Ens podem cagar en Déu?

22.03.2018

“Estic aquí per mala sort. Normalment em dedico a col·locar fruita. A casa meva mai no hem tingut cap kalàixnikov, ni plutoni per fabricar bombes nuclears”. Això va assegurar Valtònyc durant la taula rodona titulada “El rei va nu, qui li ho pot dir?”, celebrada el passat 20 de març al centre cultural La Mercè. L’acte, inclòs en un cicle de conferències organitzades per la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, també va comptar amb la presència de Benet Salellas i Oriol Ponsatí-Murlà. Poca estona abans d’iniciar la xerrada, se sap que Valtònyc té tres dies per recórrer la condemna. En deu, si res canvia, entrarà a presó i passarà a ser una persona tancada entre reixes  per l’únic delicte de defensar una ideologia. Una vegada més.

Foto: Càtedra Ferrater Mora.

Per la seva banda, Benet Salellas va fer al·lusió a un exemple de repressió equiparable al del jove raper mallorquí: la crema de fotos que va tenir lloc el 2007. Un cas amb un final, però, relativament feliç. L’advocat va esmentar que, al sistema democràtic nord-americà, la crema de banderes i d’altres símbols estan considerades com conductes que queden fora del càstig polític. “En aquest sentit, a Estats Units no hi ha una sobreprotecció de símbols. Es tracta d’una pràctica destipificada des dels anys vuitanta”, va afirmar Salellas. Defensar la democràcia vol dir exactament això: no caure en la contradicció de castigar aquell que s’expressa, agradi o no el que s’escolta. “Perquè llavors, no té sentit parlar de llibertat d’expressió”. La llibertat d’expressió, posem per cas l’artística, ha d’existir per molt provocativa que sigui l’expressió. L’art busca provocar, xocar, col·lapsar. Si no és esfereïdor i trenca els esquemes, estem parlant d’un art banal, asèptic o poc crític.

L’any 2007, durant una manifestació contra la visita reial a Girona, es va cremar una foto dels reis d’Espanya. Aquest fet va suposar una condemna de 15 mesos de presó  pels dos causants. El cas va arribar a Estrasburg i, fa poc més d’una setmana, hem sabut que el Tribunal Europeu dels Drets Humans el considera una violació de la llibertat d’expressió per part de la justícia espanyola. “No es pot castigar aquells que exerceixen els drets. Dissuadir la ciutadania d’expressar-se són mecanismes que s’haurien de mirar d’evitar per demostrar fortalesa democràtica”, assegura Benet Salellas. El TEDH intenta definir aquests actes com simples gamberrades o actes vandàlics de dimensions menors. A més, s’han de posar en context: en plena manifestació, va ser un acte no casual. Una pràctica ad hoc, on la utilització del foc o el fet de girar la foto eren part de la perfomance i la posada en escena de la protesta. També entra la qüestió de la incitació de l’odi, un tema complex segons l’advocat: “Aquells discursos que inciten a l’odi o la violència són conceptes indeterminats, difícils de regular”. No és el mateix ser antisemita o atacar un col·lectiu ètnic més vulnerable que cremar una foto de la família reial un dia, per un motiu determinat i de manera simbòlica. Mal que pesi. A la pràctica, tot això es difumina. Recordem el cas de la llibreria Europa, quan el seu propietari feia clara i públicament propaganda negacionista. Finalment, es va absoldre el llibreter. “La jurisdicció treballa amb doble vara de mesurar. Depèn per qui, s’interpreta diferent, fet que suposa una aberració”, destaca Salellas. Depèn de qui siguis, se’t castiga o no. Quan, formalment, la llibertat d’expressió hauria de cobrir totes les capes socials, veiem que només funciona clarament per un sector. El cas de Valtònyc presenta un patró penal diferent del que es referia anteriorment. L’Estat Espanyol s’ha vist aquí amb la necessitat de sobreprotegir els seus valors, que considera que han de prevaldre per sobre de la llibertat d’expressió: la unitat de la pàtria. Jurisdicció exemplificadora, despòtica, medieval.

Foto: Càtedra Ferrater Mora.

Només els queda la repressió.

Josep Valtònyc es mostra ferm, incansable. “Pablo Iglesias em deu un sopar. Ell va ser qui em va demanar una cançó per La Tuerka. Va ser per la celebració del dia 14 d’abril i, és clar, vaig fer un rap sobre el rei i els borbons”, bromeja ‒o no‒ l’artista. Material per parlar-ne, en tenia. Però l’any 2011 el va anar a buscar la Policia Nacional, i va començar el combat. El van acusar d’injúries a la corona espanyola, enaltiment al terrorisme i amenaces de mort. “Jo vaig dir «los borbones son ladrones». Queda molt bé, rima i té flow, però no m’ho he inventat jo. Es comenta que el Rei Juan Carlos té 1,8 milions d’euros. Suposadament gràcies a la venda d’armes, els negocis bruts i d’ajudar dictadures. Són mafiosos”. I afegeix: “ens han vingut amb excuses per empresonar i reprimir a la gent per les seves idees”. Valtònyc ametralla : “Hem començat a qüestionar-nos les coses amb la crisi. Han intentat canviar la seva imatge i molts no els hem cregut. No poden treure un Tejero i fer un cop d’estat. Només tenen la repressió”.

