Enric Madriguera, l’oblidat ambaixador musical de les Amèriques

27.09.2018

Xavier Cugat va popularitzar totes les melodies provinents de Cuba i de l’Amèrica llatina, adaptant-les al llenguatge de les grans bandes americanes. Aquesta aportació ha quedat marcada en la història i és reconeguda a tots els manuals. Però al costat de Cugat, hi ha un altre català que va ser una figura cabdal en la introducció dels ritmes cubans i llatinoamericans als Estats Units. Aquest català es deia Enric Madriguera (1904-1973), un gran desconegut pel gran públic però amb una petja enorme. La diferència entre Madriguera i Cugat és que el segon sempre va cuida la seva imatge, mantenint en tot moment la seva llegenda, a vegades amb algunes inexactituds i errades en la biografia que caldria corregir. Els dos tenen coincidències: eren grans violinistes i sempre van signar les seves obres utilitzant el seu nom en català.

Enric Madriguera a la portada del disc ‘Lovable’, de ‘Enric Madriguera and his Orchestra’

Enric Madriguera va estudiar al Conservatori del Liceu on rebé classes i la tutela de Joan Manén. Com a nen prodigi destacà i s’instal·là amb la seva família als Estats Units, concretament a Nova York. Precisament a la gran ciutat i gràcies a l’amistat entre les famílies Nin i Madriguera ell i la seva família van compartir habitatge amb Anaïs Nin (En els diaris d’Anaïs Nin hi surt mencionat). L’Enric va ser becat i va poder estudiar amb els més prestigiosos mestres de violí com Leopold Auer o Efrem Zimbalist.

Un problema amb un dit de la mà el va obligar a deixar el violí. Arran d’aquest fet es va dedicar a la composició i la direcció artística. Treballant a Colombià va descobrir la música de ball, amb especial atenció als ritmes llatins i cubans. A Cuba va ser el director de l’Orquestra del Casino de la Havana. A finals dels anys vint va decidir tornar a Nova York on va fundar la seva pròpia orquestra: Enric Madriguera and his Orchestra. Madriguera fou un personatge cabdal per tal de donar a conèixer als Estats Units les músiques llatines i cubanes, adaptant ritmes com la rumba, el tango, la conga o el danzón  per fer-les properes a l’estil de música americana de l’època. Aquest fet li provocà prestigi i molta popularitat. Va ser director musical de Columbia Records i d’altres segells en la branca de la nova música llatina. Amb la seva orquestra va ser un habitual a programes radiofònics de la CBS i la NBC. També va intervenir a pel·lícules com The thrill of Brazil (1946) de S. Sylvan Simon.

A diferència de Cugat, que només adaptava grans temes fossin d’on fossin al ritme llatí, Madriguera fou un gran compositor de cançons. Va escriure peces pròpies amb molt d’èxit. Entre els seus ballables trobem “Forbidden love”, “The Cuban Yodeler”, “The mambo Craze” o “Flowers of Spain”. D’altres que recordaven els seus orígens: “Barcelona” o “Costa Brava”. Però el gran èxit de Madriguera va ser la cançó “Adiós”, una peça que es va editar l’any 1931 amb lletra d’Eddie Woods. El tema, a ritme de fox-trot i rumba, però amb influències del txa-txa-txa, va ser una de les cançons de l’any. Va rebre nombrosos guardons, com el de Most famous song. La versió en anglès de la cançó la va cantar Smith Ballew, que anys més tard es convertiria en un dels primers cantants cowboys de la gran pantalla. La versió castellana la va cantar Guty Cárdenas, el cantant, guitarrista i compositor mexicà conegut per ser el gran representant de la denominada Trova Yucateca. Fent un parèntesi, apuntar que Cardenas va morir poc temps després d’enregistrar “Adiós” a conseqüència d’un tret que li va disparar un asturià. Hi ha diverses teories sobre aquesta mort tan tràgica, potser la més novel·lesca, es que tot va passar després que l’asturià sentís cantar amb passió un corrido de Cárdenas que portava per títol “La república en España” en el que celebrava el final de la monarquia española. 

Des d’un primer moment orquestres com la de Glen Miller es van afanyar a incloure “Adiós” en el seu repertori  i fins avui ha estat interpretada i adaptada en múltiples a gravacions i pel·lícules, esdevenint un clàssic. A la dècada dels cinquanta, l’arribada del rock & roll fou un cop molt dur per Madriguera i tots els que com ell cultivaven la música per gran orquestra. Amb els nous temps, l’etapa de les grans orquestres ja havia passat de moda. La joventut, conjunts molt més petits i el soroll apartaren dels escenaris les grans orquestres i Madriguera es va veure obligat a dissoldre la seva banda.

Durant els anys seixanta, en un intent per tirar endavant va venir una temporada a Catalunya per veure si aquí rebia alguna mena de reconeixement. S’establí al Maresme i va entrar a l’estudi per gravar un disc amb el títol Madriguera plays Madriguera in Spain. Cansat de donar voltes i veient que a Catalunya i per extensió a Espanya era menystingut tornà als Estats Units on va editar el disc i passà els darrers anys de la seva vida. Al final dels seus dies va rebre nombrosos reconeixements. Amb anterioritat diversos països de l’Amèrica llatina l’havien declarat “Ambaixador musical de les Amèriques”.