Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules

2.12.2016

“Encara som a la trinxera i la meva arma són les paraules!” Aquest lema abrandat que proclamava Joan Oliver el novembre de 1980 dalt de l’escenari del Romea, ens ha servit de consigna. A Sabadell, la seva ciutat, hem culminat l’any dedicat al nostre poeta amb una festa apoteòsica d’homenatge, quan ha fet trenta anys de la seva desaparició.

Homenatge a Joan Oliver Foto: Ajuntament de Sabadell-Juanma Peláez

Homenatge a Joan Oliver Foto: Ajuntament de Sabadell-Juanma Peláez

Era un homenatge que l’hi devíem. De fet, el país devia -i encara deu- un reconeixement explícit a l’escriptor, a la seva veu incorruptible, al ciutadà inquiet que va deixar-nos una herència de dignitat en la seva obra i la seva actitud vital. I li deu aquesta reconeixença perquè resulta sorprenent que el Teatre Nacional de Catalunya no tingui cap interès a representar Ball robat de Joan Oliver, una de les obres principals del teatre català. A més, ¿per què l’Ajuntament de Barcelona no ha aprofitat aquest any per homenatjar l’escriptor amb un pessebre a la Plaça de Sant Jaume, amb la intencionalitat crítica que Pere Quart va saber introduir en aquesta temàtica? I, ¿com és possible, que les obres de Joan Oliver gairebé no es reeditin i no es trobin a les llibreries?

Nosaltres, la seva gent -que “al capdavall som bàrbars”, com va dir- hem reconegut el mestratge de l’home que, transmutat en poeta, va somoure les consciències, va burxar la hipocresia i va lluitar pel país amb les seves paraules. I ens hem proclamat hereus d’aquella actitud, per reclamar el lloc que li correspon en la nostra cultura, amb una celebració plenament popular.

Convocats per la Comissió Ciutadana de l’Any Joan Oliver que va constituir-se amb les entitats, les persones, els grups i els col·lectius de tota mena que van voler formar-ne part, s’han anat teixint un munt d’activitats que han desembocat en l’Homenatge Popular a Joan Oliver/Pere Quart que es va fer el dimecres 30 de novembre, al Teatre Municipal de La Faràndula.

Hi ha moments que un no té més remei que admirar-se i sentir un orgull rar, de formar part d’una comunitat. El teatre feia goig, ple amb més de 700 conciutadans i amics vinguts d’arreu, que a través d’una pacient campanya de micromecenatge han fet possible el goig de compartir la poesia. Els poders, ja se sap, no tenen diners per a la poesia; sobretot per a la poesia dels poetes incòmodes com el nostre (“Com que dic el que penso, molesto la gent”, havia dit ell mateix).

Però, per sort, hi ha una consciència popular soterrada que sembla que encara creu que ens són necessaris els poetes. Per això, per mantenir viu el nostre poeta, un seguit d’artistes de la paraula i de la música han recitat, cantat, interpretat i versionat fragments de les obres de Joan Oliver i versos de Pere Quart, en un acte extraordinari i ben singular, que estic segur que no hauria pas desagradat gens al sorrut conciutadà, enemic d’honors i martingales oficials.

Quico Pi de la Serra | Fotos: Ajuntament de Sabadell-Juanma Peláez

Quico Pi de la Serra | Fotos: Ajuntament de Sabadell-Juanma Peláez

Ha estat un acte extarordinari, sí, perquè ha estat el retrobament del poeta amb la seva gent, saltant per damunt del temps i les circumstàncies. La majoria dels que han actuat en l’homenatge, eren infants o potser ni havien nascut, quan Oliver va morir. Han llegit els seus textos, els han après, els han estimat fins a fer-los seus i escampar-los; així, han convertit Pere Quart en un clàssic. I espero que aquesta afirmació no el faci remugar empipat, en el més enllà que ara habita: em refereixo al més enllà del riu Ripoll, a la “ciutat dels morts de Sabadell, que és més bonica que la ciutat dels vius”, com va dir el poeta.

Hi ha hagut interpretacions memorables, excepcionals, com la lectura que han fet de l’Oda a Barcelona la Núria Martínez-Vernis i la Blanca Llum Vidal; o la del poema “Interior” per l’Enric Casasses. Ha estat commovedora la presència d’Ignasi Riera i de Sílvia Oliver, la filla del poeta, llegint, emocionats, els poemes “Noè” i “Macià”, respectivament. Hem redescobert el Samsó de La fam en la interpretació de Josep Maria Roviralta. I ens ha despertat novament la indignació sentir, en les paraules i el cant de Roc Casagran i Cesk Freixas, el poema “R.S.P.”, que ens recorda que el dictador Franco va morir al llit i que ens permet expressar que li desitgem un etern descans sense pau. O retrobar-nos amb el gran intèrpret i músic que és Pi de la Serra entonant “El gran burgès”. I tot això per citar-ne uns pocs de Sabadell i de fora, que han omplert de força i sentit l’acte, que ha tingut el mèrit singular i poc habitual de ser amè, ben muntat, àgil i, sobretot, interessant, formatiu: la gent ha demostrat que té fam de poesia, de paraules intel·ligents plenes de sentit.

Al final, una gran pancarta amb el lema “Encara som a la trinxera” s’ha despenjat damunt la platea i han caigut centenars d’octavetes que han volat pel teatre i han arribat als espectadors, escampant les famosíssimes Corrandes d’exili, perquè tothom les recités, juntament amb els artistes que les llegien i cantaven des de l’escenari.

Gent jove que organitza un acte admirable i dinàmic (res a veure amb els habituals “festivals escolars” que solen ser freqüents en aquestes ocasions); un nombre important de ciutadans reconeixent la vàlua d’un poeta compromès i crític; una trobada que ha servit per recuperar el valor de la poesia com a cohesionador popular, que desdiu les veus analfabetes i ens situa, de nou, com feia Oliver, als antípodes del poder i de la mediocritat que ell sempre blasmava, irreverent i sarcàstic…

Tot plegat confirma que a Sabadell, el dia 30 vam resuscitar el poeta valent i l’home lúcid, que el vam tornar a suscitar, a convocar, necessitats com estem del seu mestratge ètic i intel·lectual, perquè estem del tot segurs que avui és plenament vigent la seva advertència, sí: “Encara som a la trinxera i la nostra arma són les paraules”.

Col·lectiu Pere Quart