L’hora de Sir John Falstaff

18.03.2016

Fins el diumenge 20 de març, es pot veure al Teatre Akadèmia una adaptació de textos de Shakespeare centrada en el personatge de Falstaff. En aquest article, Jordi Coca, que està acabant un llibre sobre Shakespeare, fa una aproximació a les obres Enric IV i Enric V.

Falstaff al Teatre Akadèmia| David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia| David Ruano

Més enllà de les erudicions, i de les especulacions de menes diverses en què tothom cau en parlar de Shakespeare (jo el primer), hi ha la frase lapidària que el gran Jan Kott dedica a les dues parts de l’Enric IV. “El protagonista d’Enric IV és Falstaff”, afirma Kott, i tot seguit anota: els senyors feudals es maten els uns als altres, Enric IV que havia assassinat Ricard II per usurpar-li el tron, no aconsegueix d’anar a Terra Santa per expiar la seva culpa, i viu preocupat per les frivolitats del seu fill, el príncep Hal… Com que ja sabem que en Shakespeare el principi de la legitimitat és essencial, resulta que com a conseqüència del magnicidi, es produeix una revolta gairebé general a Anglaterra, i que Gal·les i Escòcia s’alcen en armes contra aquest rei en termes shakespearians “il·legítim”. Però en paral·lel a tot això, diria que gairebé com a contrapunt, a la taberna d’Eastcheap regna l’humor del cínic, golafre i inhumanament gras Falstaff que poc després, es riurà sense pietat d’una colla d’espellifats miserables que ha reclutat per dur-los a la guerra, tot dient que són les víctimes idònies: “Aliment per a la pólvora, aliment per a la pólvora; poden omplir un sot com el més pintat. ¿Què vols, xicot? Homes mortals, homes mortals!” I referint-se a la suposada grandesa de l’honor, Falstaff conclou: “¿Què és l’honor? Una paraula. ¿Què hi ha en aquesta paraula ‘honor’? ¿Què és aquest honor? Aire. Quina gangueta! ¿I qui el té? El que es va morir dimecres, ¿El palpa? No ¿El sent? No”.

Aquest és el catecisme de Falstaff i em sembla que en el fons també és el catecisme de Shakespeare, per bé que en aquest sempre ens meravella la superior dimensió literària, que ho fa tot més alt i més profund, i que aquí es concreta en el penediment –certament interessat– del príncep Hal, futur rei Enric V, coprotagonista de l’obra i company de gresques de Falstaff, que passa d’aquesta relativa companyonia amoral a no reconèixer el gras sapastre a la segona part de l’obra, quan ja és rei: “No et conec. / Au vell, resa les teves oracions. / Que mal li escau el cabell blanc al ximple / i al pallasso!”

Jan Kott té una altra frase igualment lapidària i encertada: “Personalment prefereixo els dos Ricards a Enric IV”. En penso que té raó. I, tanmateix, cal dedicar una certa atenció a aquesta darrere obra en la mesura que a través de la seva enrevessada peripècia escriptural s’exemplifica amb claredat meridiana la manera d’entendre l’autoria en temps de Shakespeare. Per a fer-ho seguiré amb un cert detall, però tot simplificant les argumentacions, les dades que ens ofereix Giorgio Melchiori a la seva extraordinària obra Shakespeare.

Segons Melchiori, el 1596 el Chamberlain’s Men van decidir de presentar al seu públic habitual el remake d’un drama històric que en el decenni anterior havia estat un gran èxit de la companyia rival, els Queen’s Men, que d’ençà del tancament dels teatres per la pesta en el període 1592-94 van entrar en caiguda lliure fins a desaparèixer. L’obra en qüestió per nosaltres és anònima i duia per títol The Famous Victories of Henry the Fifth, de la qual només ens ha arribat una versió molt reduïda i dubtosa, editada l’any 1598. Shakespeare en va fer una versió lliure la primera meitat de la qual estava dedicada a Enric IV i la segona a Enric V. En aquest text, que Melchiori defineix com a un autèntic ur-Henry IV, hi apareix un precursor del personatge Falstaff; era el còmic característic, cínic i sempre excessiu que quedava clarament malparat i feia de company de les aventures irresponsables del jove príncep Hal; duia per nom Oldcastle, i, sense deixar de ser una personificació del Vici medieval, també era veritat que es basava en una ésser real, en Sir John Oldcastle, que més endavant esdevindrà Lord Cobham i es farà seguidor fins al martiri del moviment religiós que es designa amb l’anglicanisme lollard i que també es coneix com a wyclifista, ja que es feien seves les consignes de John Wyclif, un precursor de la reforma protestant. Aquest moviment, sorgit a Anglaterra el segle XV, va ser àmpliament seguit pels puritans, especialment a través de John Foxe, que era autor del Llibre dels Màrtirs, on feia especial èmfasi dels protomàrtirs i dels màrtirs protestants, entre els quals hi figurava el John Oldcastle històric. En tot cas, la versió lliure que Shakespeare va fer el 1596 de The Famous Victories, segurament tenint ben en compte la taquilla, accentuava els aspectes diguem-ne grotescos i exagerats d’aquest amic del príncep, John Oldcastle.

