Enric Montefusco: L’home-paraula

10.04.2018

El dissabte 7 d’abril era possiblement el dia amb la programació més interessant de tot el Festival Strenes d’enguany, que tocaven -cadascú pel seu compte- Enric Montefusco, Roger Mas i Xarim Aresté– tots tres músics coherents amb ells mateixos, amb una visió creadora personal i poc acostumats a fer concessions innecessàries. Lamentablement, per qüestions d’horari, resultava impossible atendre a tots els concerts, fet que d’entrada ens pot fer qüestionar si el model del certamen és encertat per una ciutat que ronda els 100 mil habitants.

Enric Montefusco|Foto: Anna Otero

Enric Montefusco|Foto: Anna Otero

Al final, de la tríada, vam optar per escoltar aquell que potser en tenim menys oportunitats, el barceloní Montefusco, antany líder dels mítics Standstill, un dels grups més complets que va existir mai a l’escena catalana i estatal, amb la seva concepció estètica holística i multidisciplinària, que sovint integrava projeccions de vídeos originals als espectacles. En solitari, el cantant es decanta per un format més íntim, només acompanyat a l’escenari per Pere Jou, un fantàstic multinstrumentista que desenvolupa amb la mateixa facilitat l’acordió, la guitarra, el piano elèctric o el trompet (de vegades fent-ne servir dos al mateix temps!) i encara trobava temps, espai i alè per fer els cors.

Montefusco venia a l’Auditori de la Mercè –un dels espais culturals més infrautilitzats de la ciutat– a presentar el seu primer disc en solitari, Meridiana, que en realitat remunta al 2016, cosa que també posa en evidència el plantejament oficial del festival, que és el de presentar les ‘estrenes musicals de la temporada’. Però el públic local va acudir en bon nombre, demostrant gran expectativa i veneració per l’artista, els seus càntics, i també l’inspirat sentit de comunicació, ja que el vam trobar molt xerraire tota la vesprada, explicant amb detalls l’origen i els significats de les cançons. La idea, segons el propi autor, “és trencar la fossa entre músic i espectador”, generant proximitats i complicitats.

Aquest objectiu, en realitat, s’ha reeixit de forma rotunda en el bis: quan el duet va baixar de l’escenari per interpretar ‘Todo para todos’, amb la seva contundent lletra d’inspiració camusiana, al bell mig de la platea; de fet a sobre d’aquelles antiquades (alguns diran: ‘vintage’) cadires de sala d’espera dels anys 80 que fa dècades que ocupen l’arcana i vetusta nau gòtica de l’auditori. Llàstima també que alguns dels assistents hagin preferit apuntar les càmeres dels mòbils per enregistrar precaris vídeos moguts que mai ningú veurà en lloc de gaudir del moment.

Pel mig, una hora molt ben passada, que va incloure dos clàssics repescats de Standstill: ‘Adelante Bonaparte’ i ‘Por qué me llamas a estas horas?’, amb dret a un categòric desplegament vocal, d’aquests que dissipen tots els dubtes. I clar, també la revisió dels principals temes de Meridiana, com el mateix tema de títol homònim, ‘Obra maestra’ o ‘Riu de l’oblit’, l’única en català. D’unes a les altres es manté el registre d’indie malencònic i compungit, urbà-depressiu, però que en les noves cançons rellisca més cap a la integració d’elements populars, com el tango, la ranxera, el vals o la ‘musette’.

Pel balanç, un artista compenetrat amb el seu treball, fidel a si mateix, amb una cosmovisió singular que conrea una música sense futilitats. Aquesta nit també el vam descobrir, a Montesfusco, en la seva faceta dialèctica d’orador emanant, un autèntic home de paraula.