Pere Fages, en el record

23.12.2012

Pere Fages, fill de l’escriptor empordanès Fages de Climent, ha mort després d’una llarga vida dedicada al periodisme, el cinema i l’activisme polític. Personatge polièdric, referent per a tota una generació, Pere Fages era també un lector impenitent i un gran conversador. Enric Pujol el recorda amb afecte en aquestes ratlles.

 

Pere Fages el dia de Sant Jordi de 2012

 

M’han demanat de fer una breu semblança d’en Pere. No és mai una feina fàcil i més encara en aquest cas, que hem de parlar d’una persona amb una activitat tan polifacètica com la seva. Cinema, política, periodisme, escriptura, lectura, gastronomia eren facetes diferents de la seva personalitat creativa que cal contemplar com una globalitat. Atendre’n només una i deixar-ne d’altres suposaria una limitació. Suposaria desdibuixar la seva complexa personalitat.

Ni que sigui a costa de fer-ho de manera telegràfica, intentarem atendre les més importants. Comencem per la política. Fou allò que en diuen una “bèstia política”, ja que duia la política a la sang. Membre impulsor de l’Assemblea de Catalunya a principis dels anys setanta, va haver d’exiliar-se a París el 1971-75. La policia franquista el va anar a detenir a casa i gràcies a la serenitat que va mantenir va aconseguir burlar-los, tancar-los en una habitació i fugir corrents. Fou una acció espectacular, una heroïcitat que li confegí una aureola gairebé mítica en els nuclis de la resistència antifranquista. Un cop a París, va ser cap de gabinet, secretari i amic del dirigent comunista Santiago Carrillo, amb qui mantingué una relació de per vida. Junts feren diferents viatges, fins i tot a la Xina i a Corea, a la recerca de trobar suports internacionals per a una via democràtica al socialisme, per a l’anomenat eurocomunisme, condemnat obertament per l’ortodoxia soviètica

En aquella època, en Pere era militant del PSUC i constituïa un referent polític no tan sols per a la gent del seu partit, sinó per a tothom que va estar implicat en la consolidació democràtica del país. Fou aleshores, ja al final del llarg procés de liquidació de la dictadura, quan ens vam conèixer, perquè es traslladà a viure a l’Empordà. I vam conèixer també la Brigitte i en Pierre Etien, que era un nen petit, prim, rosset i simpatiquíssim.

Per a mi i per a molts dels que el vam conèixer aleshores en Pere fou una autèntica descoberta. Les seves opinons polítiques i culturals eren fonamentades en un coneixement profund d’aquestes matèries. Un coneixement que no era tan sol llibresc (i cal dir que fou un gran lector), sinó que era també vivencial. Érem una colla els qui des de sempre (i encara també fa poques setmanes) el telefonàvem o l’anavem a veure per conèixer la seva opinió sobre els darrers esdeveniments polítics, per saber com interpretava els útlims resultats i què pensava que calia fer…

Pels volts del 1985 es donà de baixa del PSUC i s’acostà cap a posicions cada cop més crítiques amb l’autonomisme que imperava en aquella època, fins que el 2000 entrà a Esquerra Republicana, on va desenvolupar la seva activiat política aquests darrers anys. Fa poc donà suport a la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana per la Independència i confiava que  aquest organisme podria jugar un paper decisiu per al nostre alliberament nacional, similar al que jugà en el seu moment l’Assemblea de Catalunya de finals del franquisme

