Erkan Özgen: quatre vídeos i un crit

27.11.2018

Sota el títol Giving Voices, la Fundació Tàpies exposa quatre vídeos de l’artista Erkan Özgen, en els quals s’explora l’impacte de la violència i de la guerra en la vida dels que l’han patit. Özgen busca comunicar les injustícies a partir de col·lectius que tenen denegada la veu en territori kurd, com les dones, un nen i fins i tot un objecte inanimat: una arma. Es tracta d’una mostra colpidora que es pot veure fins al 24 de gener i que forma part de la 16a edició del festival de videoart LOOP Barcelona.

Muhammed, protagonista del vídeo “Wonderland” | Artista: Erkan Özgen

És la primera vegada que Erkan Özgen (1971) exposa a l’Estat Espanyol. L’artista resideix i treballa a Diyarbakir, una regió kurda sota l’ordre turc, el nom original de la qual és Amed. Aquest territori, a part d’ocupat, està exposat a l’èxode sirià provocat per la guerra i als estralls d’Estat Islàmic. Les obres d’Özgen han circulat en biennals d’art contemporani com la quinzena Biennal d’Istanbul (2016) o la Manifesta 12 (2018), i ara arriben a la Fundació Tàpies. Un consell: qui visiti l’exposició de Barcelona ha d’adonar-se també del que les obres diuen sense dir, i informar-se de la situació que es viu en el territori kurd. Özgen no contextualitza amb exactitud el conflicte en els seus vídeos, ni tampoc als plafons que conformen l’exposició, principalment per evitar represàlies cap a les persones que hi surten i cap a ell mateix. El crit, indirecte, se sent al llarg de les seves quatre obres.

1. Wonderland

Wonderland (Món fantàstic, 2016) és el vídeo més colpidor de la mostra. Té una durada molt curta, 3 minuts 54 segons, però l’impacte es prorroga en la ment de qui el mira. En aquesta obra hi veiem el testimoni de Muhammed, nen sordmut arran de les experiències traumàtiques de la guerra, explica tot el que ha vist sense fer ús de les paraules. Només s’explica a través del seu cos, de gestos i moviments extremadament explícits. És la imatge viva del que mai voldríem veure. I Özgen ho sap.

Muhammed és un nen de tretze anys que vivia a Şeran, una petita població de Kobane atacada per Estat Islàmic de la qual va haver de fugir, fet que li comporta encara avui un trauma greu. “Aquest nen petit va suportar personalment el que molts països i tanta gent no volen veure, sentir, o tocar; va sofrir una atrocitat que molts de nosaltres no podem ni imaginar”, diu l’artista, que creu que el mal de la guerra s’ha de difondre arreu del món: “Se’m va ocórrer que potser només Muhammed podria comunicar aquesta brutalitat: seria com sostenir un mirall per a la consciència de les persones”.

Com bé apunta Erkan Özgen, el poder del llenguatge corporal de Muhammed fa que qualsevol altre llenguatge sigui insuficient. A l’Orient Mitjà la tragèdia encara continua, i l’artista pretén que el públic s’enfronti a aquesta realitat en solitud, amb els sentits nus i vulnerables. El desig final, tant de l’artista com dels protagonistes dels seus vídeos, sempre és el mateix: la pau.

2. Aesthetics of Weapons

Fins a quin punt podem estimar una arma? En el vídeo Aesthetics of Weapons (L’estètica de les armes, 2018), Erkan Özgen ens llança aquesta pregunta, i ho fa utilitzant un recurs intel·ligent que provoca un xoc en la nostra ment, perquè el que veiem amb els ulls i el que sentim amb les orelles semblen relats desconnectats que descobrim que sí que van junts. I la sorpresa és majúscula.

El protagonista d’aquesta peça és un home anònim que defineix el seu objecte més preuat: una arma. Però el vocabulari que utilitza, l’afecte amb què en parla, l’ús dels verbs tocar i sentir, genera a l’espectador uns moments de confusió. Sembla que l’home estigui parlant d’una dona. Però no, parla d’ella, la pistola. I aleshores ens adonem que en realitat és l’arma, la veritable protagonista del film. L’objecte, que com a tal hauria de tenir un rol passiu, es converteix en un subjecte veritablement desitjable, un cos que l’home no pot parar d’admirar.

Qui és, aleshores, el subjecte o l’objecte de qui? L’arma pertany a l’home o l’home pertany a l’arma? La pregunta, racionalment, sembla òbvia. Però el discurs de l’home traspassa racionalitats. I la intenció d’Özgen és emfatitzar precisament això: la violència com una facultat dels estats, com un fet a exaltar en nom de la seguretat, el càstig i fins i tot la llibertat. Aesthetics of Weapons trenca la relació subjecte-objecte, i ens ajuda en tendre, en conjunció amb els altres tres vídeos, per què la guerra mai queda lluny de l’ésser.

3. Purple Muslin

“Serem yazidistes fins que morim, encara que tothom mori i només en quedi un”, diu una de les dones del vídeo Purple Muslin (Muselina porpra, 2018). L’entenem subtitulada a l’anglès, perquè ella parla en kurd. El yazidisme que anomena és una religió preislàmica que barreja tradicions mitològiques del voltant de les regions kurdes. Es tracta d’una religió endogàmica bastant desconeguda, fet que ha generat diverses males interpretacions. D’ells s’ha dit, per exemple, que adoren el dimoni, i això ha provocat que fossin perseguits i assassinats per l’islam.

Primer, els yazidites van ser acusats d’infidels per Al-Qaida a l’Iraq. Després, Estat Islàmic va promoure la seva persecució indiscriminada: un genocidi. Les dones yazidites que viuen al camp de refugiats d’Ashti a Sulaymaniyya, al nord de l’Iraq, protagonitzen aquest vídeo d’Erkan Özgen, una peça que l’artista va crear en col·laboració amb dones refugiades a Europa i Turquia que van fugir de les zones de guerra del nord d’Iraq.

Özgen explora l’impacte del conflicte en la vida d’aquestes persones, donant una visió deliberadament esbiaixada d’aquesta violència mitjançant la perspectiva de gènere i l’articulació d’una veu coral. Es tracta d’una gravació que es va estrenar a la biennal Manifesta 12, celebrada el 2018 a Palerm, Itàlia, on encara segueix en exhibició; i que va comptar amb una beca de producció de la Fundació Han Nefkens.

4. The Memory of Time

Durant l’estiu del 2016, Erkan Özgen va participar en el programa PM/HIAP Safe Haven Helsinki com a artista resident. La seva estada es va desenvolupar a Suomenlinna, una fortalesa construïda sobre diverses illes que forma part del Patrimoni Mundial de la Humanitat. L’illa acostuma a rebre la visita diària de milers de turistes i està envoltada de canons que van ser usats en guerres del segle passat.

Avui en dia, aquests canons estan protegits per la UNESCO
i se’ls identifica com un valor cultural. A The Memory of Time (La memòria del temps, 2018), l’artista estableix una connexió entre l’illa que visita com a artista i casa seva. El centre històric d’Amed, on viu Özgen, ha estat objecte d’un conflicte que s’ha perllongat durant prop de quatre mesos i ara també es troba sota la protecció de la UNESCO. Els canons usats a la ciutat que els turcs anomenen Diyarbakir, també seran protegits per la UNESCO? Els visitants s’atreviran a fer-se fotografies amb les armes? Aquest serà el primer vídeo que veuran els assistents a l’exposició de la Fundació Tàpies.