Encara podem casar l’art amb la revolució?

11.02.2018

El text que obre Polititzacions del malestar (Raig Verd, 2017), escrit a sis mans per Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol, arrenca amb una anècdota: el filòsof i activista jubilat Willy Peleltier s’adona que l’home amb qui fa cafès al bar del poble és votant del Front Nacional perquè “l’emociona com Le Pen parla dels francesos”. El filòsof queda horroritzat en conèixer la tria política del seu nou amic, i això el porta a pensar que el vell votant de Le Pen sent, igual que qualsevol vell i descregut votant d’esquerres, un malestar. I el malestar, com tantes coses de la vida privada, també és polític.

Graffiti de Bansky

L’art s’alimenta en part de les frustracions humanes, i aquí entra en joc la pregunta que recorre Polititzacions del malestar: pot l’art ser el ferment per impulsar el canvi social? El dia que va recollir el Premi Cervantes, Juan Goytisolo parlava del ferment contestatari que cal sembrar en l’escriptura; en una ocasió, Victor Hugo va afirmar que la revolució es farà al teatre ou elle ne se fera pas. Però a la pràctica les revoltes es fan al carrer i l’art sembla cosa dels museus i de les subvencions. On és, l’art col·lectiu i transformador?

La crisi que vam encetar de manera oficial l’any 2008 no és només econòmica, moral, política: també és una crisi de les formes vida, el que Fernández-Savater qualifica de “crisi de presència”. A la dreta o a l’esquerra, tot populisme parteix d’un passat nostàlgic, sigui el de la sobirania nacional i l’estat del benestar o el de les tradicions i les inversions. Tots dos populismes ens prometen tornar a la normalitat perduda, però el retorn sempre és impossible. Per això Fernández-Savater escriu que després d’una crisi sempre ve un canvi de fórmula (dir “món nou” a aquestes alçades del conte resulta carrincló). En tot cas, el malestar compartit aglutina les persones i les apropa, propicia la cohesió i la lluita col·lectiva per un futur diferent.

Els assajos Interioritat comú del malestar del col·lectiu Espai en blanc i Fatiga de Martí Peran van més enllà (o més ençà) de la reflexió sobre els populismes de dreta i d’esquerra: el malestar es gesta en l’individu. El malestar de fer-nos a nosaltres mateixos tant si ho volem com si no, el malestar de rendibilitzar les nostres vides en forma de projectes, el malestar d’aspiracions emprenedores que acaben al divan d’algun psicòleg Gestalt que en el seu moment també devia ser emprenedor. Allà on anem hem de donar una versió de nosaltres i ens hem de publicitar, hem de ser una finestra al món. Poc importa que tots vulguem ser-ho i al final ningú aconsegueixi visibilitzar-se com voldria, perquè la qüestió és fer, definir-se, donar forma a tots els nostres impulsos. De l’emprenedoria a l’autoajuda, de l’autoajuda als fàrmacs per pal·liar la fatiga (o per concentrar-nos més, o per viure menys deprimits o menys obsessionats, perquè hem de treballar molt i ser sempre feliços).

El que en Freud era la cultura, una institució repressora dels impulsos, avui és tot el contrari: hem de tenir impulsos i els hem d’abraçar i hem d’obeir-los per assolir la felicitat ara i aquí. Som lliures d’autoexplotar-nos per aconseguir ser algú malgrat la precarietat, i també som lliures de triar quin populisme canalitza millor el nostre malestar. Tot això i més ho explicava al CCCB el filòsof sudcoreà Byung-Chul Han, que apareix citat a Polititzacions del malestar. Altres assajos i entrevistes del llibre se centren més en el fenomen artístic com a via de canalització d’aquest malestar. S’arriba a proposar que l’art es traslladi davant de la botiga d’Apple per aconseguir interpel·lar la gent, cosa que em sembla simpàtica i aclaparadorament ingènua a parts iguals. En tot cas, el problema que se’ns planteja és el de la institucionalització de la cultura, l’acceptació de tota reivindicació sempre que es mogui en l’àmbit de la performance i/o estigui dirigida per les institucions. No és cap notícia que el sistema absorbeix tots els discursos fins a convertir-los en inofensius, de la mateixa manera que les passarel·les de Channel es van apropiar de l’estètica punk.

