Nit i dia. Encara no sabem parlar de política a les sèries

Han passat quatre episodis fins que la Sara Grau ha tornat a protagonitzar la “seva” sèrie durant uns instants, mostrant-nos l’element invasor que trencarà la pau i la involucrarà encara més amb el cas del petit Kevin: el passat. El retorn del Jon Grau (Jordi Bosch) a Catalunya no només estreny la connexió de la Sara amb les corrupteles del Martí Miró, sinó que ha desencadenat uns records foscos que expliquen el vincle emocional de la metge forense amb el seu nou cas, encara no sabem si per mera empatia personal amb el patiment infantil o amb algun lligam més directe. El malson protagonitzat per les dues nenes inquietants i el conill sinistre té l’encert de relacionar-se amb unes imatges dels crèdits fins ara indesxifrables, fet que les farceix d’entitat des del primer minut i insinua que toquen el moll de l’os de la història. Topar-nos amb el passat de Sara Grau és com la troballa d’un pou de petroli narratiu.

El personatge de Clara Segura va ser una de les personalitats televisives del 2016. Es tractava d’una heroïna atípica perquè aconseguia resultar carismàtica sense el ventall de problemes i excentricitats posat amb calçador que sol acompanyar els investigadors de crims en la ficció. Les virtuts i les febleses de la Sara són properes, i això encara dona més mèrit al magnetisme que Segura va aconseguir infondre al personatge. El model Segura, que és un dels punts forts de Nit i Dia, proposa una interpretació continguda que ha de saber expressar les lluites interiors en dosis molt petites i concentrades per tal de mantenir l’equilibri entre versemblança i interès, aprofitant els pocs espais que deixen uns diàlegs poc brillants –segurament, el punt més fluix de la sèrie–, plens de frases excessivament explicatives pel que fa a la trama i unidimensionals pel que fa a les emocions. Segura va brillar, i continua fent-ho, perquè mai cau en la temptació d’afegir coses que no encaixen. Per cert, si hi ha un altre intèrpret que demostra un talent brutal a l’hora d’actuar amb la moderació que exigeix la càmera, és el gran David Verdaguer.

Però anem als diàlegs, que ahir van mostrar un dels problemes que estem veient aquesta temporada. El breu retorn de la Miren Otxoa (Mireia Vilapuig) és un exemple de manual d’aquest vici: en lloc de presentar-nos-la a través d’actes, sentiments i conflictes que el personatge es mereixeria pel seu pes en la trama la temporada passada, la filla de l’Aitor Otxoa (Miquel Fernández) reapareix convertida en un instrument per explicar una teoria psicològica sobre els nens maltractats. Però l’apoteosi d’aquesta instrumentalització va ser la discussió entre la Carmen i el seu pare: convertits en altaveus de posicions ideològiques tan tridimensionals com el paper de fumar, l’espectador havia de veure com els personatges deixaven d’actuar per motivacions orgàniques i perpetraven una tertúlia política. Encara que el sexe entre la Carmen i el Damià Camps va ser intens, no és res al costat del grau de pornografia que va exhibir el debat sobre la sanitat pública.

És curiós perquè l’efecte és exactament el mateix que quan a Merlí es parlava de política: es produeix una fractura incomprensible entre la manera de ser i de dir dels personatges i la crítica social que fan. Com és que les nostres sèries dramàtiques no saben parlar de política? Crec que té a veure amb la falta de tradició i que, els intents maldestres de Nit i Dia i Merlí són casos de prova i error necessaris per aconseguir trobar el to. Els guionistes no escriuen en un buit i sembla que la manca de drames polítics dels quals partir ha generat molta més por que atreviment. No parlo de la por al rebombori públic, encara que també hi ha alguna cosa d’això, parlo de la por a l’espectador: que no entengui, que desconnecti, o que es trobi amb opinions impopulars. El temor de ferir sensibilitats castra la creativitat dels guionistes però, com ens ensenyen Borgen o The West Wing, quan els personatges parlen de política ho han de fer amb els mateixos matisos i contradiccions que tenen com a personatges, i no com a altaveus monofònics.

L’atreviment de la segona temporada de Nit i Dia és molt valuós per a la història de la televisió catalana: mai havíem tingut una sèrie amb aquest nivell d’ambició i això ajuda a crear un ecosistema dramàtic de qualitat on parlar de política serà més fàcil i necessari que abans. A més, el vessant polític encaixa perfectament amb la proposta de la sèrie, expandint els temes policials cap a àrees molt interessants que, a sobre, ressonen amb la nostra actualitat. Però, com que Nit i Dia és, abans que res, un thriller, la millor fórmula per resoldre la manca d’espontaneïtat de certs diàlegs seria la de The Wire: per parlar de política no cal que els personatges l’expliquin, només que la facin.