‘Escrache’

8.04.2013

Sus Martí, responsable del portal Correcte.cat, fa un primer recull de la disparitat d’opinions i solucions que han adoptat lingüistes i mitjans de comunicació davant l’aàrició del mot ‘escrache. No hi ha un equivalent clar en català i és un campi qui pugui.

 

 

Aquests darrers dies, s’ha posat de moda usar a tort i a dret el mot escrache, que a l’Argentina utilitzen quan es refereixen a la denúncia popular en contra de persones acusades de violacions dels drets humans o de corrupció, que es fa amb actes com pintades, cants o segudes davant del seu domicili particular o en llocs públics, segons explica el Termcat que, al mateix temps, ens diu que, en català, no hi ha un equivalent directe d’aquesta forma i recomana l’ús de formes descriptives com ara assetjament públic, pressió pública o escarni i, si escau, precisar si aquesta situació es dóna a la feina o a casa, per exemple.

L’ús d’escrache ha comportat discussions a la xarxa i ha entretingut alguns autors que han escrit articles per defensar-lo com a neologisme o rebutjar-lo en benefici d’alguna forma genuïnament catalana. També els mitjans de comunicació discrepen i cadascun utilitza la forma que li ha semblat més convenient.

Albert Pla Nualart s’ha pronunciat a favor d’adoptar le terme escrache a l’Ara a l’article ‘Escrache’ o escarni (30/03/13) També a l’Ara, Ferran Sáez Mateu ha publicat un altre article, ‘Escrache’: primera part (03/04/13), en què es decanta pel mot argentí, al·legant que defensa escrache com defensa el tango i el mate, altres mots argentins que han arrelat a Catalunya.

A Twitter també se n’ha parlat molt, i aquí en teniu només una mostra.

 

I, finalment, hi ha la decisió dels serveis lingüístics dels diaris: els d’El Punt Avui han decidit que usaran mots catalans i que, en casos en què no ho puguin evitar, hi posaran ‘escrache’, entre cometes; els de l’Ara, escrache, així, com si fos una paraula ben nostrada; pel que fa a El Periódico i La Vanguardia, s’han decantat per escrache i assetjament, respectivament. De TV3 i Catalunya Ràdio, en tenia dubtes, però m’han sorprès perquè d’una banda accepten mots com *vivenda i, de l’altra, ara, l’Ésadir apunta a escarni.

Vist això, que només pretén ser un resum de la diversitat d’opinions davant l’arribada d’un mot nou en l’àmbit de la llengua catalana, es pot dir que guanya la tendència a adoptar escrache per sempre més, sense ni tan sols fer l’esforç de provar si una de les propostes del Termcat té bona acceptació entre els usuaris i descriu els fets d’una manera més o menys fidel a la realitat. Ens costa molt poc decidir que no tenim una llengua prou rica per explicar tot el que passa al món (ara, amb l’escrache, el món és casa nostra, també). Ens costa molt poc decidir que la paraula que ens arriba d’una altra llengua és tan perfecta que també és insubstituïble. I, de veritat, no puc entendre com, d’una banda, plorem quan algú proposa que Catalunya tingui cooficialitat de llengües i, de l’altra, sempre ens agrada més allò que ens ve de fora.

No puc acabar de fer aquests comentaris sense posicionar-me: Julià de Jòdar diu que la meva tria és moral, no filològica i jo dic que la meva tria és moral i filològica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. A casa sempre n’hem dit “escarnir” de ridiculitzar en públic, per fer quedar malament algú. De petit, a mi la iaia -que tenia molt mala bava- m’havia dit moltes vegades “no m’escarneixis, que et clavaré un ventallot!”, quan la imitava davant dels altres germans, exagerant el que havia dit o havia fet.
    Jo trio ESCARNIR, per raons morals, filosòfiques, personals i familiars. (I perquè la “CH” allà al mig fa que no sàpiga ben bé com pronunciar-ho…).

    • Jo també voto per “escarni”, una paraula ben viva a La Selva si més no quan era petit (amb el mateix significat que apunta l’Antoni Dalmases), i que s’ajusta força a l'”escrache” argentí.