L’altra gran passió d’en Pere fou el cinema. Hi féu gairebé tots els papers de l’auca: espectador, exhibidor, productor, critic cinematogràfic… fins i tot de figurant en alguna de les pel·lícules que ell mateix produí, com Cabezas cortadas (1970), del realitzador brasiler Glauber Rocha, amb el qual es van fer molt amics. En Pere impulsà el moviment dels cine-clubs ja des de principis dels seixanta. Fundà al final d’aquella dècada, amb Jaume Figueres i Antoni Kirchner, la primera sala d’art i assaig. Als setanta produí clandestinament documentals com París, juny 1971, dirigit per Manel Esteban, Carles Duran i Pere Portabella. També produí films destinats a sales d’art i assaig i als circuits comercials, com Umbracle, de Pere Portabella,  Los mares del sur, de Manel Esteban o el 1492 de Ridley Scott, entre d’altres. La seva experiència li valgué ser nomenat vice-president de la Federació Nacional de Cine-Clubs (1966-69) i president de l’Associació de Productors Cinematogràfics a la primera meitat de la dècada dels noranta.

 

Pere Fages en un acte de l'Assemblea Nacional Catalana a Figueres

 

Val a dir que la seva participació, en una dimensió cinematogràfica local, també fou cabdal en la constitució del cine-club Globus de Figueres, ja que possiblità una arrencada que hauria estat molt difícil i que fou gloriosa, amb la projecció de Dersu Uzala , d’Akira Kurosawa, en el vell cinema Savoy ple de gom a gom i amb molta gent asseguda a terra.

Un tercer gran àmbit d’actuació fou el periodisme. Col·laborà a Tele-Express, on firmava amb el pseudònim Pere Portas (el nom d’un personatge que, en una obra literària catalana del segle XVI-XVII havia davallat als inferns i n’havia tornat). En el món periodístic va poder publicar nombroses crítiques cinematogràfiques a Fotogramas, a Nuestro Cine, a Treball i a Mundo obrero.

No va reduir, però, els seus escrits al gènere periodístic. Féu també nombroses col·laboracions en obres de gran ambició editorial com la Gran Enciclopèdia Catalana o l’enciclopèdia El cine. Fins i tot arribà a fer recerca històrica, com n’és una bona mostra l’extens postfaci que redactà per a la reedició del 2009 de l’obra Climent que havia escrit el seu pare Carlels Fages de Climent. Aquest escrit implicà un treball arxivístic molt considerable del qual se sentia, amb molt de fonament, ben orgullós.

Precisament la commemoració del centenari del naixement del seu pare, que vam comissariar junt amb Rafael Pascuet, fou una bona ocasió perquè en Pere pogués manifestar l’admiració que li produïa en Carles Fages de Climent com a escritpor i poeta. El seu ajut fou decisiu per a l’èxit de l’empresa, com també ho fou el dels seus germans i nebots. Es convertí en l’ànima de la commemoració.

I ja per acabar dues aficions més que el definien. La primera, la lectura. Fou un gran lector amb un criteri molt agut. La mateixa Biblioteca de Figueres li ho ha reconegut ahir mateix en fer un comunicat de dol per la pèrdua d’un seu usuari empedreït que, a més a més, havia fet una cessió al centre bibliogràfic d’una part de la seva bilbioteca personal.

I la segona passió: la cuina i la gastronomia. Li agradava molt menjar i cuinar. I en sabia molt. Les seves “patates a la Sibina” eren una delícia i qui les tastava no podia oblidar-les mai més.

La seva desaparició ha deixat pendents moltes coses. Una que s’havia proposat abordar de fa un temps era la redacció de les seves memòries, que molts esperàvem en candeletes. De fet  en les converses (perquè cal dir que també era un gran conversador) ja n’havia explicat moltes, de coses, i es pot dir que aquestes memòries, encara que no han estat escrites, sí que han estat  explicades. Per això potser no seria agosarat plantejar-se, en un futur pròxim, intentar aplegar els records d’amics i familars sobre els esdeveniments més significatius, aquells que més bé retrataven la seva personalitat. Fins i tot ens podríem planteja celebrar un acte d’homenatge que servís per rememorar-los. Tots plegats tenim un deute de memòria amb ell, perquè haver conegut a n’en Pere i poder comptar amb la seva amistat ha estat un veritable luxe.

Gràcies per la vostra atenció.

Etiquetes: