És un must? És un hype? És Sâlmon!

19.02.2018

La sisena edició del festival Sâlmon ens està regalant grans moments. Nedant a contracorrent, pujant el riu agitat i evitant les mossegades dels ossos amenaçadors, el Sâlmon ha aconseguit situar-se en el mapa cultural de la ciutat de Barcelona i, el que és més important, ha aconseguit convertir-se en un must. Independentment de la seva qualitat (que la té), és una cita que , com l’In-Edit, qualsevol barceloní que desitgi estar a l’última no pot deixar perdre’s. “M’agradaria que el Sâlmon durés tot l’any”, em deia l’altre dia una amiga d’un amic. Molt senzill: pots anar durant tota la temporada a la Sala Hiroshima, a l’Antic Teatre o al Mercat de les Flors. Fàcil, oi?

‘Èpica’ d’Aimar Pérez Galí es va poder veure al Sâlmon 2018. Fotografia de Mònica Lou

La mascletà de El Conde de Torrefiel

Ho han tornat a fer. Pablo Gisbert i Tanya Beyeler estan arribant a unes cotes d’experimentació amb el seu llenguatge que, després de M.C. Las historias naturales, tenim por que la companyia implosioni. Si Guerrilla ja ens va donar la sensació de comiat o de tancament d’una etapa (o de totes dues coses alhora) amb aquest espectacle presentat al Sâlmon estem molt intrigats per descobrir què ens oferiran a continuació. Però no ens avancem als esdeveniments. A la Sala Ovidi Montllor (un espai teatral poc agraït, reconeixem-ho) servidor de vostès va xalar de valent amb una proposta que, sent 100% Torrefiel, està a mig camí entre la instal·lació artística i el dispositiu escènic. Els Conde són una companyia plenament europea, en són molt conscients i ens ho diuen a l’inici de l’espectacle d’una forma brillant i autoparòdica: no és que els agradi especialment treballar tant a l’avorrida i freda Europa (són valencians, no ho oblidem), però això és el que hi ha. Nota al marge: és cada cop més preocupant el número creixent dels nostres creadors que treballen més a l’estranger que a casa nostra. De veritat que només podem gaudir de la sort de veure un nou Conde de Torrefiel dos dies, durant el Sâlmon?

El dispositiu de M. C. Las historias naturales prescindeix dels actors o performers en escena per convertir-se en una successió d’atmosferes escèniques: imatges i espais sonors que interactuen amb la gravació de les converses de tres amics que fan un viatge en cotxe. Les converses banals del road trip improvisat són la mostra perfecta d’allò que tots fem quan compartim una estona amb els nostres amics: podem passar amb rapidesa dels temes més superficials als temes “importants”, i encara que siguem conscients que és molt fàcil arreglar el món des de la barra d’un bar (o des d’un compte de Twitter), no per aquest motiu deixem de fer-ho. Gisbert i Beyeler tenen una sèrie de coses molt clares: que tot ja està inventat, que som molt fàcilment manipulables i que aquest món se’n va a la merda. Ja sigui des del discurs (que ens arriba de forma més literal al cervell) o d’un dispositiu escènic de llum i color, les regles del joc són clares: els espectadors estan asseguts uniformement en una sala, deglutint tot allò que se’ls aboca. Com foques esperant la sardina del seu ensinistrador. Andy Warhol, el fal·locentrisme, el sexe o el terrorisme gihadista són els temes que recorren l’espectacle, amb una consciència absoluta de la impossibilitat de ser originals o dir alguna cosa nova. L’escenografia de Blanca Añón i el disseny d’il·luminació d’Ana Rovira són excepcionals, i el nivell de compenetració entre la dramatúrgia i l’aspecte formal de la peça evidencien un llarg treball previ de creació. Repartida per diferents teatres i centres d’Europa, of course. Precarité oblige. Precarietat a casa nostra, és clar.

El final de l’espectacle és una experiència escènica i sensorial que trigarem molt temps en oblidar. Ens ha quedat clar, Condes: el feixisme i la creació escènica estan més a prop del que ens pensem. Els discursos d’Adolf Hitler filmats per Leni Riefenstahl (El triomf de la voluntat, 1934) són un dels millors dispositius escènics del segle XX. Els anys que portem de segle XXI no ens deixen massa espai per a l’esperança. Celebrem-ho, doncs, petant-ho tot.

 

 

La llibertat i el respecte d’una dark room

Aimar Pérez Galí és un ballarí, coreògraf, investigador i pedagog de la dansa que vehicula els seus projectes entre la teoria i la pràctica escènica. A Sudando el discurso s’apropiava d’una conferència ballada per reivindicar la història dels cossos i la veu dels ballarins, històricament silenciada, i a The touching community parlava de l’impacte del virus de la Sida a la comunitat de la dansa espanyola i llatinoamericana a través del contact. En aquest cas, Pérez Galí ha presentat Èpica, una peça que ja havíem pogut veure la temporada passada al Mercat de les Flors, durant el Sónar. Els espectadors som convidats a endinsar-nos a l’enorme escenari de la sala Maria Aurèlia Capmany, i un cop el penetrem ens trobem en un lloc buit i fosc. Amb una llum molt tènue i un espai sonor que ens embolcalla, les tendències de comportament dels individus s’evidencien, un cop som dins: hi ha aquells que prefereixen el caliu del ramat, de la massa, i es queden allà on hi ha més gent, com protegits per l’escalfor dels seus semblants. I després hi ha els exploradors, que es posen a transitar l’espai per identificar-ne les proporcions i característiques. I quin espai… L’estudi d’arquitectura MAIO és el responsable d’aquest niu, aquest cau on compartirem els nostres cossos amb desconeguts, amb una llum, com sempre (insisteixo) exquisida dissenyada pels Cube.bz.

Èpica pren el millor de la discoteca, del club de música electrònica, i ho converteix en l’experiència escènica definitiva: una reivindicació de l’ara i l’aquí, de la comunitat respectuosa que, sense líders ni instruccions prèvies, és capaç d’entendre’s. Si a Anarchy la Societat Doctor Alonso donava una guitarra elèctrica a cada espectador perquè fes el que volgués amb ella, aquí el dispositiu escènic són els nostres cossos. Com cèl·lules que es relacionen i ballen entre elles al so d’una música mística i secreta, tot flueix amb naturalitat. Podem veure espectadors que caminen, ballen o observen, o d’altres que van en parella i comenten la jugada. L’experiència és més completa, no n’hi ha cap dubte, si abandonem els nostres companys i ens deixem guiar per l’espai al ritme de la sessió electrònica d’Okkre, que aconsegueixen (o som nosaltres?) fer-nos saltar i ballar amb eufòria.

Si a la versió que vam poder veure la temporada passada eren quatre els ballarins infiltrats de la companyia, ara en són set. Però ja no duen els vestits de làtex de Xevi Fernández, que els convertien en éssers asexuats i alienígenes, sinó que van amb roba de carrer, texans negres i samarreta, quedant (encara més) camuflats entre la massa balladora. Això provoca un interessant canvi en la peça: si abans era molt clar qui era ballarí i qui era espectador, ara els dos papers es desdibuixen, i no sabem si aquell que tenim al costat forma part de l’espectacle o és simplement algú que està gaudint de la sessió. Èpica ens ofereix el millor d’una discoteca: poder ballar bona música en un espai fantàstic i amb una llum meravellosa sense les normes d’un lloc per definició capitalista i heteronormatiu. Per a tots aquells que no ho sàpiguen: la llibertat i el respecte d’una dark room és això, amigues.

 

 

Una paella amb el Niño de Elche i amics

El Sâlmon és tan guai que un dels espectacles acaba amb tot el públic menjant una paella. Diumenge al migdia vam anar al Mercat de les Flors, on Marc Sampere i El Niño de Elche presentaven Paella augmentada. Una trobada al voltant de dos enormes paelles (una de vegetariana i l’altra carnívora) que durant dues hores vam veure (i flairar) com es feien davant nostre, mentre en Sampere ens explicava el projecte que està duent a terme juntament amb Tomàs Aragay. Es tracta d’una pel·lícula on, de fet, alguns dels espectadors hi formarem part, ja que tota la trobada va ser enregistrada (el director Carlos Marqués-Marcet era un dels càmeres). La història heterodoxa del flamenc reinterpretada pel Niño de Elche, amb la inestimable ajuda de l’artista Pedro G. Romero, així com la feina de l’arqueòleg René Pacheco, desenterrador de fosses comunes, són els punts de partida d’un projecte que està en procés. Sampere feia de conductor d’una trobada que volia semblar informal i amistosa, però alerta: estem en un espai escènic amb uns tres-cents espectadors. Que quelcom tingui lloc en un teatre no és el mateix que succeeixi en una plaça, i semblava que Sampere oblidava (intencionadament) la teatralitat de l’acte, conduint-lo amb un estil que recordava la impostura d’un presentador de televisió. “¿Por qué no nos hablas de cuando tus padres te dijeron aquello?”. “Cuéntanos lo que sentiste la primera vez que desenterraste un cuerpo”. Isabel Gemio meets Sâlmon. Cooler is impossible.