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Per una carambola de la història, el 1596 va morir Henry Carey, que era Lord Chamberlain i patró de la companyia de Shakespeare; el seu substitut va ser William Brooke, Lord Cobham, i per tant un descendent directe del Sir John Oldcastle històric. Els puritans van moure cel i terra i, de fet, es va fer evident que la versió lliure que Shakespeare havia fet de The Famous Victories, on es mofava del protomàrtir, havia de ser suspesa. Però com que l’autor s’olorava els èxits i estava segur de fer diners amb els Enrics IV, va preparar una nova versió per l’any següent, en què introduïa força variants i s’allunyava més de l’original imitat. En primer lloc el nom de Oldscastle va ser substituït pel de Falstaff, que també era un personatge històric però d’un quart de segle posterior, que ja havia aparegut a l’Enric VI com un cavaller indigne que havia estat expulsat de la Most Noble (i exclusiva) Ordre of the Garter, fundada el segle XIV i que la reina Elisabeth volia revitalitzar. Falstaff també apareixerà més endavant a Les alegres casades de Windsor, i, en tot cas, en el nou redactat de l’obra –ara convertida ja en la primera part de l’Enric IV que nosaltres coneixem– Shakespeare va fer alguna cosa més que canviar el nom d’Oldcastle pel de Falstaff. Aquí el personatge creix, necessita literalment més espai, i esdevé el vividor monstruosament gras, el lladre i estafador amoral, el golut insaciable, el cínic sense parangó, el mentider irredimible, el clown ple d’humanitat que, com a company del jove príncep Hal, acaba sent el que deia Jan Kott: el protagonista de l’obra. Tal com assenyalà Harold Jenkins, Shakespeare es deuria adonar de seguida que el creixement desmesurat d’aquest personatge no li permetia anar més enllà de la batalla de Shrewsbury. Calia, doncs, una segona part.

Tot i el que diem, l’obra no podia deixar de ser una peça històrica en què, de fet, s’exposen la successió d’episodis dissortats que culminaran en la sagnant Guerra Civil de les Dues Roses. Aquest conflicte que esclatà formalment el 1455, s’havia iniciat efectivament l’any 1399 amb el derrocament i l’assassinat de Ricard II a mans de qui seria Enric IV, va continuar amb l’alçament a què ens hem referit dels cavallers anglesos, gal·lesos i escocesos, i es va fer més i més probable sota el regnat d’Enric V, tot i les seves victòries a França, per la tradicional enemistat entre els Lancaster i els York. Si més no, a Shakespeare li interessava presentar així aquella revolta contra Enric IV per aprofundir la culpa del rei en tant que usurpador i platejar un dels seus temes preferits: la imprescindible legitimitat del poder reial.

A la primera part d’Enric IV només es presenten les decisions d’aquest rei amb relació als revoltats, els diferents episodis bèl·lics per enfrontar-s’hi i controlar-los, i el rol que hi acaba tenint el príncep Hal després dels retrets que li fa el monarca per la vida que duu amb amics com Falstaff. A la segona part assistim a la mort del rei i a la coronació d’Enric V. Ja es veu, doncs, que Shakespeare parlava d’uns fets que es remuntaven gairebé a dos-cents anys enrere, i, com sempre, la seva font històrica van ser les populars cròniques de Holinshed; tanmateix l’autor també va usar les Chronicles of England que el 1580 havia editat John Stow i on s’aprofundien les tensions entre Enric IV i el seu fill. Però en aquesta ocasió Shakespeare va usar els fets històrics de manera molt laxa, i, alhora, també és evident que va tenir com a model l’obra del poeta i dramaturg Samuel Daniel, que el 1595 havia editat un poema sobre la guerra civil titulat The First Four Books of the Civil Wars.

