És la ela geminada, Brother

28.12.2012

Arran de llegir recentment en aquestes mateixes pàgines l’il·lustratiu i excel·lent article de l’Hèctor Serra sobre la nostra ela geminada, em van venir al cap un seguit de records que no he pogut resistir-me a compartir amb qui li interessi. Abans, però, de posar-me autobiogràfica, que diria la Susanita d’en Quino, he de precisar que, malgrat estar escrivint ara en català central, fet i fet la meva llengua de treball, vaig néixer i vaig viure fins gairebé els trenta a la vora de l’Ebre. I això, en el meu cas, no significa Tortosa, ni Riba-roja, sinó Saragossa capital…

Un dia de la dècada dels vuitanta, els meus pares (ell, sorià, ella, de la comarca de Daroca; tots dos castellanoparlants i gràcies) em van regalar una màquina d’escriure elèctrica, marca Brother, que em va semblar l’hòstia. S’havia acabat allò de deixar-me els ditets a les dures tecles de la vella Olivetti Lettera 10. Però aquella màquina tan moderna tenia un parell de coses que de bell antuvi em van descol·locar: a més d’una tecla verda que servia per activar un segon caràcter que hi havia en algunes tecles, hi havia, al costat de la “P”, un símbol que em va deixar ben parada: “L·”. També la “Ç” tenia dret a una tecla pròpia, però els anys que portava estudiant francès a l’escola me l’havien feta, aquesta sí, familiar.

Durant un temps em vaig preguntar què dimonis seria allò de “L·” i em vaig arribar a plantejar, sense gaire convenciment, si seria un símbol matemàtic, d’unes matemàtiques tan avançades que encara no me les havien ensenyat. Però si tenia un ús tan minoritari, per què “malbaratar” espai al teclat?

 

La màquina de l'Anna Torcal | Foto de Miguel Torcal

 

Confesso amb un xic de vergonya que només hi vaig treure l’aigua clara ja a la universitat quan, camí de la ciutat de França on vaig passar el meu any Erasmus, vaig fer transbordament a Barcelona i al plànol del metro vaig veure el nom de l’estació del “Paral·lel”. Davant d’aquella il·luminació, vaig pensar, òbviament en castellà: “Òndia, de manera que els catalans escriuen «l·l» allà on els francesos i els italians escriuen «ll», per marcar que una «l» es pronuncia doble”. Aquell raonament, llavors, què voleu que us digui, em va semblar d’una alta volada filològica…

Uns anys més tard, un valencià em va convèncer d’instal·lar-me aquí, hi vaig aprendre català (en un principi, gràcies a TV3 i als repetidors d’ACPV que ho van fer possible fins fa dos anys), aquesta llengua va esdevenir la meva quotidiana i cada cop que recordava les cabòries amb aquell símbol misteriós, em venien ganes d’amagar-me sota una rajola… Per això, quan el 2010 l’editorial La Magrana va convocar un concurs perquè els lectors enviessin la seva versió del relat que Joan-Lluís Lluís havia escrit de 123 formes al seu Xocolata desfeta, vaig pensar que era l’ocasió adient per passar comptes amb mi mateixa. Aquell text farcit d’eles geminades va resultar guanyador i els interessats el poden llegir aquí, al bloc de l’amic, escriptor i periodista Xavier Aliaga; això sí, després de llegir el relat original d’en Lluís, tot i estar segura de no sortir ben parada amb la comparació. Qui havia de dir, mirant aquella màquina d’escriure acabada de treure de la caixa, que a la fi del camí hi havia una nova llengua, un lot de llibres i una suculenta xocolata en tan bona companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris