Es pot dir ‘alcaldable’ en català?

24.05.2019

Cremades llargues setmanes de campanyes (eleccions generals, municipals, europees i, en algunes comunitats, autonòmiques), escoltats els candidats a la pila d’institucions en disputa, la pregunta és adient: es pot dir alcaldable en català? I presidenciable? Segons Jaume Corbera, professor de la facultat de Filologia Catalana de la Universitat de les Illes Balears, no. O en tot cas no hauríem d’usar aquest parell d’adjectius si volem parlar i escriure correctament, sense cometre “aberracions lingüístiques”.

Els candidats a l’alcaldia de Barcelona minuts abans de l’inici del debat de TV3. | Foto: ACN / Àlex Recolons

“Cada vegada que vénen les eleccions ens afartam de sentir i llegir pels mitjans de comunicació referències a l’alcaldable X o el presidenciable Y. […] ¿Us sona bé? ¿Se us acudiria mai dir que en Tal o en Tal Altre són directorables a la vostra empresa? ¿O que na Dallona és gerentable a tal institució?”. Així comença Corbera l’article Alcaldable? Presidenciable? No, gràcies!, aparegut primer a la publicació digital Cercle Vallcorba (dedicada a l’anàlisi de l’estructura i l’ús social de la llengua) i, hores més tard, al seu blog personal, El do de la paraula.

Corbera basa la seva oposició als adjectius alcaldable i presidenciable en la falta d’una referència al sufix -ble al paràgraf dedicat als adjectius derivats de substantius del capítol sobre derivació de la secció Morfologia de la Gramàtica del Català Contemporani (2002). Aquesta secció –detalla Corbera– està redactada per Maria Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. D’aquesta manca d’esment “podem deduir que [el sufix -ble] no ens serveix per a formar aquests derivats”. En canvi, en aquest apartat dedicat a la derivació sí que apareix el sufix -ble com un dels “més productius” per formar adjectius a partir de verbs. Ho demostra l’autor amb dos exemples: lloar – lloable i atribuir – atribuïble.

A més, Corbera recorda que Pompeu Fabra ja va establir “clarament” la impossibilitat de formar adjectius de base nomimal amb el controvertible sufix: “A la Gramàtica catalana de 1956, hi apareix -ble com a sufix per a formar adjectius derivats de verb, i en canvi no hi apareix com a sufix per a formar adjectius derivats de substantius”. “És, o era, una norma tan evident que no m’entretendré a citar altres gramàtiques o tractats de derivació, perquè sé cert que totes aquestes obres hi estan d’acord”, continua el professor. Corbera s’atura també en l’origen del sufix: “Aquest sufix -ble, provinent per via semiculta del llatí -bĭle, de valor similar [“passiu, normalment també incoatiu”], és un sufix adjectival deverbal panromànic, pertot amb el mateix valor: portuguès -vel, castellà -ble, occità -ble, francès -ble, italià -bile, romanès -bil…”.

“En èpoques diverses, en algunes d’aquestes llengües romàniques”, amplia Corbera, “s’han format derivats en -ble a partir de substantius, amb valors semàntics assimilables al valor inicial sobre bases verbals:”. Per exemple, i segons l’autor: tenim en francès pénible (< peine, s. XII) o viable (< vie, s. XVI); en italià, papabile (< papa, 1566; > fr. papable). Pel que fa a la llengua castellana, el termes francesos i italians “serviren de model per a crear-ne de nous, i així aparegué primer ministrable (1888), i després, ja molt més envant […], presidenciable (1977), alcaldable (1978), rectorable (1996), i qualcuns altres”.

En català, assenyala el professor, “els primers exemples d’aquestes formacions són molt posteriors als castellans”. “Al CTILC tenim ministrable el 1969 i el 1974, i presidenciable el 1979, però no hi són documentats ni papable, ni alcaldable, ni rectorable, i tot plegat és un indici clar que no tenen dins la nostra llengua gens de tradició, que són una innovació molt recent no gens natural, una innovació deguda, com tantes d’altres, a la influència castellana”. Corbera dona, aquí, un exemple local i pròxim: “Als mitjans de comunicació de Mallorca, on del primer regidor de l’ajuntament se’n diu batle, mai se’ls ha acudit dir que tal o tal altra persona és batlable, perquè és una formació aberrant; en canvi, com que en castellà es diu també alcalde d’aquest n’han fet alcaldable”.

Corbera lamenta que en la Gramàtica de la llengua catalana de l’IEC (la de 2016, de la qual Cabré n’és la màxima responsable) aparegui “sorprenentment” una derivació que no s’esmenta en la Gramàtica del Catala Contemporani abans citada (de 2002). La gramàtica vigent dicta: “D’una manera esporàdica, el sufix -bl(e) apareix amb bases nominals en adjectius que expressen la possessió d’una qualitat (saludable, veritable) o que indiquen que es tracta d’un possible candidat al càrrec que designa la base nominal (papable, alcaldable, presidenciable). Tant amb uns noms com amb els altres, el sufix va invariablement precedit de la vocal a”.

L’article acaba amb la reprovació de Corbera d’aquesta última admissió (“amb pocs anys, hem passat de considerar inexistent en català aquesta derivació a beneir-la i consagrar-la”) i un missatge a la institució, que “ha de vetlar per la correcció i genuïnitat de la nostra llengua” i no avalar “una formació molt recent de clara i incontestable influència castellana”. El filòleg, finalment, sosté que l’admissió de derivats d’origen llatí i francès (llatinismes i francesismes) no justifica l’acceptació del que –considera– són “solecismes”, descoberts, explica, en la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III, Lèxic (2018).

“Per a mi era impensable que la Secció Filològica acollís acríticament tals aberracions lingüístiques”, tanca Corbera, que no proposa cap alternativa, cap solució, més ortodoxa. L’àrea de visibilitat de l’Institut d’Estudis Catalans té constància del post de Corbera, però considera que aquest tipus de comentaris s’han de canalitzar a través d’un conducte formal.

La pragmàtica sol servir opcions alternatives quan es rebutja l’ús d’una paraula o expressió. En aquest cas, però, no sabem, exactament, a què recórrer. Candidat a l’alcaldia? Aspirant a la presidència? Concurrent al Consell? Potser és que no hi ha una alternativa tan clara i breu i, quan cal economitzar el temps de paraula, ens veiem empesos a utilitzar termes com alcaldable o presidenciable. Les fronteres de la llengua són les que són i, mentre el recurs normatiu no arriba, el parlant s’aferra a les solucions lèxiques que altres llengües (el castellà, l’anglès…) li proporcionen, per inconvenients que puguin ser. La gran amenaça que pateix el català avui són els calcs sintàctics, molt més que adopcions lèxiques puntuals com alcaldable o presidenciable. I vosaltres, què en penseu?

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Em sona castella. Jo crec que amb candidat n’hi ha prou quan s’esta parlant de les eleccions. A mes sembla discriminatori contra els candidats sense possibilitat de guanyar. Es que el Sr Valls es alcadable? Perdoneu el teclat

  2. Senyor Gerard E. Mur

    Us faig avinent els fets següents que no hauríeu de desconèixer:

    *proporcionar és un castellanisme per FORNIR, PROVEIR

    *alcadable, és un calc amb un doble castellanisme: ja tenim BATLLLE, i això d’ “alcadable” ve del castellà, no existeix en cap altra llengua romànica.

    Compte al SE US catanyol:

    *Se us acudiria: US ocorreria, us passaria pel cap. (“*acudir” és un verb castellà, per acórrer i ocórrer).

    No sé perquè proveu de llevar importància al mal que pateix el català dient coses com: “La gran amenaça que pateix el català avui són els calcs sintàctics, molt més que adopcions lèxiques puntuals com alcaldable o presidenciable.” . El perill és tan sintàctic, com lèxic i fonètic. El castellà corrou el català per tots els costats…

    Us convidi doncs al grup de Facebook “Aprenguem la nostra pròpia llengua” (https://www.facebook.com/groups/512673578933648/about/). Aquest grup és dedicat a informar de la gravíssima situació que viu la llengua catalana, el pregon empobriment que cuida esvair-la ja per sempre si no en prenem consciència.

    Per a això cal superar els tòpics de la “correcció”, de la gramàtica i del diccionari car tot diccionari és un discurs i el discurs dels diccionaris actuals és anticatalà.

    La llengua catalana pateix una influència fora mida de la llengua de Castella: no és una relació natural amb aquella llengua. És un abassegament total de l’una respecte de l’altra, una subordinació escandalosa. En aquest grup tractem d’identificar aquesta influència i restaurar la llengua, posar-la en relació amb la resta de la Romània per a fer-la lliure.