Montserrat Abelló. Enllà del viure concís

9.09.2015

Avui a La Setmana Xavier Montoliu, traductor al romanès d’Abelló, Laura Borràs, director de la ILC, i Mireia Bofill Abelló, fillad e la poeta, retran homenatge a la poeta Montserrat Abelló a la Plaça de la Paraula, amb motiu de La Setmana. Durant l’acte es presentarà l’obra pòstuma El miracle és viure. Vivències (Ara Llibres), una obra en què Abelló aprofundeix en el fons dels seus records i recupera el fil conductor de la seva existència.

La poeta Montserrat Abelló.

Cadascú ha de tenir
la seva cambra
i un pati blau
on passejar els seus dubtes.

Amb aquests versos em vaig enamorar de la poesia de la Montserrat Abelló. I d’ella…Quan la vaig conèixer, devia ser cap al 2005, a còpia de fer viatges de casa seva a Sant Cugat, al festival de poesia, fos en taxi, fos en el cotxe d’uns amics que normalment ens retornaven a casa, no vaig pensar ni remotament que arribaria a tenir el goig de veure-la amb tanta regularitat com en aquest últim temps, a casa seva, un matí cada setmana, habitualment a les 10h i, alguna vegada excepcionalment, a l’hora del Manhattan quan calia celebrar que havíem enllestit una altra part del llibre de les seves Vivències. Unes vivències, certament, capitals.

El juliol del 2014, ens vam acomiadar després de la celebració del festival Poesia als Balcons, a Riba Roja d’Ebre, que l’Anna Castellví i en Josep Maria Viñes li havien preparat. I després de l’estiu, la setmana passada, vam parlar per telèfon, a través del Daniel –que tot sovint l’acompanyava als actes- perquè l’aparell estava mig espatllat, per quedar avui al matí. “Quan vindràs?” Era una pregunta que sabíem les amigues i els amics que ens diria quan li trucaves.

Avui, a casa seva, al principi l’ordinador no funcionava. “Tot se m’espatlla”. Però després ja ha anat. I ha volgut respondre alguns correus. N’hi havia de moltes amigues i amics que li demanaven com havia passat l’estiu a Pals –“m’he banyat molts dies a la piscina i en Fernando ha vingut a passar quinze dies”- o bé, si ja havia retornat a Barcelona i volien venir a fer-li una visita aviat. D’altres eren dels projectes en curs. O bé per dir-li que havien sentit l’entrevista radiofònica al Divan de la Cóppulo, que havia enregistrat a començaments de juliol, en la qual ella responia i menava la conversa sempre recorrent a algun poema “perquè jo tot ho dic amb poemes” i, aleshores agafava aire, es posava l’esquena dreta i mentre feia anar les mans, com unes ales, deia de memòria –sempre- els poemes. Un altre correu d’avui informava de la quantitat de gent que ja hi havia apuntada a la V. “Hi voldria anar” perquè jo “veuré la independència del meu país”. Un de més urgent, i que hem respost, era de l’Ester Pou, del Queen Mary University of London, que està fent la tesi doctoral sobre la seva obra i amb qui vam preparar les presentacions a Londres i Barcelona de l’autotraducció dels seus Fifty Love Poems i la traducció de Maria Mercè Marçal del llibreThe Body’s Reason.

Abelló se n’ha anat al cor de les paraules

Repassant els projectes d’aquest curs, l’activitat de la Montserrat és palpitant. A banda d’aquestes dues presentacions, i també la del seu darrer llibre Enllà del parlar concís, ha publicat dues traduccions d’antologies de la seva obra: en castellà i bilingüe, l’aplec dels seus poemes d’amor, feta per Mireia Bofill Abelló, i en hebreu, per Itai Ron, amb epíleg de Laia Noguera. També la presentació del llibre del Festival Poesia als Balcons. O l’acte del Dia Mundial de la Poesia, amb el seu poema inèdit “Tan sols la paraula nua”, i on es va projectar la conversa amb l’altra degana Joana Raspall… o el darrer dels actes, a la llibreria de Montgrí, organitzat per Miquel Bofill Abelló.

La literatura és vida i altres projectes estan en marxa… I d’aquesta manera serà cert el seu desig de voler viure “fins a cent anys”. I aviat sortirà l’Atwood en català i també hi ha el projecte d’una altra antologia al castellà, etc.

A Living Legend

Hem quedat que aquest divendres hi tornaria. Amb la Laura Borràs teníem una cita. Volíem presentar-lila Jadranka Pintarić, l’escriptora croata que la ILC ha convidat aquest mes i que ha fet una passió per l’Abelló.

Fa quatre dies, baixant pel passeig de Gràcia, la Jadranka va deixar anar, arran de rebre la notícia d’haver de fer d’un altre jurat literari: I have to learn to say No. Fou tan majúscul aquest adverbi, que immediatament li vaig dir que aquest era el poema de la Montserrat. “I aprenc a dir que No”. I vam posar-nos a parlar de la Montserrat… Conclusió: She is a living legend. La qual cosa em va sobtar perquè sonava a literatura. Potser la nostra quotidianitat setmanal m’havia distanciat de la realitat? No era pas ficció la marxa que portava la Montserrat…

Total, que aquell dia vam passar per la llibreria Pròleg a firar-nos dels Fifty Love Poems i The Body’s Reason. L’endemà, la Jadranka ja s’havia ventilat els dos llibres, i per això va expressar el desig de conèixer-la. Quan he dit a la Montserrat, ha alçat la mirada, amb uns ulls espurnats de bellesa, de llum… orgullosa i satisfeta d’aquesta nova lectora.

Nosaltres encara tenim la cita. Gràcies, Montserrat, per viure sempre en majúscules! Avui el cel, des de la –seva- finestra era d’un blau, d’un blau intens i lluminós…

Plaer de viure, d’estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.
Tarda d’un gris lluminós
ara que el dia s’allarga.
I ser feliç com Epicur
amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar
ja res d’un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies Xavier Montoliu per les teves paraules dedicades a la Montserrat Abelló. Molts dels què hem pogut gaudir de la seva presència, la seva poesia, i les traduccions ens sentim orfes. Al menys això em passa a mi. Sort que ens ha deixat el cor de les paraules i paraules molt endins del cor.