Entre dos cirurgians competents, esculli el que hagi llegit Txékhov

10.01.2018

Hi ha moltes maneres de reivindicar la literatura: apel·lant al talent de l’escriptor, a la sapiència, a la profunditat, al valor històric del text, a l’entreteniment, a l’enginy o al seu poder transformador. Al seu encís. I practicar amb l’exemple compartint la fascinació que ens produeixen les seves històries a través del nostre propi relat. És el que fan Antonio Iturbe i Jordi Lafebre a Cinquanta moments literaris (Bridge) fent lluir l’esquer de l’anècdota per desembolicar el nostre interès antropològic. Qui va dir que la història de la literatura és avorrida?

Paul Verlaine i Arthur Rimbaud en un fragment del quadre Un coin de table (1872) d’Henri Fantin-Latour

Víctima d’uns plans d’estudi cada cop menys humanístics i cada vegada més sobreregulats i excloents, la literatura s’aguanta com pot entre l’eficàcia acrítica i l’estandardització retòrica dels currículums escolars. I tot i que tenim grans professors, “si la literatura s’ha convertit en una matèria que molts estudiants perceben com inútil o soporífera és perquè no hem sabut explicar-la”. Ho diu Antonio Iturbe, que precisament per donar la resposta contrària a aquesta situació ha recopilat, amb Jordi Lafebre, cinquanta moments per “abocar-nos a la literatura d’una manera que no s’assembli a l’administrativa i pautada per un currículum docent, sinó a la del relat dels Contes de les mil i una nits“. De l’anècdota a l’interès i de l’interès a l’encantament.

No és fàcil fer una tria de “només” cinquanta moments literaris o metaliteraris, i menys començant a l’any 1.400 abans de Crist amb la història de Guilgameix i les seves proeses èpiques. Però com que la literatura s’ha de saber explicar, abans el relator ha de ser capaç de seleccionar entre les inacabables anècdotes, fabulacions i casualitats que formen part de la vida i l’obra dels grans escriptors. I aleshores emergeix l’espurna de la literatura ben transmesa, aquella que ens fa viure altres vides sense moure’ns del sofà, del llit, de la cadira o de qualsevol racó de món on passem estones fent de lectors.

Si fem cas a Iturbe, la qüestió és “no només explicar, sinó també embruixar”. Tota atmosfera idíl·lica, delitosa o fins i tot càndida és bona per deixar-nos segrestar una estona per la literatura, per aquest volgut encís de la transmissió. Almenys, aquesta és l’actitud.

Emily Dickinson és una de les protagoniestes de Cinquanta moments literaris

Viatjant amb Homer cap a Ítaca, enamorant-nos de Beatriu amb Dante, rememorant el volcànic cristianisme de Llull, assajant com retratar la condició humana amb Montaigne, recorrent la infància presidiària de Dickens, caminant cap als boscos amb Thoreau, escrivint cartes amb Dickinson, exiliant-nos amb Rodoreda, vigilant un càmping amb Bolaño i recordant amistats perilloses i rivalitats mítiques com les de Luis de Góngora i Francisco de Quevedo, Arthur Rimbaud i Paul Verlaine o Ernest Hemingway i Francis Scott Fitzgerald. Sense oblidar la mort de Txékhov amb xampany.

I tornem al titular: “Entre dos cirurgians igualment competents, procuri que l’operi qui hagi llegit Txékhov”, tal com va dir, amb erudició sorneguera, el crític literari Simon Leys. Potser en comptes de Txékhov ens decantaríem per Gógol, o per Dostoievski, o per Tolstoi, i potser de totes maneres l’elecció seria desafortunada, però pel que fa al cas la idea no canvia.

I si el debat fos entre Verlaine i Rimbaud? Per si de cas, abans de passar pel quiròfan, aquell dia no us emborratxeu metaliteràriament sense pistola.