  2. D’acord amb l’opinió de Sus Martí, s’hauria de buscar una paraula catalana. I el Termcat, mirar-s’ho, perquè tornaran a clavar la pota com amb el mot blog.

  3. Vaig proposar “encalç”, ja que escarni no acabava de veure-ho clar. Ens n’enriem dels polítics? Sí, també, però en l'”escrache” el que fem és perseguir-los, és a dir, encalçar-los.

    Bé, és només una proposta més.

    Salut i bon article.

  4. Igual com, un parell d’anys enrere, els “filòlegs” catalans de tendència espanyolitzant admetien encantats “chapapote” i una pila d’espanyolades , igual és aquest cas de l'”escrache”.

    En el cas del “chapapote”, aqueixa gent, si haguessin tingut un mínim de sentit de país, haurien demanat a gent d’altres zones que la del llombrígol com en deien en català. I els mallorquins els hauríem poguts assabentar que, de tota la vida, el “chapapote” era, a Mallorca, el “vernis”, mot pla i amb è oberta.

    Però, en llur fúria i prepotència de patuesització espanyola del català, sempre s’estimen més l’espanyolada que el mot català propi.

  5. Trobe que cadascú li pot donar el sentit que vulga, però el que és, és, i quan algú vol foragitar un animal, una persona o un grup de persones, a les quals es vol manifestar els seus pecats i avergonyir-los, de sempre s’ha dit “Aücar”, i a base de forts “Aücs”, s’ha fet una “Cridòria”, de les que acollonen.
    Així que jo opine què hauríem d’uylitzar aqueixa paraula i verb tan nostrats.
    Mireu la Gran Enciclopèdia i llegireu:

    1.- [ generalment en pl ] m 1 Cridòria.
    2.- esp Crit allargassat i proferit amb força, sovint amb la finalitat d’excitar o esporuguir els animals o les persones.

  6. A veure, veig que no ha sortit aquí “escratx”, que per mi resol alguns problemes (ho sé, no tots). Resumidament:
    1. Seria inequívoc (no com escarni, escarn, encalç…).
    2. Seria un mot català, ben format (per contraposició a “escrache”).
    Albert Pla, en l’article esmentat, acabava dient una cosa com que “si el fenomen es consolidava” ell optaria per “escratx” (és a dir, per normalitzar-lo). El mateix dia, S. Alzamora usava també “escratxos” (li sortia així, natural) en el seu article diari.
    I ha sortit així mateix en algun altre mitjà. O sigui, per mi, “escratx”.
    Dit com de passada: no entenc gaire que hàgim d’esperar que es consolidi un fenomen (això és pel que diu Albert Pla) per adaptar provisionalment (o sia, per servir-nos-en una temporadeta curta o llarga) un mot estranger que, adaptat o no, ara com ara s’usa tothora i se’n parla arreu i d’alguna manera clara i inequívoca l’hem d’anomenar. No estem fent un diccionari, els que escrivim cada dia per comunicar coses. Simplement (ens) comuniquem.
    Encara més: si diem “escrache”, com si fos un fenomen estranger, estem amagant la realitat. L’escratx ja és un fenomen nostre, i jo diria que per molts anys (en els dos sentits, i disculpes per la falca ideològica).

    • Ara llegeixo amb més calma el comentari de Víctor Iñúrria, que només me’l vaig mirar pel damunt (disculpes, Víctor) me’n vaig al DCVB i veig que aücar em remet a ahucar i a ahucar trobo: “4. Acompanyar o perseguir algú fent-li grans crits, sia per riure-se’n, sia per obligar-lo a anar-se’n o per molestar-lo de qualque manera / 5. Esbroncar, afrontar algú retraient-li a la cara les seves faltes.”
      I s.v. ahucada: “Acte d’ahucar. Fer una ahucada: fer una manifestació cridanera o sorollosa de burla.”
      És veritat que l’ús d’aücar amb aquests significats està circumscrit a determinades comarques del PV i la zona del tortosí, però si volem ho tenim aquí. El famós “escrache”, en català, ja existia: “aücada”.
      Ara bé, si per algun motiu fos interessant incorporar un mot nou per referir-nos a aquest fenomen (per denotar-ne la novetat, la modernitat), la meva aposta, com deia, seria “escratx”.
      O sigui, per mi:
      1. aücada
      2. escratx

