit legal en què navega l’encàrrec: “És una modalitat no prevista per la Llei actual i en canvi és la forma en què es generen la immensa majoria de, per exemple, traduccions. Un contracte d’aquest tipus permetria especificar i detallar tots els aspectes inherents: motiu de l’encàrrec, característiques formals, terminis de lliurament, formes de retribució, etc. Ara els encàrrecs són verbals i  les condicions retributives no poden ser discutides atès que s’acostuma a plantejar el contracte quan la feina ja està feta”.

El tema estrella entre totes aquestes qüestions legals fou el de la impossibilitat de cobrar, alhora, la pensió per jubilació i els ingressos procedents de rendes del treball. “El problema, en part, deriva del fet que es consideren rendes del treball els drets d’autor”. Els escriptors, per una disposició de l’any 2013 del govern del Partit Popular, es veuen obligats a renunciar als diners procedents de les seves obres per a no perdre la pensió. “El problema va esclatar quan la Inspecció de Treball va començar a expedientar pensionistes per ingressos anuals suplementaris superiors al Salari Mínim Interprofessional”. “S’ha fet mullader”, diu, però en cap cas ha  quedat resolt. Només hi ha hagut una suspensió de les inspeccions. Una falsa sortida.

Taula de treball dels traductors | © AELC

Maria Llopis dirigí la sessió sobre traducció. Agraïda que se’ns tregui “a pasturar” –com diu Pau Vidal–, Llopis va evidenciar la necessitat de treballar per una professionalització de qualitat de l’ofici. “Pretenem viure de la nostra feina”, apuntava. “La majoria combinen la traducció amb altres professions. És, de fet, una feina de més”. Necessiten una sèrie de condicions que els permetin complir aquesta aspiració tan legítima com costosament assolible. Llopis admetia que “s’ha avançat molt” en qüestions de visibilitat però la lluita, evidentment, “no es limita a aparèixer a les cobertes”.

Va sortir una abundosa llista de reclamacions. Algunes foren d’accent més humà, diríem; de les que no demanen un esforç descomunal. Llibreters que recomanin traductors de la mateixa manera que proposen autors, ser citats pels crítics literaris dels grans mitjans, que els editors no els modifiquin una sola paraula (“alguns pretenen canviar el nivell de la llengua; és una falta de respecte”) o simplement –aquesta deixadesa ja és alarmant– que se’ls avisi quan un autor que han versat presenti obra. Es tracta, doncs, de “tenir cura del traductor i no perdre’l pel camí”. Altres reclames/propostes van tenir un deix més profund: crear un col·legi professional de traductors, redactar un decàleg de bones pràctiques i augmentar les tarifes, que “algunes editorials no han mogut en 20 anys”. “Ens mereixem reconeixement, més que no pas visibilitat. No som uns simples tècnics de la llengua”.

El cartell de Dídac Ballester | © Dídac Ballester

Al seu torn, la taula del gènere fantàstic (“molt ric i molt ignorat”) va reivindicar l’orgull freak  i proposà mantenir el gènere en discussió fins a assolir la  dignificació i normalització que ja té en altres disciplines com ara el cinema o el videojoc. “Cal recuperar la tradició catalana, que existeix i és de qualitat, per a projectar el gènere cap al futur”, va dir Ricard Ruiz Garzón, portaveu de la taula, que lamenta l’excessiva i única voluntat de “donar prestigi a la literatura realista” mentre s’obliden els gèneres populars.

La poetessa Odile Arqué va enunciar les conclusions de la taula sobre la tria de la llengua. Una taula que, de fet, va dirigir l’escriptora argentina Silvana Vogt. El debat va anar més enllà del perquè es tria la llengua catalana. Una pregunta “generalment externa” en la qual “no cal insistir”. El diàleg es va focalitzar en les implicacions i necessitats que suposa escriure en “una llengua amenaçada”. El diagnòstic va resultar un pèl massa desolador; potser no del tot ajustat a la realitat present. Un veredicte claríssim que sortí va ser el d’equivaler escriure en català a “fer militància”. Així i tot, “no escrivim per salvar res”, va matisar Arqué. Però què manca per a rectificar aquesta situació? Implicació editorial, per exemple. Més atenció en publicar obres de gèneres no troncals. Més assaig, més ciències i obrir el mercat a les matemàtiques o a la física. En aquest sentit, el de la falta de publicacions, “el món editorial va coix”.

Més coses encara. No apostar per traduccions a vuit mans que resultin en una feina apedaçada i confusa. I si es cau en això, defensar la tasca del corrector, que “manté la coherència”. Per acabar, un toc al món de l’ensenyament, que també ranqueja. Es volen professors que engresquin, que “s’hagin llegit prèviament els llibres dels quals han de parlar”. Mestres que encomanin “les ganes de llegir la joia” que els seus alumnes tenen a les mans (Solitud, lectura obligada, n’és un exemple). Cal animar al món docent a generar “desig d’avançar i aprendre”. Si tot això no es fa, “estem morts”.

La darrera taula l’havia de conduir el narrador Victor Garcia Tur però, absent, va ser Portell qui en va prendre les regnes. La línia de treball foren els nous públics i canals. Portell va expressar “la sorpresa per la quantitat de possibilitats de públic”. A l’hora de treballar per a guanyar-se’ls sortiren alternatives diverses. La creació d’un catàleg digital de tot allò que s’està publicant, apostar fermament pel fan fiction, que genera fidelitat i capacitat de fer el salt a altres obres, promoure la publicació electrònica i insistir en el teatre –o microteatre– com un canal de persuasió literària.

Aquesta va ser la tempesta d’idees que caigué sobre la Fabra i Coats. Alguns podran jutjar certes demandes de naïfs, de parlar per no callar. Cap és sobrera. La situació del sector les fa totes indispensables. Esperem ara que el material sortint del Congrés no caigui en sac buit. “Els socis han parlat clar”, deia Portell al tancament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Caram, quin congrés! Quatre gatolins i la majoria desconeguts. Això en una associació que té 1.400 ànimes associades. Els temes, els de sempre. Com cobrem, com no cobrem, per què no ens llegeixen, perquè no sortim als mitjans, què farem amb el digital (qüestions del segle passat)… la cançó de l’enfadós. I una qüestió: ¿què fa de presidenta de l’AELC (la presidenta de 1.400 ànimes diverses) candidata en una llista (CUP)? ¿On és l’ètica? ¿Es pot representar una associació plural i ser a la vegada la cara visible d’un partit? D’això, en l’esmentat congrés, ni piu: la presidenta estava absenta “per motius personals”. Ah, i “absenta” no es refereix a la beguda.