Això de banda, i segons la manera de fer de Shakespeare, les escenes de la reialesa i de l’aristocràcia són en vers, i en canvi el que té a veure amb el submón de la taverna on es mou Falstaff és en prosa. A la primera part assistim a la lenta presa de consciència del príncep en el sentit que un dia esdevindrà el sobirà, i, per tant, cal que canviï de vida, cosa que li permet a l’autor administrar l’evolució de les relacions que el príncep té amb Falstaff i el seu cercle de perdularis. De fet, tot està sàviament avançat en l’escena IV del segon acte, quan a la taverna el príncep i Falstaff orquestren la facècia que aquest és el rei i passa comptes amb el seu fill; l’hostessa fa de reina, tothom riu, i, de sobte, el príncep proposa de canviar els papers: ell serà el seu pare, el rei Enric IV, i Falstaff el príncep Hal, futur Enric V… I aleshores el príncep actua com ho faria el seu pare, condemna la vida que duu el príncep i les amistats que té. El teatre dins del teatre ha fet possible un dels moments millors de la primera part d’Enric IV: el món de dalt, per dir-ho a la manera d’Strindberg, el món de l’aristocràcia i de la reialesa, es confon momentàniament amb aquells que pul·lulen a la taverna d’Eastcheap. Més endavant aquests dos estaments es tornaran a barrejar quan gràcies al príncep, Falstaff esdevé una mena de miles gloriosus amoral a l’hora de reclutar la tropa. És això, i és la figura al·legòrica del vici medieval, i també és una referència al vell Oldcastle històric, i tampoc no deixa d’aparèixer com l’actor còmic sense límits que tant agradava al públic d’aleshores…

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

I doncs, per què agradava?

Amb aquestes dades a la mà, la qüestió a plantejar-nos sembla clara: ¿a l’Anglaterra de Shakespeare, què feia tan atractiu al públic un període històric de dos-cents anys enrere que, a més, ja havien tractat diversos dramaturgs i poetes? ¿Què hi havia en l’ambient d’aleshores a Londres –a finals del segle XVI– que fes oportuna i interessant la temàtica de la preparació d’una guerra civil, cosa que va ser tan evident a l’autor de The Famous Victories com deu anys més tard a Shakespeare mateix, en reprendre aquest el tema amb la primera versió que en va fer,i després amb els Enrics IV que ara coneixem? Aquesta versió de 1597 va tenir un gran èxit i, ja amb tots els canvis fets, va comptar a més amb la bona fortuna que el Lord Chamberlain Cobham, descendent d’Oldcastle, traspassà de seguida i el càrrec va recaure de nou en la família Carey. Els problemes per la figura d’Oldcastle es van fondre, doncs, per partida doble: d’una banda la referència al vell Oldcastle s’oblidà, i, de l’altra, Shakespeare havia creat la figura enorme i captivadora del pòtol Falstaff, que de cap manera no podia ofendre la reina Elisabeth ja que encarnava amb frescor renovat una vella tradició.

