Entre raïls: el tabú dels suïcidis en entorns ferroviaris

11.03.2019

Àlex Puig, Delfina Spratt, Sarai Rua i Daniella González estaven estudiant el màster en Documental Creatiu de la Universitat Autònoma de Barcelona quan van llegir una notícia sobre els intents de suïcidi a la xarxa ferroviària de Catalunya. Cada any, 80 persones es tiren a la via per treure’s la vida, i un 80% d’aquestes no aconsegueixen morir. El documental Entre raïls (2018) ho plasma des del punt de vista dels treballadors ferroviaris, buscant analitzar el tabú des de la perspectiva laboral de qui s’hi enfronta.

El documental ‘Entre raïls’ es podrà veure aquest cap de setmana al Festival de Màlaga.

Més enllà de fixar-se en la situació individual de les persones que són envestides a les vies ferroviàries, fet que podria donar peu a una morbositat que els creadors intenten evitar, els directors d’Entre raïls, Àlex Puig i Delfina Spratt, han decidit centrar-se en la figura dels maquinistes. “Enfoquem el documental des del punt de vista laboral”, explica Puig, que remarca que una de les seves intencions és visibilitzar que dirigir un tren no és simplement moure una palanca endavant i enrere: “Davant d’un suïcidi, un maquinista té tota la càrrega de frenar la màquina a temps, atendre la persona que ha sobreviscut, si ho ha fet, i també controlar els passatgers i moltes altres funcions”.

El documental dura 24 minuts i el protagonitzen quatre treballadors, Alberto García, Javier García, Glòria Justel i Óscar Rodríguez, que expliquen com han afrontat aquest fet que algun d’ells ha viscut més d’un cop. Els documentalistes van començar la seva recerca a través de sindicats com el SEMAF (Sindicat Espanyol de Maquinistes i Ajudants Ferroviaris), tot i que “les envestides són tan freqüents en el sistema ferroviari que parlant amb els treballadors, ells mateixos ens podien dir qui havia passat per aquesta situació i quants cops”, explica Àlex Puig.

Aquests quatre joves creadors van començar difonent l’audiovisual per compte propi, fins que la distribuïdora Catalan Films, que selecciona set pel·lícules cada any, va interessar-se per la seva feina. Quant a la producció artística d’Entre raïls, Puig explica que “és tot un tràveling, perquè la intenció és fer un viatge mental a través d’aquests quatre personatges”. La intensitat de la peça creix a mesura que avança, i el codirector ressalta la importància de l’assessorament de la professora que els va guiar durant el camí, Virginia García del Pino.

Entre raïls va tenir l’estrena mundial en secció oficial al festival Zinebi, que es va celebrar a Bilbao el 2018. Allà va guanyar ni més ni menys que el Gran Premio del Cine Español. També ha passat per l’Alternativa del CCCB, el Festival de Gijón i al Festival de cine de Verín, a Galícia. Segons Puig, és positiu tractar el tema dels suïcidis a la xarxa ferroviària: “No se’n parla gaire perquè s’argumenta que no es volen incentivar idees suïcides, però com més es difongui, més persones al voltant de qui se sent malament sabran detectar-ne els símptomes i podran ajudar”. Aquest diumenge 17 de març, el documental català participa en la Secció oficial de curtmetratge documental del Festival de Màlaga.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Trobo encomiable que es tracti del suïcidi des de la perspectiva laboral o des de qualsevol altra. Sóc una de les moltes persones que formen part de l’entorn immediat d’un suïcidi i crec que val la pena trencar el tabú sobre un fet tan dolorós, sovint penso que pot ser una manera d’evitar-ne alguns.

  2. Quan es tracta de suïcidi, les mirades sovint van cap a la família i l’entorn. I, en el cas dels trens, aquells que “s’ho troben” i no poden fer res són els grans oblidats. Enhorabona pel documental i l’article

  3. Tornant de Lleida en tren, i quan encara hi anàvem pocs passatgers, vam viure una gran frenada que ens va deixar clavats. De seguida va sortir de la cabina el maquinista, -jo anava al primer vagó-, ens va demanar perdó i al mateix temps ens va dir que aquella gran frenada havia salvat una persona. Ens vam quedar emocionats i vam donar-li les gràcies. Després vam viure un temps per esperar l’ambulància i la policia, però aquell dia la vida havia guanyat.
    Segur que aquest documental ha de servir per parlar d’un tema que cal afrontar i poder fer-ne prevenció en persones q hi tenen un cert risc.

  4. Parlar del suïcidi és sempre un fet rellevant, perquè se’n parla/escriu poc d’una forma periodística i en aquest cas documental. La idea de presentar el tema des d’un punt de vista extern al propi fet desdramatitza el tractament d’un fet que viu entre nosaltres, encara que fem veure que no existeix.

  5. Sóc portaveu de l’Associació Després del Suïcidi, associació de Supervivients. https://www.despresdelsuicidi.org/
    Les persones que es veuen implicades en la mort per suïcidi, com ara el personal d’un, bombers, personal d’emergències, policies, pateixen també l’impacte d’una mort traumàtica i que ens pertorba profundament.
    Ens felicitem que aquestes persones siguin visibilitzades i que tots els organismes implicats es comencin a plantejar dedicar esforços a atendre a totes i tots aquests supervivients que són testimoni involuntari de la mort d’un ésser humà en circumstàncies que quedaràn gravades en la seva ment per sempre. no és fàcil tornar a la vida laboral després de ser testimoni directe com conductor d’un tren d’un atropellament per suïcidi . Des de la nostra associació tot el suport, tot l’afecte per aquestes persones que són supervivents com ara nosaltres.