Enric Marsol Farrero, company de pupitre i bibliotecari

16.11.2018

Quan la Terra encara era jove i no passava més enllà del Quaternari, Marsol i jo, de la mateixa quinta i pontarrins d’honor, ja feia dies que la trepitjàvem i, bel·licosos com érem, nombroses cicatrius condecoraven el nostre cos. Estrenus i indomables, les havíem guanyat amb valor en les guerres heroiques que lliuràvem a pedrades en les jocoses estones de pati al col·legi i en les escasses hores festives que ens deixava una setmana escolar que fins i tot destinava les tardes del dissabte a classe de Religió i de Dibuix. Però hores de classe eren.

Situant-nos al cantó dret de la fotografia, i fixant-nos en els nens asseguts a la primera filera, Enric Marsol és el tercer alumne i Jesús Alturo, amb el cap inclinat, el quart. La fotografia està presa el 1959 o 1960 –no està clar– a l’Escola Parroquial d’El Pont de Suert. |

Era un temps de ferro. I gris. Molt gris. Tant, que àdhuc el Sol naixia cendrós. I la vida transcorria plomosa amb els dos únics colors que permetia el NO-DO. Només l’escola es tenyia d’alguna taca vermella quan el desconeixement del nom dels rius i de les serralades d’Espanya i la seva exacta ubicació en un mapa mut, autoritzava al senyor mestre a fer de la classe un espectacle digne de les cruels lluites dels gladiadors.

Però Marsol i jo, abans de passar per la severitat d’uns mètodes docents tan rigorosos, vam estudiar un primer i distès curs de parvulari amb les Monges. Recordo encara amb gran afecte Sor Roncesvalles i a penes puc deixar de costat la viva i punxant enveja que em provocava que les monges preferissin la gallarda planta de Marsol a totes les gràcies que només la meva mare descobria en mi. Encara sort que Sor Roncesvalles, ni que fos per mèrit de la meva germana, m’acollia sempre benèvolament, amb un somriure angelical que mai dels mais no se li esborrà dels llavis. D’altres monges, poc recordo i res no dic. Sí que tinc, però, encara memòria inoblidable de la que ens vigilava a l’hora del dinar. Un dia terrible van servir llenties amb arròs i … Però, aquest fet luctuós de la meva biografia, millor que l’expliqui a les memòries que potser escriuré i que segur ningú no llegirà.

De les monges vam passar aviat a l’Escola Parroquial. Aquí es va acabar la broma. Amb set anys, ja fèiem rels quadrades. I els nostres resultats eren tan exactes que haurien meravellat al mateix Einstein. Amb el mèrit afegit que resolíem enigmàtiques operacions matemàtiques sense entendre res. I és que resoldre-les entenent-les, no hauria tingut cap mèrit.

En l’anàlisi gramatical també identificàvem sense cap mena de dificultat “las oraciones pasivas reflejas”. I quan el senyor mestre escrivia a la pissarra : “Se venden manzanas podridas”, no solament sabíem perfectament qui les venia al poble, sinó també què era una “pasiva refleja”. I no ignoràvem que els dolents que van occir “Viriato” no van rebre el premi de llur traïció perquè els romans els van etzibar un terminant: “Roma no paga a traidores”.

I ho apreníem tot envoltats d’un silenci sepulcral, absolut, total. Entrar a classe era com entrar en una caserna militar amb toc de queda. Fins i tot l’aire circulava de puntetes per no fer soroll. Només s’atrevia a emboirar un xic l’ambient el fum de la pipa del senyor mestre, que anunciava l’arribada de la primavera. Mai no se l’havia vist fumar en altres estacions!

Enric Marsol i Jesús Alturo. |

I la nostra classe era l’escola sencera. I el pati era el carrer. En una sola sala en forma de ela, convivíem, en treva passatgera, des dels pàrvuls fins als grans de quart de batxillerat. Aquests, fins i tot, per a admiració dels més petits, se sabien de memòria el nom de tots els ossos del cos humà, i no fallaven en la denominació exacta de la capital de qualsevol país del món. Encara que fos de l’Àfrica o de l’Àsia.

I tot es feia calladament. Amb silenci monacal i erudit, que només era trencat, en alguna hora del dia, però a diari, pel plor de qui, culpable d’ignorància, cometia alguna espifiada en la lliçó, que, també a diari, es preguntava. I és que la nostra escola era enemiga declarada de l’error.

Qui pot estranyar-se, doncs, que, amb aquests fonaments, tots superéssim les proves de l’Ingrès al Batxillerat que se celebraven a l’Institut de Lleida, on alguns vam poder contemplar per primera vegada les figures esbeltes dels immòbils i bronzejats “Indíbil y Mandonio”?

Però Marsol va deixar el Pont de Suert abans d’iniciar el batxillerat i jo després de començar-lo. Un i altre vam seguir llavors camins diferents. Ens vam retrobar a la UAB. I allí vaig descobrir que l’Enric es deia Enric, perquè, per a mi, sempre havia estat Marsol. I només Marsol. Com jo era per a ell Alturo i no Jesús. Mai, a l’escola, no ens van cridar pel nom, sinó sempre pel cognom patern. I, una vegada més, va quedar demostrat que les amistats teixides als pupitres duren per sempre més. Encara que no tots siguem mereixedors, per aquest fet, d’esdevenir presidents d’alguna companyia de comunicació.

Amb tot, la meva dona i jo, aquests últims anys, hem visitat setmanalment la Biblioteca d’Humanitats de la UAB, no tant per trobar-hi llibres improbables, sinó pel plaer de coincidir-hi amb l’Enric, i gaudir una estona de la seva fina ironia i bona amistat.

Però, ara, ha arribat el moment de la jubilació de l’Enric Marsol. I, certament, la jubilació, no sols per etimologia, és motiu de joia. Car no tothom pot arribar-hi. Alguns commilitons nostres, que van compartir els mateixos pupitres, ja s’han quedat pel camí. Tot i que també els portem en el nostre cor.

Tanmateix, la jubilació podria ser així mateix causa d’enyorança si l’espai ocupat per l’Enric quedés buit. Però, sortosament, no serà així. L’Enric ens ha assegurat que no deixarà de venir a la biblioteca, encara que ara com a lector.

Tinc la ferma convicció, doncs, que l’Enric i jo tornarem a compartir pupitre. I, si alguna vegada algú ens veu, a la Biblioteca d’Humanitats de la UAB, a tots dos tirant-nos, despreocupats i riallers, boletes de paper ensalivat a través de la canya buida i mossegada d’un bolígraf Bic, no us penseu pas que l’ombra del Sr. Alzheimer ens comença a amenaçar. Serà, simplement, que estem rememorant algun dels breus moments d’evasió que permetia una fugaç inadvertència del senyor mestre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Quants records m’ha portat llegir aquest cant a la jubilació. Tots tenim la nostra entranyable història educativa i evolutiva… Felicitacions a Enric Marsol i el seu amic Jesús Alturo

  2. Quanta joia sentir al bon professor Alturo explicar la història en comú amb el gran bibliotecari Marsol, de la biblioteca d’humanitats, bona gent.
    Quina sort haver-vos conegut!