Una reina, per cert, que vivia els darrers anys del seu regnat amb una pompa extrema, que sempre apareixia envoltada de cortesans que l’afalagaven, carregada de joies i plena de maquillatge per dissimular les marques de la verola; una reina que no tenia descendents i que tot i el seu poder immens –en part per haver sabut pactar amb els pirates, que li van garantir el control dels mars–, no aconseguia tranquil·litzar els anglesos, inquiets pel que podia passar quan ella no hi fos… Uns volien la república, els altres un rei escocès, la majoria preferien un regnat que s’assemblés al de la reina anomenada verge, sense tenir cap candidata amb possibilitats… Robert Devereux, fins aleshores preferit de la reina, va dir el 1598 que sa majestat era una mòmia descarnada i coberta de joies… Aquest Devereux, segon compte d’Essex, fracassà a Irlanda i per salvar-se va orquestrar un dissortat complot contra la reina i finalment el 1601 va ser condemnant a mort i executat de manera exemplar. El dia abans d’aquest alçament Devereux va fer representar Enric IV segurament com una consigna pactada amb els implicats en la revolta, entre els quals hi havia el jove Henry Wriothesley, tercer comte de Southampton –a quí Shakespeare havia dedicat els seus dos poemes, Venus i Adonis i La violació de Lucrècia–, que formava part del que Peter Acckroyd en la seva biografia de Shakespeare anomena els quatre grans benefactors del teatre anglès: Southampton mateix, el comte d’Essex, lord Strange, el comte Pembroke i l’almirall Howard, un cercle que es caracteritzava per gairebé complaure’s amb les intrigues cortesanes. Per exemple: Southampton va ser condemnat a cadena perpètua per haver participat en el frustrat complot contra la reina; dos anys abans que Shakespeare fes El mercader de Venècia el comte d’Essex havia contribuït a la detenció, tortura i mort de Roderigo López, un metge jueu a qui van acusar d’intentar emmetzinar la reina; l’historiador John Hayward havia publicat un llibre sobre Enric IV, dedicat a Devereux, el contingut del qual no agradava a la reina i que va formar part de les acusacions que el van dur a la mort… Sense entrar en altres detalls, sembla clar que els anglesos veien en els episodis de la vida d’Enric IV una mena de neguits similars als que vivien aleshores. La reina Elisabeth no havia usurpat el poder, però n’havia fet un ús abusiu, era al capdamunt de l’estat i de l’església, i tanmateix no aconseguia tranquil·litzar els seus conciutadans sobre el futur més immediat. Tothom es temia el pitjor, tothom intuïa un període difícil, Shakespeare mateix ben poc després plantejava aquesta qüestió amb tota cruesa escrivint Juli César, un text que Ackroyd troba que és “complementari” dels Enrics IV…

A la segona part de l’Enric IV, escrita el 1598, abunden les referències a la guerra civil. L’obra, que s’inicia amb un pròleg que fa Rumor, se centra en les mentides de tota mena que deriven de la política, en les informacions falses o inexactes que circulen per la cort i pels carrers, en les transformacions que alguns homes saben fer ben oportunament, i, més que mai, ja em dit que se centra en la legitimitat que tot i els errors de joventut, durà Enric V a ser un gran rei. I en el cor de tot això, la gran figura de Falstaff, d’un Falstaff que no s’adona de res, que continua vivint alegrement en l’engany i la irresponsabilitat, convençut fins al final que la seva condició de cavaller i la proximitat al poder el salvaran. De fet, el seu error és de tal magnitud que en saber que el príncep Hal ja ha esdevingut rei, continua convençut que ell ocuparà un lloc de privilegi en la nova situació. Arriba a dir que “les lleis d’Anglaterra estan a les meves ordres”. No té perspectiva, no ha entès la condició més íntima del poder, i, com és lògic, d’alguna manera en pagarà les conseqüències, tot i que també és cert que el nou rei el rebutja però li garanteix els mitjans per viure i li ofereix la possibilitat del penediment.

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Havent acabat la primer part d’Enric IV amb el triomf del rei a la batalla de Shrewsbury i amb la transformació del seu fill en un hereu responsable, poca matèria històrica li quedava a Shakespeare per omplir tot un text teatral. Únicament es podia referir a una segona rebel·lió del barons treta de les cròniques –i que en l’obra és bàsicament protagonitzada per Scroop, l’Arquebisbe de York, i pels Lords Hastings, Mowbray i Bardolf–, als remordiments d’Enric IV durant la seva malaltia, i al darrer malentès amb el seu fill amb relació a la corona abans de morir. La resta ho havia d’omplir amb les noves aventures de Falstaff, amb el reguitzell de personatges còmics que es treu de la màniga, i amb el rebuig final d’aquell pel ja rei Enric V quan no el vol reconèixer. Però l’habilitat de Shakespeare es posa novament de manifest i ens demostra com es por construir una obra històrica amb tan poc material. Hi ha, això sí, l’encert de l’episodi en què els partidaris de York són deshonestament enganyats: després d’haver-los promès l’amnistia i de renunciar mútuament a l’enfrontament armat, els homes del rei els desarmen i el condemnen a mort. Teòricament, amb això Enric IV pacificaria el país, i, tal com comenta al seu fill, si s’inicia una campanya a França serà fàcil que s’oblidin els problemes interiors…

Tot i això, tot i que Enric V rep una corona “legítima”, el cert és que els errors que iniciaven el regnat d’Enric IV en matar Ricard II el 1399, tindran unes conseqüències que aniran més enllà i tot del gran rei que serà Enric V, que va néixer el 1387 i moria el 1422. Però reiterem que la Guerra de les Dues Roses entre les cases de York i la de Lancaster malgrat que no esclata formalment fins el 1455, venia gruant-se d’ençà del magnicidi de Ricard II. Era la lenta i implacable preparació de la guerra civil, era la profunda i tràgica divisió del país, amb enfrontaments episòdics de tota mena i que en temps de Shakespeare omplia els teatres perquè, d’alguna manera, semblava referir-se a l’estricte contemporaneïtat del final del regnat de la reina Elisabeth.

