ESC-OUT: art del carrer al museu, i no al revés

12.02.2019

Desviar-se del recorregut convencional: crear una obra d’art, i en comptes de fer-la arribar a un centre expositiu, dispersar-la primer a l’esfera pública. Portar l’art al carrer, col·locar-lo en contextos on en teoria no encaixa, i deixar que tant l’artista com la societat hi interactuïn. Això és el que han fet els participants del projecte ESC-OUT, un conjunt d’obres que han intentat crear diàleg fora del museu, i que ara s’exposen al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats.

ESC-OUT: desviaments de les pràctiques artístiques en l’esfera pública | Foto: Cristina Inocencio

Dotze artistes residents de La Escocesa, fàbrica oberta de creació, han creat obres d’art que han ubicat a l’espai públic, generant exercicis de contacte en el qual l’art i el públic han “posat a prova la seva resistència, és a dir, la capacitat que tenen per mantenir-se drets junts, físicament i conceptualment”. El resultat d’aquestes trobades als diferents espais exteriors s’ha documentat en forma de microrelats, que ara s’exposen al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats fins el 17 de març.

Aquestes narracions van acompanyades de les seves peces físiques, és a dir, les obres d’art, però no amb una voluntat simplement expositiva, sinó “en tant que còmplices del procés de desviament”. Totes i cadascuna de les propostes interpel·len els cossos des de diferents angles. Alguns dels temes tractats són la precarització del món de l’art, la gentrificació i l’especulació immobiliària; el potencial evocatiu de les ruïnes contemporànies; la pressió social o l’acceleració de l’economia postindustrial, entre d’altres.

L’obra de Ricard Casabayó, per exemple, comissariada per Israel Pérez, explica com “la nostra ocupació del dia a dia […] suporta el pes de diferents càrregues, que al seu torn ens condueix a un estat permanent de pressió i d’alerta”. Per això, Casabayó ha decidit crear la peça Tres quarts de volta, en la qual veiem una pedra amb un clau clavat, evidenciant aquest estat de pressió constant. A més, l’artista també projecta sobre l’obra el vídeo Dos quarts de volta, on podem veure com s’introdueix i s’enrosca aquest clau en la pedra. Segons Pérez, aquesta obra “provoca una descàrrega d’emocions i sentiments en els quals cada persona s’hi pot veure reflectida i detectar quin és el clau que l’oprimeix i s’enrosca en la seva vida”.

Els artistes participants relacionen constantment l’arquitectura amb el sentiment de pertinença humà a un lloc, i són Valentina Alvarado Matos, Ricard Casabayó, Juan Antonio Cerezuela, Carmen de Ayora, Daniel De La Barra, Juan David Galindo Guarín, Wioityuwoityuo, Guillermo Moreno Mirallas, Marina Rubio, Carlos Vásquez Méndez, Tamara Zaitseva i Marla Jacarilla. Aquesta última parla de com les ruïnes estimulen la imaginació, com “són espais poètics que fan palpable el pas del temps i impulsen ensomnis futurs”, escriu la seva comissària, Angelica Tognetti.

La mostra ESC-OUT: desviaments de les pràctiques artístiques en l’esfera pública és un projecte de l’equip curatorial d’ON MEDIATION/6. Però què és ON MEDIATION? Doncs un programa d’estudis organitzat pel grup de recerca Art Globalization Interculturality de la Universitat de Barcelona. La intenció d’aquesta plataforma és aprofundir sobre el rol dels comissaris d’art entesos com a mediadors, pensant més enllà del paper especialitzat i perseguint una comunicació òptima amb el públic ampli. Per això, cada peça ve acompanyada per un text curatorial escrit per un comissari diferent, normalment jove.

Un projecte necessari, tot i que malauradament la seva web no la podem trobar en català, fet que s’agreuja si tenim en compte que es troba dins de la Universitat de Barcelona, però que és normal dins dels contextos d’art contemporani. Un debat per un altre moment, però que és bo evidenciar perquè és només un exemple més de com el món artístic més modern prescindeix sistemàticament de l’ús del català. Fins que arriba a institucions públiques com la Fabra i Coats, on aquesta llengua sí que s’utilitza amb normalitat, com és el cas.