Escriptura de resistència i de futur

20.03.2018

“La poesia és el vidre d’emergència que trenquem per fugir; la prosa viatja tranquil·lament dins l’autobús.” Aquesta és una de les moltíssimes frases per emmarcar que es van dir durant la conversa entre David Fernàndez i Erri De Luca, dos cracks de la resistència i la paraula. Era dissabte passat a Girona, en l’últim acte del Festival MOT en aquesta ciutat, que passa el relleu a Olot a partir de dijous. Vaig començar prenent notes de les agudes respostes de l’autor napolità a les digressions també sàvies de David Fernàndez, però aviat vaig desistir. Vaig estimar-me més escoltar. Escoltar bé i digerir les paraules del poeta i narrador, de l’activista, de l’home que ha nascut vora el mar però que també estima les muntanyes. Fernàndez va dir que caldrien hores per tractar tots els temes que tenien sobre la taula. Als centenars d’assistents a la conversa no ens hauria importat gens allargar un temps que se’ns va fer curt.

David Fernàndez al Festival MOT amb Erri de Luca | © Martí Albesa

Interpel·lat per Fernàndez sobre què volia dir ser napolità, De Luca va respondre que era tenir un punt de vista ni materialista ni idealista, sinó una combinació d’ambdós a parts iguals: “El fet de viure damunt d’una terra sísmica i al peu d’un volcà et fa dependre més del subsòl que del cel. Els napolitans sabem que la bellesa del golf és el resultat d’erupcions i moviments de terra, l’interval entre un cataclisme i el següent. Això ens fa estar sempre amb la maleta preparada. No som propietaris de res, sinó llogaters sense cap garantia. Veiem el mar no com un lloc de pau, sinó un camí per a la fuga”.

El mar és una constant en l’obra d’Erri De Luca. També ho és actualment en la seva defensa dels qui viatgen a través del Mediterrani per accedir a una altra vida. L’escriptor va lamentar que el “mare nostrum” s’hagués convertit en “un naufragi continu i constant de la història, de tota la humanitat. És el mar de tots i ara també dels que hi ha vingut a morir”. I va reivindicar els delictes que es cometen contra lleis injustes, com l’ajuda dels pescadors de Lampedusa a la gent que ve del mar, la “via liquida” d’Homer. O l’acompanyament per les muntanyes –la via sòlida, porosa, un sistema de comunicació no controlable– a qui demana de travessar les fronteres. D’això tracta la seva última novel·la, La natura expuesta.

Les lleis injustes tenen data de caducitat. El que no hauria de caducar és la humanitat, va reblar David Fernàndez. De Luca va parlar de l’amor com a un intercanvi energètic, de la necessitat d’estimar els altres per poder estimar-se un mateix. La fraternitat millora la salut i el sistema immunitari. I és la base de la ciutadania. El discurs de l’odi, en canvi, és estèril i no pot durar sempre. L’autor napolità, traductor i lector de textos sagrats, va posar exemples bíblics per mostrar que la nostra civilització és una història de vagabunds. L’estranger, com Abraham, aporta coneixements. Itàlia mateixa té el patrimoni cultural més gran del món gràcies a les contribucions forànies arribades a través del mar. Els fluxos migratoris, diu De Luca, no es poden aturar perquè som nosaltres, la nostra espècie humana, la que emigra.

Fa uns anys, l’autor de La paraula contrària va ser acusat d’instigar el sabotatge a la construcció d’una via fèrria d’alta tensió a la vall de Susa. De Luca va defensar tant la seva causa –perquè estaven enverinant la vall– com el mot sabotejar, que l’etimologia associa amb la lluita obrera. La llibertat és per ell la coherència entre allò que fa i allò que diu. “No m’importa gens la possibilitat de ser condemnat”, declarà, “la meva llibertat és invulnerable.

Erri de Luca a Girona | © Martí Albesa

On és Déu a Auschwitz o a la Mediterrània? Va preguntar Fernàndez. De Luca es va definir com a no creient. “Però si fos Déu”, va afegir, “aniria a la Mediterrània i salvaria vides”. Si existís la divinitat, per De Luca, hauria defugit l’omnipotència per deixar llibertat i marge de maniobra a la humanitat. Se li hauria escapat de les mans.

Després de l’horror, la literatura es fa càrrec de l’indescriptible. No es pot afirmar: no hi ha paraules. Si es busquen, sempre es troben. I la literatura ho pot dir tot. L’escriptor ha de ser el megafon de qui no pot parlar, engrandir les paraules dels altres, ser també un instrument de lluita.

La paraula té a més un valor terapèutic, tal com es va demostrar durant el setge de Sarajevo. Fernàndez va citar el poeta Izet Sarajlić, amic de l’autor nascut a Nàpols: “Qui ha fet el torn de nit per impedir que el cor del món s’aturi? Nosaltres, els poetes”. De Luca va viure en directe la guerra de Bòsnia –conduint combois d’ajuda humanitària– i va ser present en les trobades poètiques nocturnes que se celebraven a la “presó més gran del món”, tal com definia la ciutat assetjada el poeta bosni. Aquelles vetllades constituïen el parèntesi necessari per oblidar, les paraules balsàmiques per servir de contrapès a la barbàrie. Perquè quan una comunitat se sent oprimida, la resistència és la capacitat de prendre la paraula i retenir-la.

David Fernàndez va cloure l’acte amb la lectura d’un poema d’Erri De Luca sobre els seus valors que bé valdria un altre article com aquest.

Grazie, amici. Per la resistència, per la fraternitat, per les paraules. Gràcies, MOT, per aquesta conversa. I per les altres.

El Festival MOT continua a Olot a partir d’aquest dijous. Podeu consultar la programació al web del MOT.