Té clar que la corona s’injuria a si mateixa i que enaltiment de terrorisme no pot ser perquè “jo tenia 16 anys quan ETA va deixar de matar”. Afegeix que “Espanya és un estat feixista. No és una persecució per fets delictius, per les meves cançons. Em jutgen per la meva ideologia. Perquè tinc amics de la CUP, perquè vaig cantar en actes d’Arran o perquè faig rap en català. Jo mai defensaria que ningú mati a ningú”. Això sí, assegura que els reis no es moren però en canvi sí que ho fan “les germanes i les mares que maten cada any. Sí que moren els negres a Lavapiés. Hi ha un racisme i un masclisme sistemàtics. Mai ens posarem en la pell de les dones que al segle XXI estan competint per cobrar el mateix que un home”. També recorda al públic l’opressió del col·lectiu LGTBI: “Fa poc es va suïcidar un jove transsexual al País Basc per transfòbia i patir assetjaments constants. Però sembla ser que tampoc ens podem cagar en Déu, perquè a Willy Toledo li ha caigut una denúncia per insultar a la Verge Maria. I això que estem en un estat aparentment laic. Parlem molt de Corea de Nord i que són rarets però aquí matem toros per diversió i diem que és cultura”.

Deixa de parlar. Respira. A la sala el silenci és insolent, còmplice. “Perdoneu-me si no sóc tan bon orador com els meus companys. Jo és que vinc d’una fruiteria”. Li queden tres dies per presentar la suspensió de la pena. Reitera que “Jo no haig de demanar perdó”. Creu que ens mereixem ara més que mai unes paraules de ràbia. Desfogar-nos. “Perquè, simplement, no ens queda res més”. Conclou amb el millor dels consells: “acabar amb ells és una qüestió de temps. Falta un cop de taula i una mobilització massiva per defensar la llibertat d’expressió. D’aquí a 10 dies entraré a presó i penso que puc fer més mal a dins que a fora”.

Ovació absoluta. La Mercè aguanta dos minuts els aplaudiments. Per ser un mal orador, com diu ell, no està malament. El raper ha estat un dels molts casos de valentia i un acèrrim defensor de la llibertat d’expressió. Diu un rap de E. Yebra, dedicat a Pablo Hasél: «Y lo que es más triste, pero también es muy bello, es que ellos te insultan pero tu luchas por ellos». La deriva repressiva no perdona, i de tots depèn que el primer pas d’aquests valents i valentes no sigui en va.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Enhorabona per la crònica.
    Haurieu, però, de corregir la conjunció incorrecta “Sinó” d’aquest fragment que, justament, heu triat per fer la piulada, per la locució conjuntiva “Si no”.

    “..Sinó és esfereïdor i trenca una mica els esquemes..” Incorrecte

    “..Si no és esfereïdor i trenca una mica els esquemes..” Correcte

  2. Sens dubte, tothom qui volgués hauria de poder “cagar-se” amb tot. Inclós cagar-se en la homosexualitat i la transexualitat; o el feminisme o el masclisme. Com molts es cagen en l’estat d’Israel, també es podría cagar-se amb l’Autoritat Nacional Palestina.

    Ara bé, caldrià tenir clar quins beneficis hom trova en “cagar-se en…”. No sé quins beneficis algú pot trobar en intentar faltar el respecte a l’altruïsme.
    Jo sóc creient cristià, i tant me fa si algú fa befa o s’en rigui de les meves creences. La meva fe seria molt pobra si trontolles per aquests fets. Una altra cosa és si algú em vol impedir practicar o manifestar les meves creences; en aquest cas, el lliberticida es trobaria amb la meva total oposició.

    L’Estat espanyol, malauradament, no és laic. És -sobre la lletra, no així sobre la realitat- “aconfesional”, però amb l’església católica romana en una situación de privilegi.

    La llibertat d’expressió en aquest Estat, cada cop està pitjor.

    Atentament

  3. Molt bo. Gràcies. Aquesta nit el veuré a Ca Revolta de València. La solidaritat no és només necessària amb ell, sinó amb tots nosaltres. Per dignitat o, com deia Fuster, “per evitar l’oprobi i la submissió”.