      • Al sud del País Valencià hem usat des de sempre aquest verb d’origen onomatopeic, amb el significat inicial d’aüixar els animals o incitar els gossos a atacar fent-los grans crits, i que després va evolucionar al sentit actual d’esbroncar algú escridassant-lo (Reig, 2005) . A casa sempre he sentit dir a mon pare que havién aücat alguna persona o que, a aquell polític, l’haurien d’aücar quan parla, com a equivalent del verb castellà “abuchear”. A la Costera, doncs, i en diverses comarques i poblacions meridionals valencianes és un verb d’ús comú, tot i que en vies de desaparició entre la gent jove (analfabetitzada en el lèxic tradicional i educada en un valencià castellanitzat en totes les dimensions de la llengua), a més de ser-ho en tortosí.

        Aücar és així un verb genuí de la nostra llengua que, a més del DCVB, recullen el DIEC i el GDLC, i que, entre els diccionaris valencians, recullen també el Diccionari valencià i el del programa SALT, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, amb el caràcter de normatius fins que s’aprove el Diccionari valencià de l’AVL, i amb els significats de ‘fer ahucs’ i ‘insultar a crits, perseguir amb insults’. Cal fer notar, però, que els diccionaris valencians recullen aquest verb únicament amb la forma ahucar, amb hac intercalada per a produir el hiat, una forma que no recullen els diccionaris catalans. Només el DCVB recull les dos formes, però la forma aücar apareix com a secundària i remet a ahucar com a forma principal.

        També recull el verb aücar Eugeni S. Reig en el llibre Valencià en perill d’extinció, pàgina 114, amb els sinònims en llengua estàndard de esbroncar i escridassar.

        La meua proposta, doncs, és aprofitar el verb genuí, propi i encara viu aücar i generalitzar-ne l’ús a la llengua estàndard.

  7. És un error dir del que fan ESCARNI. Hauria de dir-se CRIDA A LA PAU. Mireu Convivencia Ciudadana, no té res de convivència ni de ciudadana, és un grup dedicat a escarnir la llengua i la cultura catalana. Fan allò que es diu pervertir el llenguatge, els bons hem d’aprendre dels dolens les seves males arts, ni que sigui una mica.

    • M’apunte a l’argúcia que proposa Gerard. No crec que el terme «escarni» siga adequat, ja que la finalitat de l’activitat vol ser constructiva. Dir-ne «aücada» no estaria malament, perquè remet també a l’«auca», que és una història que alliçona. Convé recordar que també se’n podria dir outing (en anglés) i, per tant, podrien dir-ne «eixida» (o «outingada», adaptant-ho pel broc gros). En fi, com que es tracta d’aventar la realitat de l’actuació dels polítics per a exigir-los responsabilitat, també podria ser una «aventada».

      A partir de l’adaptació «escratx», havia pensat en dir-ne «cruixit» per semblaça fonètica i parentiu semàntic, però ara trobe que pot esmussar un poc, així que, pensant en el que proposa Gerard, jo en diria «esforç», encara que fóra per a retornar-li al mot un poc d’eixe significat positiu que hauria de tindre però que els polítics li han fet perdre amb els «esforços econòmics» que diuen fer malbaratant els diners de tots. A més a més, participar en eixos actes estic segur que és un esforç cert i real, i s’ha de contraposar a la gossera ètica i inteŀlectual d’uns polítics submisos a la disciplina de vot i a les directrius partidistes.

  8. Retroenllaç: ‘Escrache’: propostes catalanes | correcte.cat

  9. Retroenllaç: “Escrache” | RDA (Revista Digital de l'Andreu)

  10. Retroenllaç: Armar un tol·le-tol·le | aixòcomesdiu?