Erritu, el ritual inicia

6.10.2018

Si hi ha un indret de Manresa per parlar dels rituals en majúscula, aquesta deu ser la Seu, l’església-catedral sense bisbe que senyoreja la ciutat, obra de Berenguer de Montagut, més conegut per ser l’arquitecte de la “catedral del mar”. Aquest ha estat l’emplaçament escollit per l’acte inaugural de la Fira Mediterrània de Manresa que enguany engloba els espectacles d’arrel tradicional sota la divisa de rituals, i que té la intenció d’explorar la relació entre cultura popular, espiritualitat i comunitat.

Kukai Dantza & Sharon Fridman amb l’espectacle Erritu | Foto: Fira Mediterrània

El coreògraf israelià Sharon Friedman ha sigut l’encarregat de la coreografia de l’espectacle que justament es diu Erritu, —ritual, en basc— i vol reflexionar sobre els ritus a l’actualitat.  Els ballarins de la companyia basca Kukai Dantza, juntament amb el contratenor David Azurza i l’orfeó manresà han sigut els encarregats de transmetre, doncs, a través de cossos i veus, aquesta meditació del ritu.

L’entrada habitual de la Seu, pel claustre d’un dels laterals, ens aboca directament a la nova disposició de l’espai: el nucli habitual de culte, l’altar, queda amagat, darrere d’una de les grades de cadires, en canvi, un quadrat central, nu, serà l’escenari, envoltat pels espectadors, asseguts a terra i en petites grades. El misteri es durà a terme al creuer del gran edifici gòtic.

La dansa inicial —que ja havíem pogut anar observant a mode d’escalfament mentre anàvem entrant a l’espai— és simple i energètica. El fregar dels peus al terra i els salts sobre l’entarimat, recorden el tam-tam d’un tambor llunyà que marca el ritme d’una cerimònia. També ho són els gests secs i circulars dels sis ballarins, dues noies i quatre nois, que, a l’uníson van repetint passos que ens podrien recordar llunyanament a l’aurresku, la dansa cerimonial basca. La repetició esdevé quasi hipnòtica, calmant.

Després l’escenari queda buit, amb tant sols un ballarí que salta impetuosament, constantment, molta estona, sense que decaigui el ritme ni l’energia en un sol instant. El ritual, doncs, esdevé també íntim i generador de força. L’alenar regular del ballarí també esdevé part del compàs de la dansa. És en aquest moment que fa acte de presència el contratenor David Azurza  i la seva veu omple l’església, travessa el cos de l’artista fins que el fa calmar. En els canvis d’il·luminació els vitralls i la rosassa de l’església, prenen presència i ens recorden on som tot afegint mística al ritual.

Els cossos que fins ara estaven separats en una equidistància perfecta, a partir del cant, es posen en contacte, s’entramen, s’interpreten i es confonen. El moment àlgid d’aquesta comunió s’esdevé quan dos ballarins juguen amb la ingravidesa i l’equilibri, creant una sensació de manca de densitat corporal, com un trompe-l’oeil de carn i ossos.

Diverses cantaires de l’orfeó manresà que estan confoses entre el públic, fan un acompanyament sonor a l’espectacle i acabaran a la dansa circular final. Pels que estem asseguts a terra, sobretot, les seves veus, que venen del darrere, ens atrapen i ens acosten a l’escenari, relliguen una banda amb l’altra, creant una xarxa de sons que passa entre els espais buits dels ballarins.

Finalment, la dansa suau i rítmica que acompanya i agombola, acull a tothom en el seu sí, cossos, veus, artistes i espectadors, ens acosta al ritual i ens en fa partícips a tots, dins de l’espai místic de la Seu. Espiritualitat, comunitat i cultura popular s’han trobat, ens han trobat, en aquest escenari singular i ens han endinsat una mica més en la comprensió inenarrable dels rituals en una hora intensa i fascinant.