És amb la literatura que entra més vida a les aules

10.05.2019

Una classe de disset o divuit nois i noies de setze o disset anys, mitjans de setembre i tot un curs per endavant. Descobrir Adam i Eva i el desig a flor de pell del Càntic dels càntics bíblic, declamar Safo de Lesbos cantant la bellesa d’una de les seves alumnes, patir veient Èdip matant el pare i casant-se amb la mare (també sota la mirada de Pasolini), presenciar el suïcidi interminable de Dido en una pira per amor, aprendre amb Sant Agustí que el temps és alguna cosa que de vegades se’ns fa impossible de definir quan hi pensem, llegir l’amor i el sexe de Les Mil i una nits, veure la dona que es fa dona parint a Frayre de joy e sor de plaser i no amb un petó a la boca com a La Bella dorment del bosc. Comprovar com, també, Sant Agustí ja es queixava al segle IV que el comportament que tenien els alumnes a classe només es devia al fet que estaven massa consentits a casa i a l’escola, davallar als càstigs més infernals amb Dante i Virgili, saber que qualsevol dia és bo per enamorar-se com li va passar un Divendres Sant a Petrarca, aprendre a adonar-nos que l’espècie humana continua dubtant com ho feia el Hamlet del segle XVI, engelosir-se com Otel·lo per un whatsapp mal entès, pensar que ja no hi ha amors com el de Werther (que tant agradava a Napoleó i que va fer suïcidar-se a mitja Europa), veure el mal com a part nostra llegint Mary Shelley i emocionar-se intentant sentir Balzac cridar el doctor Bianchon en el seu llit de mort.

I ara ja som al mes de maig, els disset o divuit nois i noies continuen assistint a les classes de Literatura Universal, any rere any, sempre diferents i sempre els mateixos, sempre tan joves, encara. Potser no acabaran d’entendre la complexitat de les frases shakesperianes, ni el munt de referències dantesques, ni tota la profunditat de l’infinit que Leopardi es dibuixa mentalment quan la vista ja no és com era; ni tampoc podran entendre la veritable emoció de Stendhal a l’interior de la basílica de la Santa Croce de Florència en ple segle XIX, ni el tedi de Madame Bovary després d’haver llegit tantes novel·les romàntiques de fulletó. Però han olorat l’alfàbrega en què Boccaccio, John Keats i Cortázar van saber simbolitzar l’amor etern, han après que Baudelaire va fer de l’avorriment dels temps moderns un dels grans temes de la seva poesia, estan a punt de tastar la magdalena que els ha de desvetllar aquells records que també tenen amagats en algun racó d’ells mateixos, i aviat arribaran a saber que la vida sempre és esperar de la mà de Beckett.

I el més important. Han après i aprenen que la literatura serveix per posar paraules a les emocions que viuen i vivim dia a dia. Perquè els nois i les noies que tinc a classe pateixen de vegades, i amb un dolor que se’ls fa difícil d’explicar, els desamors dels pares i els seus, senten gelosia dels germans, dubten de quin és el sentit d’estar asseguts sis hores diàries en una cadira incòmoda i verda, recorden l’olor de la pell o la colònia d’aquell avi o àvia que els ha deixat o el racó de fang del pati de l’escola que ja veuen ben lluny. I encara s’enamoren irracionalment, com ha de ser, com Verlaine i Rimbaud, sense saber ben bé què els està passant; i sobretot, i encara que sovint s’ho amaguin a ells mateixos i no ho vulguin acabar de reconèixer, esperen que un dia l’Ítaca que Homer va esbossar al mig d’un mar que mai era de color blau, segueixi sent un lloc tan llegendari que els permeti sempre somiar en un futur que a hores d’ara, amb els grans noms de la literatura que estan començant a conèixer, aprenen que no sempre arriba.

Perquè la literatura és la vida, també la dels nostres adolescents. I amb tots els anys que fa que l’ensenyo, he après que és presentant-la a través dels seus ulls encara innocents i ingenus, a partir de les seves experiències de nois i noies de només setze i disset anys, deixant-los parlar i discutir amb llibertat entremig dels grans textos de tots els temps, que s’arriben a adonar del tresor que són les paraules ben teixides unes amb les altres, com una filigrana, per entendre’ns i per entendre el que ens va passant mentre vivim. I és així que descobreixen i descobrim una vegada i una altra que la vida sempre ha estat gran i incerta, per la gran literatura del tots els temps, i també, i sobretot, per ells i per elles, que encara ho tenen gairebé tot per escriure.

Respon a francesc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Interessant, però caldria pensar una mica més en fer-la i una mica menys en aprendre a través d’altres

  2. Magnífica explicació! Esplèndida i necessària feina! Monument a l’amor i l’entusiame!
    Quinasort aquests pocsalumbes que han optat per la vida autèntica, per la literatura i poden aprendre a ser persones, desoint els cants de sirena idiotes queomplen passadissis d’instituts i escoles, racons i despatxos de cretins que oficien la mort de l’autèntic ensenyament fotent el babau, el 21 i el dropo, que des de Departaments i Conselleries hipocrites neguen el dret a la cultura que ens fa lliures per formar esclaus adotzenats.
    Gràcies, en nom dels bons alumnes que tenen profesdors decents!!!

  3. Comparteixo aquesta manera d’entendre què vol dir ensenyar literatura a alumnat de secundària i batxillerat. Gràcies per expressar-ho tan bé.

  4. Magnífic. De debò: un text magnífic. Pel que hi dius i per com ho dius.
    Vida eterna al bon professorat.

  5. Un passeig vivencial per la literatura universal…. Genial!
    Un privilegi poder assistir al teu curs i ara llegir aquest magnífic resum. En voldrem més :-). Gràcies Alba!