Però per fer possible aquesta segona part a què ens referim, Shakespeare ha de reforçar el personatge de Falstaff, el Vici medieval, tot aprofundint les seves arbitrarietats i mentides, i, tal com hem dit, envoltant-lo de personatges còmics i característics, i subratllant precisament l’aspecte de morality play amb el Rumor que fa de pròleg i el Ballarí que tanca la peça. Falstaff, però, ja no es pot relacionar amb el príncep Hal, i encara menys amb el rei Enric V, i justament per això en aquesta segon part els veiem pràcticament sempre en escenes separades, amb l’excepció de quan el príncep es disfressa de mosso de taverna precisament per espiar els seu antic amic, que el desacredita i quan, al final, el rebutja. Alhora, Shakespeare ha de mostrar de manera evident el remordiment del rei Enric IV que, conscient, de la nul·la legitimitat del seu regnat, ha d’esforçar-se per deixar la corona neta per al seu fill. A l’escena primera de l’acte tercer el rei ja no pot dormir; dormen els més vils en llits infectes, però en canvi el rei no ho pot fer. Com Shakespeare manifestarà en altres obres, la incapacitat per dormir denota no únicament la culpa sinó el patiment i la pèrdua d’alguna cosa essencial en la condició humana: “Oh Son, oh Son gentil, de la Natura / dida suau, ¿com és que t’he espantat, / perquè no vinguis més sobre els meus parpres / a deturar en l’oblit els meus sentits?”

Aquest mateix rei ha vist transformar-se el que ell de jove creia que era sòlid. Han canviat les amistats, i el temps, que aplana muntanyes, també fa evident la brevetat de la vida. Enric IV té el propòsit d’anar a terra Santa i veu les revoltes dels seus antics amics no pas com episodis menors, sinó com a veritables guerres civils. Aquesta idea la reitera en diversos moments. A l’escena quarta de l’acte quart el rei continua preocupat pel príncep Hal, el comportament del qual no acaba d’entendre. En tot cas, i com també és habitual en les seves obres, hi ha un moment que la natura sencera sembla experimentar el turment i la culpa dels personatges. Tal com diu Glouvester: “La gent m’esvera, perquè han observat / fills sense pare i naixements de monstres, / i les estacions van capgirades / igual que l’any hagués trobat molts mesos / adormits i els hagués saltat per sobre”.

A l’escena cinquena d’aquest mateix acte és el príncep qui planteja la qüestió central de la legitimitat. El rei finalment sembla que dormi, molt a la vora de la mort, la corona és al coixí, i el príncep Hal es demana com serà la “daurada angúnia que mantens obertes / de bat a bat les portes de l’insomni / de tantes nits de vetlla!”. Desitja ser rei, però anhela ser un bon rei. La corona és per a ell un honor “hereditari, que jo tinc de tu; / i, com tu l’has deixat, he de deixar-la / als meus hereus”. El pare que agonitza no pot dir això, i és evident que l’acte innoble que li va dur la corona a les mans l’ha turmentat sempre. “Deu sap, / fill meu, per quins torçats, quins indirectes / viaranys he arribat a la corona”. En canvi el fill la rebrà com cal ja que, efectivament, “A tu t’arribarà millor encalmada / amb millor opinió i molt més segura, / car, la brutícia de com l’he guanyat, / amb mi se n’anirà dintre la terra”. Poc abans el rei es lamentava “pobre reialme meu, malalt dels cops / de la guerra civil!”. Reiter-m’ho una vegada més: aquest tema de la legitimitat és constant, “en tu, aquesta garlanda és successòria”, reitera Enric IV al seu fill, al qual aconsella que dugui el país a guerres estrangeres per evitar les tensions interiors. I el futur Enric V comenta: “Graciós sobirà, vós l’heu guanyada, / l’heu dut, l’heu defensat, me la doneu; / doncs, el meu dret és clar i és ben legítim, / i, amb valor molt més viu que cridaner, / jo, contra tot el món, el mantindré”.

