Enric Calpena. La Barcelona de tota la vida

Enric Calpena, periodista i historiador, director del programa de divulgació històrica En guàrdia de Catalunya Ràdio, acaba de publicar Barcelona. Una biografia (Edicions 62), un volum monumental que ressegueix i abraça més de 2.000 anys d’història de la ciutat.

El pròxim dissabte 1 de desembre Enric Calpena hi serà al Mercat de Nadal del Llibre i participarà a una taula rodona sobre la Barcelona històrica amb Juan Francisco Ferrándiz i Joan Safont.

Enric Calpena s’ha proposat de fer “una aproximació rigorosa, a partir de dades documentades”, tot i que admet que el fet que estiguin documentades no vol dir que siguin certes, perquè “tot està subjecte a interpretació”. Com tot llibre d’història, Barcelona. Una biografia es basa en la feina feta per altres historiadors. Calpena, que des de fa anys es dedica a la divulgació històrica des dels mitjans, ens explica que ha consultat gairebé tres-cents llibres per documentar-se. “El gruix de la historiografia sobre Barcelona produïda en els darrers 150 anys és molt abundant i de molt nivell”, sosté Calpena, que amb aquest volum, tot i la seva monumentalitat, s’ha proposat de fer una obra amena i de llarg abast, per al gran públic, com van fer en el seu moment autors com Jaume Sobrequés, David Agustí o Robert Hugues, tres antecedents que el periodista ha tingut com a referents a l’hora d’abordar aquest projecte.

Són autors de gran erudició i Calpena s’ha proposat de fer una cosa més lleugera de llegir. “No m’he estat de fer comentaris irònics. He anat del passat al present sense problema, en digressions successives. Hi ha historiadors, com Sobrequés, que són un plaer de llegir, per bé que són acadèmics i per al lector corrent poden resultar avorrits”. Aquesta biografia de Barcelona vol fer de pont entre la bibliografia existent sobre la ciutat i el lector d’avui. El dia de la prsentació davant la premsa, Pilar Beltran, editora de 62, brandava un exemplar del llibre tot ple de post-its de color groc. “Calpena explica històries singulars i molt poc conegudes sobre Barcelona, amb una gran amenitat”. Emili Rosales, editor de Destino i director editorial de Grup 62, explica que la biografia de Calpena s’hauria de convertir en una nova referència bibliogràfica sobre la ciutat, i que més enllà de les edicions catalana i castellana hauria de tenir recorregut a l’estranger, ara que Barcelona està tan de moda.

Com ha escrit Daniel Venteo en una ressenya d’imminent publicació a la revista Barcelona Metròpolis, “la Barcelona que l’autor perfila en la seva biografia és la d’una ciutat amb una posició geogràfica privilegiada dins de la costa catalana, i especialment entre les dues fites de la Mediterrània antiga occidental d’Empúries i Tarraco. Un enclavament urbà l’evolució del qual s’il·lustra a través de les diferents denominacions que ha rebut al llarg de la història, des la primitiva Bàrkeno a la Bàrcino romana transformada en la medina Barsiluna musulmana, la Barchinona cristiana i la Barcelona dels segles baixmedivals i moderns que entra dins de la modernitat marcada pel foc i la destrucció de les guerres de Successió i d’Independència a principi dels segles XVIII i XIX respectivament. L’aventura de la Barcelona contemporània que ocupa els últims capítols trasllada el lector pràcticament fins als nostres dies”.

Alguns enigmes i curiositats:

Favència. El moment romà és fascinant, però Barcelona era una ciutat tan diferent de com és ara, que no la podem ni comprara. Els romans advocaven perquè Barcelona fos un centre bàsicament religiós i adminstratiu. Als primers barcelonins els anomenen faventins. Calpena no ha sabut aclarir d’on els venia aquest nom. Venien de Favència? O el terme ve de ‘fava’, en aquella època es creia que les faves portaven sort. Aleshores els barcelonins eren uns afortunats?

El saqueig de Barcelona. Almansor saqueja Barcelona a finals del segle X, però tenim molt poques dades d’aquest atac. Probabement van esbotzar una porta o algú els va obrir una porta, però no sabem què va passar durant el saqueig. Només sabem que algú va deixar escrit en algun document una frase ominosa: “Això ho vaig comprar abans de la mort de Barcelona”.

D’on ve la cultura del pacte? “Barcelona ha tingut una manera molt particular de construir institucions”, diu Calpena. “Aquí va tromfar el federalisme. Durant l’edat mitjana les ciutats són molt fortes i planten cara a la sobirania del rei. Constantment s’han de pactar els límits del poder de cadascú i aviat es comença a pactar amb tots els estaments. Al segle XI i XII el feudalisme era molt fort. Això ha portat la cultura del pacte, una condició que avui considerem una virtut, però en aquell moment era molt dur per als súbdits dels senyora feudals.

El Cagaler. Les dues grans vies d’entrada d’aigua a Barcelona eren el Rec Comtal i la riera que baixava per la Rambla i anava a parar a un llac situat al Raval que es deia Mar d’ençà. L’aigua del Rec Comtal anava a parar a un llac anomenat el Cagaler, perquè la gent hi abocava els detritus. S’hi acumulaven tanta porqueria, fins i tot animals morts, que l’aigua s’hi estancava i provocava epidèmies. Al segle XV i XVI el carrer Ample estava empedrat amb unes llambordes que es mantenien ben encaixades gràcies al ciment natural dels barcelonins. La merda cohesionava la ciutat. Paradoxalment, Calpena apunta que Barelona tenia fama internacional de ser una ciutat neta. De fet hi havia infinits decrets i dictàmens del Consell de Cent per garantir la higiene de la ciutat. Algunes d’aquestes normes rpohibien, per exemple, que les venedores d’aviram matessin les aus a la mateixa parada o que s’enfilessin sobre la taula on venien el gènere.

Cervantes a Barcelona. Sobre la presumpta visita de Cervantes a Barcelona, Martí de Riquer deia que no hi ha cap document que provi que l’autor del Quixot passés per aquí, però hi ha dades filològiques que permeten suposar que va venir a fer una estada relativament llarga a principis del segle XVII. Cervantes va venir a Barcelona per trobar un xollo a la cort del Duc de Lerma a Nàpols. Els esdeveniments que ell viu a Barcelona estan molt ben descrits a la segona part d’El Quixot.

Els borbons i la modernitat. L’episodi de 1714 ha estat molt estudiat darrerament. I s’ha fet un salt historiogràfic. L’arribada dels borbons és descrita com un desastre per la majoria d’historiadors, excepte algun cas, com Ricardo García Cárcel, que sosté que els borbons van aportar una modernitat a la ciutat que amb els Àustries no hauria arribat. Calpena no creu en aquesta segona tesi i ho rebat amb un parell de dades: “El cadastre de Barcelona de l’època demostra que al carrer Jonqueres hi havia un munt de cases enderrocades. Al carrer Moncada hi havia viscut la gent principal de la ciutat i el 1715 hi viuen els botiflers i els castellans”.

Coses que no podrem saber mai. Enric Calpena recorda que el 19 de juliol de 1936 es van cremar tots els arxius parroquials de Barcelona, excepte els de l’Església del Pi. Vet aquí un fons documental que ha quedat esborrat per la barbàrie de la guerra civil.