“Joves, al teatre!”

2.10.2013

L’any 2012 el 99’20% dels joves van escoltar música i un 66% van llegir, obligats per l’escola o no, com a mínim un llibre. En canvi, només un 28’10% va assistir a algun tipus espectacle en viu. Per aquest motiu el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb setanta teatres i sales, ha impulsat una campanya per apropar les arts escèniques als joves. Es diu Escena 25, tindrà lloc tot el mes d’octubre, i consisteix en una aportació de vint-i-cinc euros (que assumeixen les sales i teatres) perquè els nois i noies d’entre 18 i 25 anys puguin assistir a un o dos espectacles o concerts. L’objectiu és que vagin més al teatre, que descobreixin sales i equipaments i, de pas, conèixer les actuals preferències dels joves. Una iniciativa positiva i força interessant que, tanmateix, genera moltes preguntes.

 

Creeps, un espectacle juvenil de la Companyia l'aviador | © L'Aviador

 

Tenint en compte que Catalunya no té una tradició extremadament sòlida, si els regalem 25 euros, què triarà la majoria? Anar al teatre o a un concert? De fet, molts teatres ja tenen entrades a vuit o deu euros pels joves i pràcticament no es venen. I continuo: no estem començant la casa per la teulada i el que ara convé és crear o reforçar les bases i que cultura i educació s’ajuntin per crear polítiques culturals? I per què han de ser les sales, que sobreviuen com poden, les que facin l’esforç econòmic i no la Generalitat? A més, no podem oblidar que si hi ha una davallada tan forta d’assistència al teatre durant l’adolescència, no és només per la falta d’educació en aquest àmbit, sinó també pel dèficit d’espectacles per a joves. I acabo amb una altra reflexió: En general estan (mal)acostumats a no pagar. La música se la baixen i les sèries i pel·lícules també. Òbviament hi ha qui està subscrit a Spotify o Filmin, va al cinema o es compra discos. Però acceptem-ho: no són majoria. I que hi ha hagi un 48’5% d’atur juvenil tampoc hi ajuda. Així doncs, si amb Escena 25 s’aconsegueix crear un hàbit teatral tornaran al teatre o s’esperaran a tenir entrades gratuïtes o amb descomptes d’Atrápalo?

La reposta a aquesta darrera pregunta la tindrem, segurament, el proper mes de novembre, quan Ferran Mascarell i Jordi Sellas tornin a comparèixer per explicar-nos els resultats de la campanya. De moment, però, les opinions a les xarxes no s’han fet esperar. El professor de teatre i literatura Jordi Vilaró apuntava, molt encertadament, que primer “cal “normalitzar” socialment les arts escèniques i llavors prendran sentit les polítiques teatrals”. En definitiva, que la dimensió del teatre escapi del racó amateur per guanyar autèntica rellevància social.”I així,-continua Vilaró-, d’aquí una o dues generacions potser podrem presumir d’haver creat una tradició sòlida”. En aquesta línia Elisa Díez, responsable del bloc Butaques i Somnis, creu que primer s’han de gestar les bases, i que si ara es regalen les entrades el jovent pensarà que la cultura és gratuïta. I afegeix: “Escena 25 és pura façana i no tindrà cap mena d’ impacte. Cultura d’aparador? no gràcies!”.

En canvi, Edu Beltran hi està a favor “perquè facilita l’accés dels joves a la cultura i són el públic del futur”. Però quins espectacles aniran a veure? Qui els hi recomanarà? El conseller Mascarell creu que no necessiten cap tipus d’orientació professional però alguns tuitaires no n’estan tan segurs. Hi ha qui va al teatre a viure una experiència i altres només volen passar-s’ho bé i oblidar-se del dia a dia. “Depèn de qui els aconselli les obres pot ser contraproduent” apunta Francesc Esteve, que recorda que si no van al teatre és perquè la programació no els atrau. I contra tot pronòstic Conchi Almeda, de la companyia L’Aviador, dedicada al teatre juvenil li dóna la raó: “No s’ha fet teatre que els cridi prou l’atenció per anar-hi i quan es fa cau en el no res, fora que vinguin amb l’institut”. Moltes productores no creen muntatges per a joves perquè econòmicament no surt a compte i com a conseqüència els adolescents no van al teatre. O potser és a l’inrevés? En tot cas, és un peix que es mossega la cua. Escena 25 ja té seguidors i detractors, però si d’una cosa pot presumir és que ha servit per tornar a posar el debat sobre adolescents i teatre sobre la taula. I si una cosa tinc clara és que n’hem de parlar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Una apreciació a la frase que és fa referència l’escrit és exactament:
    “L’únic que a veure qui aconsella quines obres anar a veure. Segons com, pot ser contraproduent”

    Ha de ser el jovent qui pot escollir l’obra a veure, sense cap pressió de terceres persones.

    • Disculpa Francesc! creia que et referies que depèn de les obres que els hi aconsellin podria ser contraproduent perquè no serien adequades, bones o per joves. Aish, això del Twitter i els 140 caràcters!

  2. Resumint molt la meva postura: prioritzar educacio, si. Pero a curt termini calen politiques de xoc. Pot ser l escena 25 una estrategia dolenta? Si. Pero si no es fa res per por a que no sigui l’ideal no avancarem mai. Tambe ens queixem si no es fa res, i amb rao. I d acord amb problematica programacio poc atractiva per certes edats i la manca de difusio d ofertes i promocions. Potser ja existeixen entrades barates pero aquesta info no sempre arriba al public

  3. El debat és interessant i necessari. Només un petit aclariment respecte als meus comentaris: on dic “aspirar a crear una tradició”, caldria afegir “sòlida”. La creació ja estava en marxa durant el primer terç del segle passat, però va ser brutalment estroncada per les raons que tots sabem. A partir d’aquí ens vam recuperar com vam poder, però encara ara patim les conseqüències del desiquilibri que va provocar aquest estroncament. Per a més informació sobre el tema, us recomano l’interessant debat que va organitzar el GRAE i que podeu trobar al llibre http://www.editorialpunctum.com/coeditors/gelcc/una-tradicio-dolenta-maleida-o-ignorada
    D’altra banda, i sense ganes d’abocar aigua al vi, no hem de perdre la vista la realitat: com diu un dels personatges de Talking to terrorists (Robin Sloan) “90% of the population aren’t enormously involved in politics; what are they doing? They are taking the kids to school, they’are watching EastEnders… on the whole they are not watching plays…”
    Però bé, els obstacles no ens han d’impedir seguir caminant, oi?