Com traslladar l’art al carrer o, encara més, impulsar la mobilització ciutadana a través de la vulnerabilitat canalitzada en l’art? Manuel Delgado, en el cicle d’entrevistes que segueix els assajos, ho diu ben clar: no hi ha cap manera de fer-ho, no hi ha cap art col·lectiu i transformador que tingui tanta força. La institució desactiva l’art i el transforma inevitablement en un espectacle més, igual que la política és un espectacle al qual assistim més o menys engrescats (amb les sanes excepcions recents del 15M a tot l’Estat Espanyol i de l’1-O a Catalunya). Delgado argumenta que el situacionisme, l’artivisme i la performance trencadora no fan ni pessigolles al sistema. L’afirmació de l’antropòleg és convincent, per més que la insistència estatal en prohibir ens fa sentir que hem anat enrere com els crancs, empesos pel populisme de dretes més nostàlgic.

No és justament la funció de l’art, ser trencador, rupturista, agosarat, audaç? […] Mentre sigui cultura, cap problema“. Delgado ho sap de primera mà perquè ha assajat accions artístiques amb vocació subversiva, accions que haguessin estat penalitzades si no s’hagués tractat “d’una performance”. Tot i així, alguns gestos artístics subversius exposats a museus institucionals sí que han estat censurats: el cas més emblemàtic és el de l’obra La fera i el sobirà al MACBA, que atacava el sacrosant rei d’Espanya i que va ser retirada al mateix temps que es “retiraven” uns quants llocs de treball. Per no parlar del raper Valtonyc, i de Pablo Hasél, i dels ninotaires, i no em referiré als presos polítics catalans perquè aquests fa mesos que la ballen però no són artistes.

Els estudis de disseny escampats per la ciutat impulsen el turisme, però l’1 d’octubre no: l’actitud rebel de l’art continguda en espais delimitats, sí; dos milions de persones sense interès en fer carrera a l’administració que s’agrupen per votar arreu malgrat les hòsties “legals” que poden rebre, no. L’un és espectacle, animació, decorat; l’altre és sedició i rebel·lió, amb tota la pompa criminal i conseqüències reals (els cops, l’exili o la privació de llibertat) que comporta. Si l’1-O hagués estat una performance potser no les hauríem passat tan magres, o potser seuríem tots a la cel·la dels rapers i dels titellaires.

Però, on és l’art col·lectiu i transformador? S’ha exhaurit? No. N’hi ha, i Polititzacions del malestar ens en presenta uns quants com la geganta Carmela, que passejava pel Carmel amb un xoriç i una guillotina i cada tall era la cara d’un polític corrupte. O com les iniciatives del col·lectiu Enmedio, amb la seva Fiesta Cierra Bankia l’any 2013. O com la feinada que va fer Francesc Abad amb la col·laboració de múltiples entitats en reconstruir el passat històric del Camp de la Bota poc abans de convertir-se en el Fòrum de les cultures. O com el trànsit d’experiències individuals i col·lectives que l’artista xilè José-María Martín va fer confluir a l’exposició Ciudadanos de a pie. 1974 amb la intenció de traçar ponts entre el cop d’estat de Pinochet i l’actualitat.