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Tot seguit veiem el nou rei davant el Gran Jutge que l’havia condemnat pel seu comportament, adjurant del passat i manifestant la seva ferma voluntat de redreçar la seva vida. La guerra a França és imminent, però en el fons del fons la gran temença és la divisió que batega en la societat, el conflicte civil, i, en un altre sentit, les qüestions sempre problemàtiques d’Escòcia i d’Irlanda.

Tornant als temps de Shakespeare, en els darrers anys de la reina Elisabeth la monarca se sobreviu a ella mateixa i, malgrat la seva grandesa, ja hem dit que no sap apaivagar els neguits pel futur immediat. Només hi és ella, s’eixampla una buidor que esgarrifa la societat d’aleshores, perquè ningú no sap què passarà quan la reina Elisabeth no hi sigui, i aquest neguit constant, insoluble, del qual no es pot parlar, sembla decantar la societat anglesa als conflictes civils més odiosos i temuts. Probablement és això el que els espectadors de Shakespeare, i d’altres autors, veien en les velles històries dels Enrics.

Enric V

Justament per aquests mateixos anys Shakespeare semblava preparar el seu futur retir a Stratford. El 1596 havia comprat un títol nobiliari per al seu pare, l’any següent adquirí una gran casa al poble, el veiem traficar en diversos negocis que li reporten beneficis considerables, el 1599 la seva companyia teatral construeix el Globe… Escriu sense parar, busca l’èxit, aplica amb saviesa totes les estratagemes de l’ofici tal com s’entenia aleshores… En pocs anys, a més de les dues parts de l’Enric IV, produeix El mercader de Venècia (1596-97), Molt soroll per no res (1598-99), Al vostre gust (1599-1600), Les alegres casades de Windsor (1599-1600), Juli César (1599), Enric V… Unes obres són millors que les altres, els gèneres imposen les seves lleis, hi ha dubtes en algunes dates…

Però se sap amb certesa que Enric V va ser escrita el 1599; més exactament, l’obra se sol datar entre el març i el setembre d’aquell any, abans que el comte d’Essex, favorit de la reina, tornés derrotat de l’expedició a Irlanda, cosa que poc temps després el va dur a la perdició. I aquesta diguem-ne coincidència entre la composició de l’obra i el moment encara àlgid de Devereux, ens duu a fer determinades consideracions sobre si els espectadors podien o no establir alguna mena de paral·lelisme entre la figura històrica d’Enric V i la figura també destacada de Devereux abans del seu fracàs irlandès, i dels errors posteriors que el van dur a la mort prematura el 1601. Mirem el perfils ràpids d’aquests dos homes: el jove rei Enric V (1387-1422) tenia vint-i-sis anys quan heretà la corona, i només va viure fins als trenta-cinc. En aquest breu període de temps va governar Anglaterra amb tota la legitimitat possible, va rectificar alguns errors greus que havia comès el seu pare, va retornar les possessions i el reconeixement als descendents de Ricard II i al seu entorn –amb la qual cosa va pacificar en bona mesura la vida interior d’Anglaterra– i, alhora, tal com li havia aconsellat el seu pare, va dur la guerra a França amb diverses operacions que culminen en la victòria d’Agincourt. La brevetat de la seva vida i els èxits aconseguits van convertir Enric V en un autèntic mite, en un gran rei catòlic, exemplar, que es va fer perdonar del tot els excessos i els errors de la seva joventut –que a l’obra es concreten al voltant del grandiós Falstaff– Aquest jove rei semblava cridat a culminar grans accions polítiques i militars que durien Anglaterra a ser hegemònica a Europa.

El comte d’Essex també va viure pocs anys. Efectivament, Robert Devereux (1565-1601) en va viure trenta-sis i, des de ben jove va ocupar llocs de relleu a la bona societat anglesa. El 1587, amb vint-i-dos anys, es va convertir en el favorit de la reina, es movia còmodament en el món intel·lectual de Londres, ajudava creadors com per exemple Shakespeare, presumia, intrigava més o menys discretament a favor d’un rei catòlic i en contra dels puritans, es va veure involucrat en diverses campanyes militars exitoses, i, en el confusió de la política d’aquells anys, era vist com una gran esperança pel futur.

