Enric Marco o la hipèrbole de la impostura

21.03.2015

El dijous 19 a la tarda, en una de les sessions del Kosmopolis, Javier Cercas i Mathias Enard van parlar sobre la veritat i la mentida en la novel·la, la figura de l’impostor o les fronteres entre ficció i no ficció, entre d’altres qüestions.

Javier Cercas

Javier Cercas

Fins a cinc actes alhora poden tenir lloc en el marc d’aquest festival. És inevitable, doncs, que en un programa tan atapeït com el Kosmopolis hàgim d’escollir quina activitat anirem a veure finalment. A vegades no és fàcil. Amb sort quan s’acaba una podrem veure encara una estona d’una altra i potser els últims cinc minuts de la que ha començat més tard. Però la sensació que et queda és gairebé la mateixa que quan entres a una sala de cinema amb la pel·lícula ben avançada.

Aquesta vegada he decidit baixar fins al hall. L’acte era atractiu i llaminer; un diàleg entre dos escriptors de reconeguda trajectòria com són Javier Cercas i Mathias Enard. Sense moderador, la conversa ha estat fluïda i les idees bullien una darrera l’altra amb naturalitat. El punt de referència ha estat la darrera obra publicada per Cercas, El impostor. O el que és el mateix, la vida d’Enric Marco, persona ben coneguda, que durant molt de temps afirmà ser deportat del camp nazi de Flossenbürg. La mentida (i no l’única que s’inventà) esclatà públicament ja fa deu anys. Tanmateix, aquesta novel·la de no ficció, com així l’anomena el mateix autor, té una ambició molt més àmplia (sobretot en un sentit moral) i molt crítica en alguns aspectes de la condició humana. Per exemple, la capacitat, amb major o menor grau, que tenim tots de tenir un petit Marco en el nostre interior o la necessitat que ens expliquin històries ben adornades.

Cercas és partidari d’un model de novel·la que vagi més enllà del model decimonònic i que, en canvi, s’acosti a l’esperit de Cervantes, on els límits entre la ficció i la realitat es desdibuixen. “La ficció pura no existeix”, diu l’escriptor de Girona, tot i que Marco sí que és “una immensa ficció ambulant”. Així, la veritat i la mentida conviuen no sense entrebancs al llarg de l’obra. Enard creu que la diferència entre novel·la sense ficció i assaig és el paper que té el narrador. D’aquesta manera, el narrador Cercas és, com Marco, el protagonista de la seva novel·la. També ho és el mal, com en Zone, una de les obres més celebrades d’Enard. Una funció essencial de l’escriptura consisteix a entendre la part més fosca de l’home. Marco és un home de matisos, “el bé i el mal sempre van junts”, pensa Enard, així que es fa difícil condemnar-lo, malgrat el seu ego. Tanmateix, Javier Cercas no ha intentat justificar Marco, només entendre’l, perquè un fet com aquest no es torni a repetir, tot i confessar que va començar la seva investigació amb menyspreu envers el personatge. “Entendre és el contrari de justificar”, acaba dient. L’eterna qüestió sobre si el fi justifica els mitjans, en aquest cas no es dóna ni això, ja que el discurs de Marco era, de fet, una versió romàntica, heroica i edulcorada de la realitat. Però és el que volia sentir la gent. “Allò més fascinant és que la seva vida real és molt més interessant que la seva vida inventada”, diu Cercas. Tots dos coincideixen en allò que podria semblar lògic: “Marco només volia que l’estimessin i que l’admiressin”. Però fins al final, lluny de veure’s atabalat per tanta mentida, continua agafant-se a la figura de l’impostor. Cercas llança una tesi: “La literatura és una hipèrbole monstruosa del que som”. Per exemple, Macbeth és una hipèrbole de la ambició, Romeu i Julieta, de l’amor romàntic o Enric Marco, de la impostura. En un dels moments culminants d’El impostor, Marco, desesperat, veient que les mentides van caient una darrera l’altra li diu a Cercas: “Déjame algo”. L’heroi queda despullat, però encara cerca, inútilment, alguna cosa per on agafar-se.