Es pot ser feliç i feminista?

23.01.2019

Els àpats nadalencs ja queden lluny, però són el millor context per il·lustrar de què parla Sara Ahmed quan parla de feministes aixafaguitarres (feminist killjoy). Davant la imminent arribada de cunyats cigaleros i àvies de llei i ordre, la feminista jove és advertida pels pares que, malgrat que l’entenen i estan d’acord amb la lluita i tota la pesca, “Avui, tinguem la festa en pau”. No hi ha cap ideal de felicitat més galvanitzat a través de la cultura popular que la fotografia de la família somrient durant el sopar de nadal, i cal impedir de totes totes que la feminista trenqui l’últim reducte de joia occidental esmenant l’acudit masclista que el tiet porta assajant tota la setmana. “Per què no pots riure com tothom, nena?”. “Perquè no!”, exclamaria Ahmed, disposada a aixafar la guitarra a tothom i, no ens equivoquem, sentir-se molt feliç d’aixafar-la.

Sarah Ahmed

Com explica l’artista Lúa Coderch, Ahmed és una autora de culte: “Ens passem els seus escrits entre classe i classe, els compartim, ens reunim per llegir-los en veu alta”. Sobretot, això es deu a la capacitat d’aquesta escriptora i investigadora britànica per posar en circulació paraules que “permeten parlar de realitats que abans no sabíem nomenar”. En el cas de la feminista aixafaguitarres, Ahmed va encunyar el mot per tal de posar el focus sobre tot allò que hi ha darrere la idea aparentment neutral de “felicitat”. Com pot ser que un moviment per la llibertat, la justícia i la igualtat, faci sentir a les mateixes feministes com uns éssers que xuclen l’alegria de viure de la gent de bé? Ahmed sap que la pregunta no se li ha de fer al feminisme, sinó a la felicitat mal entesa. En altres paraules, si l’alegria depèn d’ignorar desigualtats i s’utilitza per justificar l’opressió dels altres, el problema el té l’alegria.

Ahmed pensa com Foucault i parla com Heidegger. Això vol dir que el seu projecte filosòfic es basa en desemmascarar la genealogia que hi ha darrere els tòpics més solidificats de la nostra cultura, exposant les relacions de poder que s’hi amaguen, i que per fer-ho cal prestar atenció a l’etimologia de les paraules, fins i tot les més inofensives, estranyant el discurs quotidià per deixar de reproduir les assumpcions injustes que carrega. En el cas de “La promesa de la felicitat”, (Caja Negra Editora), Ahmed ens vol fer veure que aquestes promeses de felicitat són manuals per viure que han estat escrits per una societat injusta i que l’error rau a pensar que, si alguna cosa no encaixa, l’individu s’ha de responsabilitzar de la seva inadequació sense qüestionar el manual. Esclar que ens hem de responsabilitzar de la nostra felicitat, però de manera col·lectiva, entenent que no només hem de lluitar per canviar nosaltres, sinó per escriure nous guions amb els quals tothom tingui una oportunitat d’intentar ser feliç.

Les investigacions més recents d’Ahmed estenen el concepte de feminista aixafaguitarres a l’aixafaguitarres institucional. El punt de partida és que les institucions, igual que els sopars de nadal, projecten una aura de felicitat. Funcionant com famílies de postal, les universitats, els ajuntaments, es hospitals, etc., ens recorden amb la seva publicitat corporativa que, de portes endins, tot flueix més que un tobogan d’Illa Fantasia. Però el paradís grinyola quan arriben les queixes: una denúncia d’assetjament sexual, una crítica al biaix racista d’una pla d’estudis o una pregunta incòmoda sobre un protocol, posen en qüestió l’ideal d’harmonia que les institucions venen constantment per tal de perpetuar els privilegis que s’oculten a l’altre costat de les seves parets. Si nomenar un problema és fer-lo existir, “aquells que exposen un problema esdevenen un problema i es converteixen en el contenidor d’una emoció negativa”.

La lògica tràgica de la queixa és que “queixar-se que no pertanys [a un lloc o a una institució] s’acaba convertint en l’evidència que no hi pertanys”. Ahmed, que l’any passat va abandonar la seguretat de l’acadèmia com a protesta per com la seva universitat lidiava amb els casos d’assetjament, s’ha dedicat a investigar els sistemes que les institucions utilitzen per neutralitzar les queixes i fer que tot segueixi igual. Com es podria imaginar, el mur kafkià sembla impenetrable i les institucions són especialistes a convertir les queixes que reben en propaganda sobre com són de transparents i com gestionen de bé els requeriments. Els problemes de fons, evidentment, no se solucionen mai. Igual que amb els arquetips culturals de felicitat, el que fa patir a les persones és que viuen la queixa aïlladament, i no s’adonen que el personal no només és polític, com diu el tòpic, sinó que “el personal és també l’institucional” i, per tant, demana solidaritat.

La conclusió d’Ahmed és que encara que el mur sembli impossible de tombar, “el feminisme aixafaguitarres ha de rascar el mur, deixar escrit que nosaltres vam ser aquí i que no ens hi vam voler acostumar”. Alçar la veu, que és com es titulava la conferència, és una manera de convertir-se en una fuita d’informació, i Ahmed creu que les fuites poden convertir-se en una guia, una direcció que assenyala el camí. En anglès, el joc de paraules fa “a leak can be a lead, a feminist lead”. Encara que les institucions intentin contenir les fuites, segons Ahmed el projecte ha de ser mantenir la història viva i, citant a Audre Lorde tenir clar que “El teu silenci no et protegirà”. I mentrestant, cal que la feminista aixafaguitarres es foti i se senti infeliç per espatllar la felicitat dels altres? No pas: com ha deixat escrit Ahmed moltes vegades, l’objectiu no és ser una feminista feliç, sinó feliçment feminista: “feliç per causar la infelicitat i la incomoditat, estirar les línies rectes dels guions de la felicitat, desafiar, ser irreverent i portar problemes”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El problema és:
    A) les més radicals tenen tot el poder (Secció “igualtat” d’ajuntaments, diputacions, partits, govern…).
    B) els mitjans comprats. Només diuen el què elles volen.
    C) Tot el què diuen és fals i manipulat. Com que no publiquen contestació, poden fer creure les més estrambòtiques mentides. Mireu aquest document i els seus enllaços per entendre-ho una mica: http://bit.ly/2hrdWpt

  2. Tina: I beg you pardon? El document que aportes no dona dades de res del que figura que denuncia…