La corona al marge, hi ha un cert paral·lelisme entre aquest dos joves, i no està de més demanar-se si, abans que l’aventura irlandesa acabés malament i que ell s’equivoqués mirant de sortir del laberint amb la fugida endavant que el va dur a la mort, no està de més demanar-se si no és possible de pensar que els espectadors de l’època llegissin tot el relacionat amb els Enrics IV i V a través de la política del moment, un moment en què, precisament, destacava el comte d’Essex, que semblava en disposició de resoldre per sempre el problema d’Irlanda… Ja hem vist que aquest moment en què Enric IV s’ha d’acarar a una possible guerra civil era d’interès general des de feia anys, que des d’un punt de vista teatral era un èxit de públic, que estava en l’imaginari de la majoria de londinencs, que Devereux tenia un interès especial per l’Enric IV, que és precisament on comença a créixer la figura de qui després serà el gran rei Enric V… Moltes casualitats.

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Falstaff al Teatre Akadèmia | David Ruano

Naturalment mai no sabrem les raons últimes per les quals Shakespeare va escriure aquests textos; estem temptats de dir que ho va fer per guanyar diners, perquè les obres històriques estaven de moda, perquè el cercle de nobles en què es movia i pels quals treballava els agradava tot el relacionat amb els Enrics, que d’alguna manera ell també deuria creure que el catolicisme era una mena de redempció, que la reina no oferia cap futur estable, que potser Devereux tenia possibilitats… Si això coincidia més o menys amb el que creia la majoria, no és descabellat pensar que l’obra Enric V fos llegida, també, des d’aquesta perspectiva. No únicament, esclar, però la idea que els espectadors relacionessin el jove Devereux amb el jove Enric V no és fàcilment rebutjable. I, si fos així, resulta evident que la lectura d’aleshores difereix força de la que podem fer nosaltres avui.

De fet, Enric V té forces particularitats amb relació al text anterior. En primer lloc el cor, un cor que destaca des del primer moment i que teatralitza i distancia allò que s’hi explica. Demana als espectadors que s’imaginin determinades situacions, que viatgen a través de les paraules d’un indret a l’altre, que vegin camps de batalla en plena nit obscura, grans estances de Palaus francesos amb recepcions sumptuoses… És el miracle del teatre elisabetià, és el prodigi d’una escena pràcticament nua en què la paraula ho és tot. En aquest sentit, cal dir que en el cor de l’acte quart i en l’escena posterior, es detecta la influència dels Annals de Tàcit, que s’havien editat en anglès l’any 1598, especialment en la descripció del campament abans de la batalla i la inspecció d’incògnit que hi fa el rei.

El propòsit del conjunt era mostrar-nos Enric V com un gran rei, com algú que desarma el complot del comte de Cambridge, com l’èpic vencedor a França que, a més, es casa amb Catalina, la filla del rei francès. Per aconseguir-ho, Shakespeare dota els parlaments del rei d’una gran vistositat amb l’objectiu de mostrar-nos el jove monarca com algú que coneix els problemes del seu regne i que sap com ha d’actuar per aconseguir que Anglaterra sigui la gran nació que s’imposarà a Europa. D’alguna manera aquesta política nacionalista i expansiva també havia estat la de la reina Elisabeth, però en aquell moment a ella se la veia com una figura vella i sense futur, com algú que al final del seu regnat no s’acarava als problemes… Sembla difícil que els espectadors que veien Enric V identifiquessin el jove rei amb la reina decrèpita; en canvi, tal com hem dit, el jove Devereux, abans del fracàs a Irlanda i abans del complot que el va dur a la forca, sí que podia projectar el passat en el futur…

Shakespeare, que es proposava de presentar el rei Enric V com algú que sumava voluntats, va tenir molta cura de fer desaparèixer Falstaff i de dotar les escenes còmiques d’una textura diferent als textos anteriors. Falstaff ha mort, ha estat definitivament esborrat, pertany a una època que no pot tornar, i ara els responsables de les escenes d’humor són Pistola, Nym, la gent de la taberna, fins i tot Fluellen i la seva dèria per les guerres històriques… No hi ha ningú com Falstaff, ara són únicament la gent senzilla que riuen dels idiomes que no saben. D’alguna manera el xoc entre Anglaterra i França també és present a través de la llengua, de les dificultats d’entendre’s, dels desconeixements mutus de les llengües respectives que culmina en l’escena entre el rei i Catalina.