El somni del residu fàcil

El primer dia que vaig veure l’anunci de l’”envàs, on vas?” em vaig quedar d’una peça. Vaig pensar que impactant, com a mínim, sí que ho era. En tots els anys que porto en el món de l’educació ambiental he vist passar moltes campanyes, la majoria sense pena ni glòria, sovint fetes amb una sabata i una espardenya, carregades de bones intencions i pocs resultats.

Aquest cop, però, vaig pensar que era diferent, tot i que no vaig saber dir si per bé o per mal, és d’aquells anuncis que cal veure més d’una vegada per poder-lo valorar. Tres noies joves amb aire retro, veus penetrants i ben armonitzades, melodia neta i senzilla, d’aquelles que s’enganxen, sense caure en la vulgaritat. I un missatge que jo vaig entendre amb claredat: no tot el que és plàstic o vidre va als contenidors groc o verd. Porto anys intentant explicar-ho, amb un èxit molt dubtós, perquè tothom tenia tan clar que el contenidor groc era pels plàstics i el verd pels vidres que no hi havia res a fer. Enmig de la sorpresa de l’anunci, en algun racó de mi es va obrir una porta d’esperança.

Al cap de pocs dies ja tenia la confirmació. La cançó sonava per tot arreu, les xarxes es van omplir de comentaris i jocs de paraules amb l’eslògan de l’anunci, la gent preguntava “on va aquest envàs?” “això és un envàs?”. Sí, vaig pensar, aquest cop l’han encertada. I de retruc, molts vam descobrir que les veus i actrius de l’anunci són un grup de joves catalanes que es fan dir The Mamzelles, agosarades, desvergonyides i fresques, que ja havien guanyat algun premi del Sona9 i que tenen unes cançons trencadores i un disc al mercat. En algun moment vaig pensar que no sabia si aquest anunci els faria més mal que bé, però com elles mateixes reconeixen al programa La Tribu de Catalunya Ràdio probablement els haurà anat bé. De fet, jo n’estic segura, perquè ara no paro d’escoltar el seu disc i els seus concerts estan plens de gom a gom. Això sí, em temo que durant un temps hauran de pagar un tribut: acabar els concerts amb la cançoneta. Bé, un mal menor si serveix per donar l’èxit merescut a un grup de joves que desprenen entusiasme i bon humor amb cada nota que emeten, a més d’una bona dosi de crítica intel·ligent, d’aquelles que sacsegen consciències i trenquen esquemes.

Aquest aire fresc i simpàtic ha aconseguit una gran fita: posar la sostenibilitat damunt de la taula. Però no de la taula de tècnics i polítics, on està massa vista i fins i tot gastada, sinó damunt de la taula del menjador, en les sobretaules familiars i les tertúlies del cafè amb els companys de feina, que és el lloc on cal que se’n parli. Digueu-me ingènua, però jo crec que aquest era un dels objectius de l’anunci, perquè explicar tot el sistema de gestió de residus en 20 segons no ho pot pretendre ningú. Ha creat debat social, que sempre és bo, però també crítiques i desencís. I és que l’èxit en aquest país fa de mal suportar, i les crítiques van començar a augmentar com una bola de neu rodant muntanya avall, ajudades per l’entusiasme de les xarxes socials. Primer vaig pensar que eren fruit del desconeixement, però la meva decepció va arribar en veure com també venien del propi sector ambiental. Entenc la gent que diu que s’hauria d’apostar per reduir el consum d’envasos i els que diuen que hi ha sistemes més eficients. Ho comparteixo. Però la campanya només pretén fer més efectiu el sistema que tenim ara. I això, al capdavall, ens beneficia a tots. L’excés de crítiques em sembla ganes de matar tot el que és gras.

La crítica més habitual que he sentit és que la campanya és confusa, que l’anunci no et diu on has de portar el que no és envàs, i que no és pràctic mirar-ho a la web, com si no ens passéssim el dia penjats a internet. Diuen que està generant dubtes en la gent que pensava que complia amb els seus deures de bon ciutadà reciclador i que ara ha descobert que les coses són més complicades del que pensaven. I que si ha de ser tan complicat, i a sobre per a que hi surti guanyant un altre, res de res, tot al gris i avall que fa baixada. En el fons la campanya ha posat de manifest la complexitat del sistema. Pel que es veu, fins ara ningú s’havia plantejat com era de complicat gestionar els nostres residus. És tan fàcil ficar-los dins un contenidor i oblidar-se’n! Tinc la impressió que molta gent vivia en la fantasia que els contenidors són pous infinits que fan desaparèixer la brossa que hi llencem. Sembla que aquest innocent anunci els ha fet mirar sota la catifa i han descobert, horroritzats, que tot això de tractar amb el que ja ningú vol és molt complicat i molt car.

Els que diuen que és massa complicat, la veritat no ho saben prou. Segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya l’any 2011 es van recollir uns 4 milions de tones de residus municipals. Sí, sí, poca broma! A repartir entre tots representa que cada habitant genera 1’47 kg de residus al dia, tot i que a l’hora de la veritat és evident que els nuclis urbans tenen una contribució molt més alta. Es calcula que els envasos representen al voltant del 8% del total dels residus domèstics, dels quals el 3’5% correspon a envasos lleugers i el 4’5% envasos de vidre, és a dir unes 320.000 tones/any. El 60% de la brossa va a parar al contenidor gris, anomenat fracció resta. El 42% restant queda repartit en diferents tipus de recollides selectives. Com es fa per gestionar el reciclatge de tots aquests materials tant diversos?

Centrem-nos en la gestió dels envasos. Bàsicament existeixen dos sistemes, però qualsevol dels dos depèn de que l’envàs, un cop esdevé residu, torni a mans del seu fabricant, ja que la llei europea els obliga a fer-se’n càrrec. El que tenim nosaltres és el sistema de gestió integrada o SIG, que implica que els fabricants d’envasos s’agrupen en òrgans gestors per fer el tractament de manera conjunta i fer més efectiva la gestió. L’organisme que reuneix els fabricants d’envasos lleugers s’anomena Ecoembes, i el de fabricants de vidre, Ecovidre, i són els que han pagat la campanya. Els fabricants d’envasos que s’adhereixen al SIG paguen a aquests organismes gestors una quantitat proporcional a la quantitat d’envasos que posen al mercat en concepte de drets de reciclatge. I els seus productes s’identifiquen amb unes fletxes oposades en cercle que els dóna dret a entrar en el procés de reciclatge. Després, reben compensacions proporcionals a la quantitat d’envasos que arriben a la planta de tractament, provinents dels contenidors de recollida selectiva. I la diferència serveix per pagar part del cost del procés. Podem suposar que els fabricants repercuteixen aquest cost en el preu que paguem quan comprem el producte, i que si recuperen més envasos redueixen una mica el cost de tot plegat. Vaja, que quan comprem una llauna de cervesa paguem una part de tot això. Però queda clar que ho paguem quan comprem, no quan ho llencem al contenidor correcte.

Lògicament, els fabricants d’envasos que participen en el SIG, que paguen tot el procés de recollida selectiva i reciclatge, són els primers interessats en millorar l’eficiència i la qualitat dels residus que els arriben, d’això es tracta. I també és força lògic que es neguin, més o menys, a fer-se càrrec del tractament dels residus que no han pagat la taxa corresponent. Tot allò que no té la marca de les fletxes i arriba al contenidor d’envàs pot ser considerat un “impropi”. Aquests altres residus o “impropis” han de seguir per altres camins del complex sistema de tractament de residus, bé sigui un altre SIG específic (bombetes, medicaments, components electrònics, etc.) o bé cap a les deixalleries municipals. Em sembla important remarcar que el cost de reciclar els envasos a les plantes de tractament selectiu va a càrrec dels fabricants. Però els que van a parar al contenidor gris arribaran a la deixalleria municipal (ara anomenada “ecoparc”), i rebran un tractament menys eficaç que anirà a càrrec dels pressupostos municipals, o sigui, dels nostres impostos. En resum, que si els envasos-residus no van a parar al lloc correcte, el reciclatge és molt menys eficient i a sobre el paguem nosaltres.

Els fabricants no estan obligats a formar part d’aquest sistema. Cada un pot fer-se càrrec individualment de la recollida i tractament dels envasos-residus que genera. Això seria el que entenem per sistema de devolució i retorn d’envasos (SDDR). De fet, és el que fèiem fa poc més de 15 anys, abans d’apuntar-nos amb entusiasme al sistema d’usar i llençar. Jo encara recordo haver portat les ampolles de vidre dels refrescos per recollir els pocs cèntims que ens donaven a canvi. Actualment al nostre país aquest sistema només s’aplica al sector de l’hosteleria. Així, des de fa gairebé 15 anys, a casa nostra es va apostar pel SIG enlloc del SDDR, que en canvi funciona amb excel·lents resultats a altres països com Alemanya, Dinamarca o Holanda. Per tenir una idea, el percentatge de recuperació d’envasos a Alemanya es troba al voltant del 98%, mentre que el nostre còmode SIG volta el 68%. A més, aquest sistema de passada també millora la neteja dels espais públics, perquè sempre hi ha gent que es treu un petit sou recollint l’escampall de llaunes que queda després d’un concert multitudinari.

Al final qualsevol dels dos sistemes busca recollir la major quantitat possible d’envasos de manera selectiva. En tot cas, com més ben separats arriben els residus als seus responsables, més eficient és el sistema, tant del punt de vista econòmic com ambiental. En això els dos sistemes s’assemblen molt, però difereixen en els mètodes de persuasió. El SDDR opta per donar un incentiu econòmic al consumidor, mentre que el nostre SIG actual depèn de la consciència del consumidor, confiant en la seva capacitat de treballar per un bé comú de manera desinteressada. Malauradament, no sorprendrà a ningú que el SDDR doni millors resultats. Al final el ciutadà és qui transforma l’envàs en residu i per tant té la clau de l’èxit del procés de recuperació. Però el SDDR també és més incòmode, perquè si no es compleix amb el retorn un té la sensació d’haver pagat de més. En el SDDR és el ciutadà qui s’afanya a retornar l’envàs al procés de reciclatge, mentre que en el SIG és el productor qui mira de convèncer el ciutadà que li retorni els envasos. I en tots dos casos el més segur és que paguem l’envàs i el reciclatge nosaltres quan comprem el producte. Al marge que un sistema sigui més eficient que l’altre, posats a fer, trobo lícit pretendre millorar el sistema que ara tenim. Com també ho és reclamar un replantejament del sistema, és clar.

Les Mamzelles van posar la seva imatge, veu i creativitat al servei d’una campanya sense pensar ni per un moment en tot el rebombori que estaven a punt d’organitzar. Potser fins i tot devien pensar que era per un bé comú, per millorar les coses. Comparada amb les seves autèntiques cançons, aquesta semblava senzilla i innocent. I vés per on, amagava les autèntiques vergonyes de la nostra societat de consum, el monstre dels residus que sorgeix de la cultura d’usar i llençar, el somni d’un residu fàcil de fer desaparèixer. Aquest cop sense voler, les Mamzelles també han sacsejar la consciència de la societat. I el terratrèmol ha arribat a posar en evidència polítics oportunistes que han reclamat la retirada de la campanya, quan van ser ells qui van signar els convenis actuals amb els gestors de residus que ara semblen els culpables de tot. Sense elles aquesta campanya hagués passat desapercebuda, i la gent seguiria parlant de la crisi i del Barça en les seves tertúlies quotidianes, sense pensar ni per un moment si el got de plàstic on prenen el cafè és un envàs, i si no ho és, on va?! Gràcies, noies, per fer-nos despertar del nostre somni del residu fàcil.