Ensemble Mosaik a les Sampler Sèries

16.03.2019

El prestigiós conjunt de música contemporània, Ensemble Mosaik, va portar a L’Auditori cinc obres de compositors i compositores actuals, una mostra de diferents estils que comparteixen l’afany d’experimentació sonora.

Ensemble Mosaik

Ensemble Mosaik

Les nombroses propostes musicals de la primera quinzena de març, la majoria d’elles englobades dins del festival Barcelona Obertura, han sigut motiu d’alegria per als aficionats a la música, però també font d’insalvables dilemes. Una de les jornades més denses va ser el passat dia 7, amb la coincidència de Hamlet al Liceu, Goerne i Ove Andsnes al Palau, la integral de sonates per piano preparat de John Cage al pabelló Mies van der Rohe, i l’Ensemble Mosaik a l’Auditori. Potser per aquest motiu la sala Oriol Martorell no estava tan plena com en altres concerts de les Sampler Sèries malgrat que, sobre el paper, es tractava d’una de les cites més esperades.

L’Ensemble Mosaik va proposar un programa amb cinc obres de compositors i compositores contemporanis, majoritariament joves, amb diversos punts en comú. Marina Hervás, a les notes de programa, comenta que totes elles cerquen “la petitesa”, mentre que Enno Poppe -director de l’Ensemble i compositor d’una de les obres interpretades- en destacava el sentit de l’humor compartit, contraposant-lo a la seriositat que es pressuposa a les obres contemporànies. Aquestes dues característiques estan estretament relacionades amb una altra que els espectadors vam poder percebre immediatament: cada una de les obres està construïda al voltant d’un gest musical ben definit, fet que els confereix una personalitat molt marcada i a la vegada permet que l’oient identifiqui fàcilment alguns dels paràmetres que n’estructuren el discurs. A l’esplèndida Zucker, de la sueca Lisa Streich, els músics intenten tocar els seus instrumentes mentre unes tires de paper motoritzades van fregant les cordes, produint una melodia mecànica, com de capsa de música, i a la vegada modificant l’afinació de les notes que toquen els intèrprets. Al trio 64 daily self-portraits/micro-variations on a motive of Brahms, del valencià Manuel Rodríguez Valenzuela, un motiu melòdic i tonal intenta repetidament emergir, però és sistemàticament interromput i la seva sonoritat desintegrada. El gest és tant musical com visual al trio Trauben, de l’alemany Enno Poppe, on el violoncel i el violí estableixen una paròdia de diàleg a partir d’uns glissandi que generen un moviment constant de braços. Very nearly almost in G, del danès Christian W. Christiansen, es una peça per ensemble que gira al voltant de la tonalitat de sol. Tal com feia Streich a Zucker, Christiansen juga amb l’alteració de l’afinació de les cordes del piano, en aquest cas amb l’ajut de cinta adhesiva. A mesura que la peça avança, el pianista va arrencant trossos de cinta i l’afinació es va recuperant progressivament. La serbia Milica Djordjević aconsegueix una gran força a Rdja (corrosió o rovell, en serbi) a partir de l’ús de notes llargues que sonen en bloc, inexpressives i sòlides, així com amb les textures aspres que obté de les combinacions tímbriques i a les que fa referència el títol de l’obra.

La música contemporània suposa un repte per als espectadors a causa de la seva enorme diversitat i al seu nivell d’abstracció, i requereix un esforç major que quan escoltem Beethoven o Mozart, precisament perquè amb aquests ja ens hi han familiaritzat des de petits. Tanmateix, un bon compositor ha de ser capaç de connectar mínimament amb un públic general, sempre que aquest sigui receptiu. Al final, es tracta d’una qüestió de qualitat. I les cinc obres programades, amb la seva atractiva experimentació tímbrica (especialment amb l’ús d’instruments preparats, en el cas de les obres de Streich i Christiansen) unida a una rica estructura basada en l’exhaustiva explotació dels gestos esmentats, són d’una innegable qualitat i oferien elements d’interès tant per a coneixedors d’aquest repertori com per a nouvinguts. De gran qualitat també va ser la interpretació que en van fer els deu membres de l’Ensemble Mosaik, músics versàtils que s’adapten sense problemes a les dificultats, en alguns casos sorprenents, d’aquestes noves creacions (la peça més antiga era de 2014). Unes obres i uns intèrprets que contagiaven la passió per la nova música.

En vigília del vuit de març era especialment adient que un percentatge significatiu de les obres (dues de cinc, o un 40%) fossin escrites per dones. El fet preocupant és que això no és habitual ni tan sols en cicles com les Sampler Sèries. Històricament la dona ha estat exclosa de la creació musical, i això en justifica l’absència a les programacions conservadores de la majoria de temporades. Però si al segle XX ja trobem un nombre important de dones compositores, al segle XXI la proporció és prou alta com perquè tinguin un lloc en la majoria dels concerts de música contemporània que es realitzen. Quina és l’excusa?