“Y a Juan Andrés lo mataron, allí en el Raval, víctima de la violencia, la violencia policial”. Ho cantussejava una veïna del Feliciano en record a Juan Andrés Benítez, l’homosexual mort a mans dels mossos d’esquadra fa un parell d’anys. La vaig sentir fa quinze dies en un acte amb màscares damunt d’un edifici en obres propietat del fons inversor Norvet, que intentava fer efectiu per segona vegada el desnonament del Feliciano. Els veïns del Poble Sec que el recolzaven van ocupar l’edifici en obres de Norvet fins que els mossos els van fer fora. L’endemà era la data del desnonament i els activistes van tornar, i gràcies a la pressió (i el ressò dels mitjans) el Feliciano no ha hagut de marxar de casa seva. Ni la cançó ni l’ocupació de l’edifici no són art, però en canvi sí que han transformat alguna cosa, la vida del Feliciano i dels seus dos fills i la vida de la resta d’afectats per Norvet, avui més esperançats). La cultura popular canalitza amb més immediatesa i facilitat el malestar dels col·lectius vulnerables que no pas l’art institucional (que, revolucionari o no, tenim la sort de poder gaudir a bon preu als nostres museus i sales d’exposicions més o menys subvencionades).

Es podria dir que els rics i els poderosos es van inventar per a subvencionar projectes artístics. La història ve de lluny: de les piràmides, dels coliseus, del Renaixement. I tot i així, l’art subvencionat pels rics acabava alterant l’ordre de les coses i la manera de veure el món (la perspectiva renaixentista n’és un exemple obvi, però n’hi ha molt més). Penso que, com la filosofia, l’art de gran volada i el que planteja no filtren a la societat fins que ha passat un centenar d’anys. Un art de gran qualitat conceptual, estètica i subversiva no existirà ni dins ni fora dels museus, de moment, perquè el que és bo sol costar temps i diners, i el que és subversiu i col·lectiu sovint és poc artístic en el sentit ortodox del terme i a més no entra a les galeries fins que ha deixat de ser subversiu. Hi ha manifestacions populars que continuen produint-se i que són subversives i transformadores, com la que ha tornat la casa al Feliciano. Però no espereu que una revolta sigui com un sonet de Shakespeare: tota revolta és maldestra, i quan s’acaba ningú ha encarregat els canapès.

Polititzacions del malestar està compost per parts diferents que no volen encaixar, per més que totes girin en torn a la crisi política i moral que estem vivint i a la capacitat (o no) que l’art té de canalitzar aquest malestar generalitzat. El llibre és una composició col·lectiva, i la seva heterogeneïtat es manifesta en les opinions divergents dels que han contribuït a fer-lo possible. L’entrevista a Manuel Delgado ho il·lustra molt bé: el sociòleg despatxa totes les referències a l’empatia i la vulnerabilitat, termes molt emprats en alguns assajos, i els qualifica de “vibracions de la contracultura” en el sentit més pejoratiu. En definitiva, totes les parts que formen el llibre tenen alguna cosa a dir, i no necessàriament la mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. L’art com a instrument de guerrilla fa soroll però és estèril. El poder ja hi compta amb això i es reprimeix la seva violència per no allargar la performance de les micro-revolucions del malestar. Si l’art no fos una forma d’instrument per contraatacar sinó una forma de vida sense finalitat seria potser més efectiu. Caldria des-institucionalitzar-lo, viure als marges o re-capitalitzant-lo com els re-ventes dels Banksy. Vendre, vendre i especular amb art de merda perquè tot s’ompli de merda i faci un pet.

  2. L’article apunta idees interessants i interrogants que convindria anar esbrossant.
    L’art al servei de les idees i de les accions socials que urgeixen. L’art com a eina punyent i transformadora, l’art com a arma política (en el bon sentit del mot), l’art que fa feliç o enerva… Totes les atribucions poden ser vàlides, però és cert, també, que les arts, totes, -almenys per a mi- tenen un component d’intimitat, de qüestionament personal previ, que les fa, en alguns casos imprescindibles. Així és com apunten dilemes morals, empenyen plantejaments ètics i humans, demanen un esforç per acostar-s’hi que ens ajuda a acostar-nos a nosaltres mateixos. No se si m’explico. I això, és clar, no només es troba als llibres o als museus, però també es troba als llibres i als museus (per posar només dos exemples).
    Per preservar la humanitat íntima i permetre compartir-la, potser, les diverses formes d’art que m’atrauen i vull comprendre em són imprescindibles.
    I res d’això no es comercialitza ni es valora per l’èxit, la multitud o l’economia, em sembla…