El millor de la trobada van ser, oh sorpresa, els moments musicals que ens va regalar El niño de Elche, com ara la seva amorosa reinterpretació de El tango de la Menegilda, de La Gran Vía (la sarsuela de Chueca i Valverde). I el fum que va elevar-se cap al sostre del teatre quan va arribar l’hora d’afegir l’aigua a les paelles. Preciós. La resta va ser un acte un xic allargassat, on vam veure alguns vídeos amb els adorables pares del Niño i on vam poder experimentar una neteja ritual feta per un senyor de Colòmbia. Més Sâlmon impossible.

Les paelles van sortir boníssimes, per cert.

 

 

Please don’t stop the music

Cris Blanco té àngel. No sabem si és per la seva gràcia natural, pels seus ulls grans i expressius o per la tranquil·litat i la flegma amb la que es mou per l’escena. Al Graner vam veure Pelucas en la niebla. I ens ho vam passar teta. (Nota al marge: m’informen que els advocats de Las Glorias Cabareteras ja estan estudiant una possible demanda a l’artista per la còpia del seu títol Pelucas al viento). La Blanco ens convida al seu estudi: un cubicle amb el seu escriptori, ordinador portàtil, teclats, micròfons i trastos variats. I no dirà cap paraula, sinó que les cantarà. La llibertat absoluta que sentim cadascun de nosaltres quan cantem a la dutxa, anant en bicicleta, o saltant i ballant despullats pel menjador de casa (m’ho ha dit una amiga) és la llibertat amb la que juga la Blanco en escena. De les proves de so al Casiotone, de El ritmo de la noche a l’oda a la cançó enganxosa (Ear worm, cuc d’orella en anglès), del reaggeton filosòfic al trap amb castanyoles, del perreo existencialista al videoclip casolà. La Blanco sempre ho peta.

Amb un show aparentment fàcil i ximple, fent-nos adonar de la ridiculesa de la seva posada en escena, la Cris ens fa adonar de la ridiculesa de QUALSEVOL posada en escena. La música manipuladora (i feixista, com molt bé saben els Torrefiels) i els seus efectes especials, com més ridículs millor, ens encanten. I si funcionen és perquè hem mamat tele i cine ianqui des de que estàvem al ventre de la mare. I cançons pop també. L’homenatge a Whitney Houston hauria de passar a l’antologia del teatre català. I sí, dic “del teatre català” perquè la Blanco és una madrilenya instal·lada des de fa uns anys a Barcelona. I ha parit aquest espectacle a El Graner, on ha comptat amb la complicitat d’alguns dels millors noms de l’escena alternativa, o d’arts vives, o d’altres disciplines o com-cony-vulguem-dir-ne. I la seva feina s’hauria de poder veure més que dos dies al Sâlmon. Què estem fent malalment?

Cada dia veig més clar que hem de començar a exigir als nostres teatres públics (i no tot s’acaba amb el Lliure i el TNC, eh, fàbriques de creació) que programin aquest tipus d’espectacles. Per llei. Més i més sovint. Una peça com Pelucas en la niebla hauria de poder fer una temporada de com a mínim UNA SETMANA en algun teatre de Barcelona. Les peces de El Conde de Torrefiel o Cris Blanco s’haurien de veure a tota Catalunya. I podríem afegir molts més noms: Atresbandes, Agrupación Señor Serrano, Agnés Mateus, Mos Maiorum, Carla Rovira, Marc Villanueva, Albert Arribas i Silvia Delagneau… Teatre de l’ara i l’aquí. Teatre contemporani, senyores.

És que m’imagino les reunions als teatres públics de Barcelona i em desespero: “Com podem portar més públic jove al teatre?”. “Fem-ne una altra amb la Vilarasau, va”.

 

L’habitació pròpia de Cris Blanco: ordinador, teclats, planta, llumetes i càntir